Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2015

Apunts per a una història

La Meritxell Yanes Font és actriu, narradora i directora, un espècimen rar i espectacular de dona, que abans només es mostrava en les fires dels pobles previ pagament d’una moneda de curs legal i que anava a parar a la gorra del cobrador. Ara ella ens fa la crònica de la seva nombrosa família –paterna i materna– a la Sala La Planeta de Girona i podem pagar còmodament l’entrada a través d’Internet. Cada entorn familiar crea un imaginari poblat d’herois, comparses i  brivalls, de tragèdies quotidianes i farses de sala d’estar. El món gira, tot gira i gira, però a l’entorn de la flama fràgil de la llar familiar. Són vides i morts, noms i cognoms, rostres en fotografies desdibuixades pel temps i sabates desaparellades, que apareixen i desapareixen, no se sap mai com, de les caixes i les maletes. Com en totes les nostres famílies, sempre hi ha una guerra civil pel mig, un abans i un després, llunyà i remot però present tothora. Com en totes les famílies hi ha algú que recorda perfectament el…

ESPECIALISTES

L’altre dia en Ricard Galceran, un jubilat barcelonès, va voler acompanyar uns amics pel Park Güell. Ell, coneixedor del recinte des de la seva joventut, els anava explicant els detalls de l’arquitectura gaudiniana, quan va ser increpat per uns agents de seguretat del recinte, que el van avisar que no podia continuar parlant si no era un guia acreditat. No m’estranya, aquest moment havia d’arribar un dia o l’altre. A mi ja em tremolen les cames, perquè més d’una vegada he comès la gosadia extrema d’intentar parlar públicament de la meva ciutat a coneguts de tot pelatge, fins i tot vaig arribar a publicar un llibret on pretenia explicar-la als forasters. Espero que aquesta mena de mesures no siguin retroactives, perquè, sinó, em cauran multes i burofax per tots costats. Des d’aquí demano perdó per la meva ignorància supina, i prometo que a partir d’ara no miraré els edificis del meu entorn sense tenir a mà un especialista en arquitectura que me’ls qualifiqui, no donaré la meva opinió sob…

«Winter is coming»

Diuen que a Girona ens ha tocat una espècie de loteria i que s’hi rodaran algunes escenes de «Juego de Tronos», una sèrie d’èxit inspirada –fins ara– en un llibre de George R.R. Martin. Curiosament l’episodi inicial portava per títol «Winter is coming», o sigui: «L’hivern s’acosta» i es va estrenar ara fa just quatre anys, la primavera de 2011, quan CiU va guanyar per primera vegada les eleccions municipals a la ciutat de Girona després de tres dècades de governs socialistes. Fa quatre anys el PSC va perdre l’alcaldia de Girona i ja no la tornarà a recuperar, ara es fa més evident que mai. Cap de nosaltres tornarà a veure una majoria suficient del PSC per poder governar de nou aquesta ciutat, perquè el PSC, tal com el coneixíem ja ha deixat d’existir del tot. La mort d’aquest partit, o del que en podríem dir la seva ànima, ha estat lenta, però després de la llarga agonia li ha arribat la fi.  S’ha de reconèixer que la candidata del PSC a Girona ha fet una bona campanya i el partit, des …

Reflexions

A vegades, potser un dissabte qualsevol, et poses a mirar cap al cel i entre les formes volubles dels núvols comences a veure conills voladors, cérvols rampants i fins i tot la cara rodanxona però inquietant de la Rita Barberà. Et fregues els ulls i el conill s’ha convertit en un cadell de gos juganer i el cérvol en un coala, però el rostre de l’alcaldessa de València continua impertorbable com un dinosaure petrificat. Els núvols tenen aquestes coses i els inalterables representants del Partit Popular també. Hi ha qui encara els vota, de la mateixa manera que la gent encara vota algun alcalde d’aquí, d’allà o de més enllà que ha fet més vida als passadissos de l’audiència que al ple municipal. I és que hi ha gent que, per molt que l’obliguis a reflexionar, sempre acaba votant els seus, encara que presentin com a cap de llista a Vlad Tepes l’Empalador. Vlad el Drac fou príncep de Valàquia, defensava els justos i castigava els pecadors en funció de la despietada llei que regnava en la sev…

