Vés al contingut principal

Esports ciutadans

La pràctica de l’esport ha esdevingut un fet comú en el nostre entorn. De bon matí ja podem veure gent, amb vambes i samarreta, saltironejant per les voreres. L’esport és salut i qui és que no vol estar sa? Però no n’hi ha prou amb aquesta mena de pràctiques solitàries, també s’ha d’anar al gimnàs a saltar i a suar per un mòdic preu. Si no vas al gimnàs no ets ningú, perquè l’esport també és una convenció social.
  A Girona tenim la sort de poder gaudir, entre altres de més petits, d’un gran gimnàs al Parc del Migdia, en una zona ben cèntrica de la ciutat. Aquest establiment ensenya les seves bondats a través d’una pàgina web on ens diuen que «contamos con 4.500 metros cuadrados repartidos en un amplio espacio con Spa y Zona de Aguas, Sala de Fitness con tecnología de última generación, dos piscinas climatizadas, cuatro salas para realizar actividades colectivas y área de Fisioterapia». Es veu que amb tantes coses es van oblidar de traduir la pàgina al català, però vaja, aquesta no és la qüestió.
L’altre dia hi passava pel davant, practicant el meu esport favorit –passejar– i un immens BMW de color negre, que entrava al pàrquing del gimnàs, em va llençar una bafarada de fum. Vaig quedar un moment sense respiració, just el temps necessari per comptar els cotxes dels presumptes esportistes que hi havia aparcats en aquella hora: més d’un centenar de vehicles, que semblaven grans dinosaures del plistocè disposats a deixar anar el seu alè pudent als que no tenim ganes o diners per practicar l’esport a dins d’aquest saludable centre.
Anar amb cotxe al gimnàs em sembla una bestiesa, sobretot quan està «situado en el corazón de Girona». No hi poden anar en bicicleta? O caminant? No. Els socis del gimnàs precisament es compren aquest tipus de vehicles per a lluir-los aquí. La qüestió no és fer esport, és poder ensenyar el palmito. 
És curiós recordar que precisament en aquest indret fa uns quants anys hi havia la caserna que dóna nom al barri. Ara recordo que cada vegada que hi passava de petit amb la meva àvia, tot mirant el lema que presidia l’entrada, ella murmurava: «Todo por la patria... i per nosaltres res!». La cosa no ha canviat substancialment: ells fan salut i a nosaltres ens llencen el fum.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…