Ves al contingut principal

Carrers amb nom

L’altre dia vaig veure un d’aquells mapes curiosos que els americans pengen de tant en tant a la xarxa, assenyalava el nom de carrer més posat a les ciutats d’Amèrica del Nord, estat per estat, i pel que es veia és Second Avenue. El carrer principal pot variar lleugerament, però la segona avinguda és present arreu, perquè a l’altre costat de l’Atlàntic, de fet, el carrers no tenen nom, tenen número.
Aquí, en canvi, hem convingut a recordar noms, llocs i fets en les plaques que denominen els carrers. Més enllà dels 735 municipis que tenen un carrer Major i els 438 que tenen una plaça de Catalunya, o els tres-cents i escaig que baixen o pugen per un carrer del Pi, o de l’Església, al nostre país cada indret és batejat d’una manera diferent i intransferible. L’ADN de Catalunya es podria cercar a través de la llista de carrers de cada població.
Ho dic en condicional perquè la tasca no és fàcil. Posem plaques però sense explicar el motiu i dubto, per exemple, que els barcelonins sàpiguen de qui parlem quan ens referim al general Mitre. Posem noms als carrers però després ens oblidem del motiu, o el que a vegades encara és pitjor: tot això ho fem  sense un projecte determinat, i els noms es posen en funció de les necessitats de cada moment, convertint la toponímia urbana en una espècie de loteria.
La sort que tingué el senyor Bartolomé Mitre (Buenos Aires, 26 de juny de 1821 - 19 de gener de 1906) és innegable, ni al seu país, ni en cap altre indret hi ha un carrer tan important dedicat a la seva memòria. Passa el mateix amb molts altres i també succeeix el contrari. Quants noms il·lustres del nostre país s’han quedat sense carrer per falta de previsió urbanística o bé els ha tocat un passatge on només hi viuen rates? Els ajuntaments s’haurien d’agafar aquest tema molt més seriosament, revisar els casos més flagrants i posar ordre, això o començar a posar números com fan els americans.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…