TERRA DE GUILLES

El Ter és un riu capriciós, que un bon dia decidí canviar el seu curs natural cap a les terres de Barcelona i va girar gairebé en angle recte envers les profunditats de les Guilleries, passant per Sau i Susqueda, sota els cingles de Tavertet i del Far, per acabar desembocant a la planúria baixempordanesa, deixant al seu pas un rastre sorrenc, gratat de la terra rogallosa que un dia emparà el bandoler Serrallonga. Les Guilleries és un massís constituït per grans blocs de pissarres metamòrfiques i valls amples replenes d’arenals granítics, cobert d’alzines de verdor persistent, de roures de fulles sinuoses i faigs de tronc robust, situat en el cor més profund de la Catalunya catalana. Terra de Guilles, de bandolers, i de pagesos bosquetans. Les abelles brunzeixen en els ruscs i els bolets treuen el nas tímidament entre la molsa. El vent de llevant s’atura davant seu i els núvols atlàntics hi descarreguen el que els resta de la seva fúria. Fou terra de roders i d’oficis forestals relaciona…

Obsolescència planificada

El 24 de desembre de 1924, La Vanguardia obria edició amb 6 pàgines d’anuncis i esqueles, i fins a la pàgina 7 no s’hi començaven a trobar les notícies del dia. La revolució industrial que havia culminat en la producció en sèrie de tota mena de productes es feia evident en la publicitat de l’època, el que no sabien els lectors del diari és que aquell mateix dia a Ginebra es constituïa un càrtel de fabricants de bombetes per pactar la durada dels seus productes. Les bombetes havien de durar 1.000 hores, ni un minut més, si realment volien fer negoci, i els que estaven allà reunits en volien fer, i molt. Des d’aleshores tots els productes de consum s’han produït pensant en la seva obsolescència, de fet la societat de consum s’ha fonamentat en aquesta premissa: tot s’ha de canviar i s’ha de renovar si volem estar al dia, un fet que ha arribat al seu paroxisme en els articles d’alta tecnologia que moltes vegades ja estan obsolets només treure’ls de la botiga. A Livermore, una petita localit…

Votar per dir prou!

A vegades sembla, sobretot en campanya electoral, que la política és la base sòlida de la societat, que tot sorgeix del discurs polític, d’un determinat discurs polític i que s’hi fonamenta. Els diaris, s’omplen majoritàriament amb fotografies de senyors en corbata que fan declaracions, o que es treuen la corbata per fer alguna bajanada, perquè el publicista de torn els ho ha suggerit. Però les campanyes electorals són només un tel finíssim que intenta separar precisament la política de la realitat. La política és el que ve l’endemà de les eleccions, és el que fan realment els polítics quan els publicistes es retiren de l’escena. Faríem bé tots si intentéssim recordar els fets dels que fins ara s’han aprofitat de nosaltres, els que han governat d’esquena als nostres interessos, els que volen ofegar els desitjos de llibertat i d’autogovern de tot un poble, i sobretot els del PP que ho han fet tot i a la vegada. El sistema electoral que tenim és el que és, i ara mateix no podem fer res pe…

BORRISSOL DE PRIMAVERA

En aquest país de clima mediterrani, l’única relació anual amb alguna cosa semblant a la neu sol ser l’aparició en primavera del borrissol que cau dels arbres de ribera. I no és poca cosa. Des de la Sènia fins a la Muga, passant pel Llobregat i la Tordera, pel Ter i el Cardener, tot s’omple de les fibres cotonoses que desprenen els arbres i que cauen lentament, arrossegades pels ventijols que bufen des de les setze punxes de la Rosa dels Vents. Camins, camps i raconades, res se salva d’aquesta intensa nevada primaveral, d’aquest temporal blanc d’entretemps. Les finestres de les cases s’han de mantenir fermades si no es vol trobar borrissol sota els llençols i fins i tot hem de contenir les ganes de parlar quan passegem amb algú pel carrer, si no volem empassar-nos un d’aquests petits angelets voladors. Federico Fellini va voler iniciar i acabar el seu inoblidable Amarcord, amb l’aparició primaveral de “le manine”. Giudizio, el pobre de solemnitat del poble, n’agafa un al vol i exclama mi…

Cotxes, bicicletes i vianants

Les nostres ciutats, velles i arrapades a aquesta terra capriciosament irregular, no han estat concebudes pel tràfec de la vida en general, fins i tot els eixamples més moderns estan mancats d’un enfocament racional d’aquesta realitat que ens imposa la convivència de vehicles a motor, bicicletes i vianants. En molts indrets la solució és complicada o gairebé impossible, però en altres la deficiència és imperdonable. Quan es tracta de cascs antics, de carrers estrets i tortuosos s’ha de prioritzar clarament la circulació a peu i, quan es pugui compaginar, també la de bicicletes. De fet, ja fa temps que es fa, molts ajuntaments ho han comprès o ho van entenent de mica en mica. Però sempre anem a remolc de la realitat –suposo que com en molts altres aspectes– i no es projecta pensant clarament per quin model viari s’aposta. Primer s’ha de prioritzar i promoure la utilització del transport públic, cap racó de la ciutat pot quedar sense una solució en aquest sentit, s’ha de facilitar la circ…

