Ves al contingut principal

Esports ciutadans

La pràctica de l’esport ha esdevingut un fet comú en el nostre entorn. De bon matí ja podem veure gent, amb vambes i samarreta, saltironejant per les voreres. L’esport és salut i qui és que no vol estar sa? Però no n’hi ha prou amb aquesta mena de pràctiques solitàries, també s’ha d’anar al gimnàs a saltar i a suar per un mòdic preu. Si no vas al gimnàs no ets ningú, perquè l’esport també és una convenció social.
  A Girona tenim la sort de poder gaudir, entre altres de més petits, d’un gran gimnàs al Parc del Migdia, en una zona ben cèntrica de la ciutat. Aquest establiment ensenya les seves bondats a través d’una pàgina web on ens diuen que «contamos con 4.500 metros cuadrados repartidos en un amplio espacio con Spa y Zona de Aguas, Sala de Fitness con tecnología de última generación, dos piscinas climatizadas, cuatro salas para realizar actividades colectivas y área de Fisioterapia». Es veu que amb tantes coses es van oblidar de traduir la pàgina al català, però vaja, aquesta no és la qüestió.
L’altre dia hi passava pel davant, practicant el meu esport favorit –passejar– i un immens BMW de color negre, que entrava al pàrquing del gimnàs, em va llençar una bafarada de fum. Vaig quedar un moment sense respiració, just el temps necessari per comptar els cotxes dels presumptes esportistes que hi havia aparcats en aquella hora: més d’un centenar de vehicles, que semblaven grans dinosaures del plistocè disposats a deixar anar el seu alè pudent als que no tenim ganes o diners per practicar l’esport a dins d’aquest saludable centre.
Anar amb cotxe al gimnàs em sembla una bestiesa, sobretot quan està «situado en el corazón de Girona». No hi poden anar en bicicleta? O caminant? No. Els socis del gimnàs precisament es compren aquest tipus de vehicles per a lluir-los aquí. La qüestió no és fer esport, és poder ensenyar el palmito. 
És curiós recordar que precisament en aquest indret fa uns quants anys hi havia la caserna que dóna nom al barri. Ara recordo que cada vegada que hi passava de petit amb la meva àvia, tot mirant el lema que presidia l’entrada, ella murmurava: «Todo por la patria... i per nosaltres res!». La cosa no ha canviat substancialment: ells fan salut i a nosaltres ens llencen el fum.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…