Ves al contingut principal

Esports ciutadans

La pràctica de l’esport ha esdevingut un fet comú en el nostre entorn. De bon matí ja podem veure gent, amb vambes i samarreta, saltironejant per les voreres. L’esport és salut i qui és que no vol estar sa? Però no n’hi ha prou amb aquesta mena de pràctiques solitàries, també s’ha d’anar al gimnàs a saltar i a suar per un mòdic preu. Si no vas al gimnàs no ets ningú, perquè l’esport també és una convenció social.
  A Girona tenim la sort de poder gaudir, entre altres de més petits, d’un gran gimnàs al Parc del Migdia, en una zona ben cèntrica de la ciutat. Aquest establiment ensenya les seves bondats a través d’una pàgina web on ens diuen que «contamos con 4.500 metros cuadrados repartidos en un amplio espacio con Spa y Zona de Aguas, Sala de Fitness con tecnología de última generación, dos piscinas climatizadas, cuatro salas para realizar actividades colectivas y área de Fisioterapia». Es veu que amb tantes coses es van oblidar de traduir la pàgina al català, però vaja, aquesta no és la qüestió.
L’altre dia hi passava pel davant, practicant el meu esport favorit –passejar– i un immens BMW de color negre, que entrava al pàrquing del gimnàs, em va llençar una bafarada de fum. Vaig quedar un moment sense respiració, just el temps necessari per comptar els cotxes dels presumptes esportistes que hi havia aparcats en aquella hora: més d’un centenar de vehicles, que semblaven grans dinosaures del plistocè disposats a deixar anar el seu alè pudent als que no tenim ganes o diners per practicar l’esport a dins d’aquest saludable centre.
Anar amb cotxe al gimnàs em sembla una bestiesa, sobretot quan està «situado en el corazón de Girona». No hi poden anar en bicicleta? O caminant? No. Els socis del gimnàs precisament es compren aquest tipus de vehicles per a lluir-los aquí. La qüestió no és fer esport, és poder ensenyar el palmito. 
És curiós recordar que precisament en aquest indret fa uns quants anys hi havia la caserna que dóna nom al barri. Ara recordo que cada vegada que hi passava de petit amb la meva àvia, tot mirant el lema que presidia l’entrada, ella murmurava: «Todo por la patria... i per nosaltres res!». La cosa no ha canviat substancialment: ells fan salut i a nosaltres ens llencen el fum.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…