El triangle blau

Recordo que jo també vaig pujar els 186 esglaons de granit que portaven de la pedrera al camp, d’això ja en fa més de vint-i-cinc anys. Era un matí d’estiu, probablement d’agost i a Àustria el temps era benigne. Els camps mostraven tots els tons del verd a ambdós costats del Danubi i els pobles mandrejaven vora les seves aigües de color turquesa. Europa té aquestes coses, la història aviat es difumina entre la bonior del paisatge. Però el camp de concentració i d’extermini de Mauthausen-Gusen encara es manté ert, físicament i en la memòria del continent. Gairebé tots els pobles de Catalunya tenen el nom d’algun dels seus veïns entre les llargues llistes dels deportats que hi van sucumbir. Tots ells van haver de portar a la màniga de la camisa el triangle blau dels apàtrides i van morir amb el convenciment d’haver-ho perdut tot. Setanta anys després de l’alliberament del camp –d’aquest i de molts altres– per les forces aliades, encara és una cicatriu que tiba en la consciència de la raça…

EL TEMPS DE LES FLORS

Ja falta poc, un dia i unes hores, per donar per  inaugurat a Girona això que ha acabat denominant-se Temps de Flors. Abans que una gernació de visitants m’impedeixi fer-ho, he decidit passejar-me per la ciutat vella. Els petits calzes blancs i esponerosos dels saücs ja han florit a la vall de Sant Daniel i em conviden a iniciar aquest viatge. Els saücs enfonsen des de fa segles les seves arrels en la terra molsuda de la riba del Galligants. Enfilo per un pont i pujo per la baixada del Bisbe, que és un dels pocs carrers inclinats de la Girona monumental que no ostenta el títol de “Pujada”. Jo, com gairebé sempre, constato que vaig  contra direcció. La suau aroma dels saücs es balanceja entre el refilar dels ocells i la remor somorta d’uns treballadors municipals que netegen la llera del riu. Al capdamunt, vora el portal de Sant Cristòfol, entre els còdols i el verdet de les roques, hi ha una capa de floretes nívies que en breu escombraran per a deixar pas a les flors oficials. A la caser…

Carrers amb nom

L’altre dia vaig veure un d’aquells mapes curiosos que els americans pengen de tant en tant a la xarxa, assenyalava el nom de carrer més posat a les ciutats d’Amèrica del Nord, estat per estat, i pel que es veia és Second Avenue. El carrer principal pot variar lleugerament, però la segona avinguda és present arreu, perquè a l’altre costat de l’Atlàntic, de fet, el carrers no tenen nom, tenen número. Aquí, en canvi, hem convingut a recordar noms, llocs i fets en les plaques que denominen els carrers. Més enllà dels 735 municipis que tenen un carrer Major i els 438 que tenen una plaça de Catalunya, o els tres-cents i escaig que baixen o pugen per un carrer del Pi, o de l’Església, al nostre país cada indret és batejat d’una manera diferent i intransferible. L’ADN de Catalunya es podria cercar a través de la llista de carrers de cada població. Ho dic en condicional perquè la tasca no és fàcil. Posem plaques però sense explicar el motiu i dubto, per exemple, que els barcelonins sàpiguen de …

Girona Futbol Club

Il·luminats per les primeres clarors del segle XX, un grup d’estudiants gironins va començar a practicar el futbol al Camp de Mart, amb pilotes de cuir fetes a mà i a l’ombra dels plàtans centenaris de la Devesa, el gran parc arbrat de la ciutat. Aviat el que semblava la fal·lera d’uns quants arreplegats esdevingué alguna cosa més i es van anar forjant equips per acabar formant, el juliol de 1930, el que fins ara ha vingut denominant-se Girona Futbol Club. D’aquells primers esportistes poca cosa en queda ja en el record dels gironins. Fèlix Farró, Damià Escuder o Domènec Balmanya només són noms que remoregen en la llunyania. No queda ni el camp fundacional a Vista Alegre, que fou centre bulliciós de la vida esportiva de la ciutat durant molts anys. El Girona va deixar el nucli urbà als anys setanta, per fugir cap al turó de Montilivi i des d’aleshores la ciutat es mira el futbol d’una altra manera, els gironins el veuen a la tele o, alguns, directament a la llotja del Barça. El Girona F…