Ves al contingut principal

Carrers amb nom

L’altre dia vaig veure un d’aquells mapes curiosos que els americans pengen de tant en tant a la xarxa, assenyalava el nom de carrer més posat a les ciutats d’Amèrica del Nord, estat per estat, i pel que es veia és Second Avenue. El carrer principal pot variar lleugerament, però la segona avinguda és present arreu, perquè a l’altre costat de l’Atlàntic, de fet, el carrers no tenen nom, tenen número.
Aquí, en canvi, hem convingut a recordar noms, llocs i fets en les plaques que denominen els carrers. Més enllà dels 735 municipis que tenen un carrer Major i els 438 que tenen una plaça de Catalunya, o els tres-cents i escaig que baixen o pugen per un carrer del Pi, o de l’Església, al nostre país cada indret és batejat d’una manera diferent i intransferible. L’ADN de Catalunya es podria cercar a través de la llista de carrers de cada població.
Ho dic en condicional perquè la tasca no és fàcil. Posem plaques però sense explicar el motiu i dubto, per exemple, que els barcelonins sàpiguen de qui parlem quan ens referim al general Mitre. Posem noms als carrers però després ens oblidem del motiu, o el que a vegades encara és pitjor: tot això ho fem  sense un projecte determinat, i els noms es posen en funció de les necessitats de cada moment, convertint la toponímia urbana en una espècie de loteria.
La sort que tingué el senyor Bartolomé Mitre (Buenos Aires, 26 de juny de 1821 - 19 de gener de 1906) és innegable, ni al seu país, ni en cap altre indret hi ha un carrer tan important dedicat a la seva memòria. Passa el mateix amb molts altres i també succeeix el contrari. Quants noms il·lustres del nostre país s’han quedat sense carrer per falta de previsió urbanística o bé els ha tocat un passatge on només hi viuen rates? Els ajuntaments s’haurien d’agafar aquest tema molt més seriosament, revisar els casos més flagrants i posar ordre, això o començar a posar números com fan els americans.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…