Ves al contingut principal

Elles i els altres

Girona és una ciutat petita, en el cor vellutat d’un país que reneix cada primavera, entre olors de marge, de purins i de polígon industrial. Cada quatre anys els ciutadans són cridats a triar els seus representants al govern municipal, un consistori que es reuneix a la Casa de la Vila, en una sala revestida amb pedres de l’antiga muralla, un indret que antigament fou seu també de les mesures municipals i situat molt a prop d’una capella, de la qual encara es conserva una torre amb unes campanes que s’ajunten –amb tocs menuts de bronze– a la cridòria interminable del nostre temps.
Aquest any, el quinzè d’aquest segle, Girona tornarà a triar entre les forces de progrés i els de tota la vida, entre els que han governat la ciutat durant alguns decennis i els que ho han fet des dels segles dels segles. Darrerament aquests segons han volgut convèncer els ciutadans del poc que separa els uns dels altres, perquè les ideologies –diuen– van morir enterrades per la runa produïda en l’enderroc del mur de Berlín. Però, malgrat tot, la diferència es fa evident, sobretot quan arriba l’hora de repartir beneficis o de retallar drets.
Com gairebé sempre ha succeït, els primers  es presenten més dividits que els altres, és el que passa quan es tenen idees, que salten i xoquen com boles de pinball. Els que no en tenen, o que només en tenen una, aviat es posen d’acord. Les representants –bàsicament– d’aquesta Girona que vol ser equànime, solidària i justa, són quatre dones: Maria Mercè Roca, Laia Pèlach, Sílvia Paneque i Eugènia Pascual i les diferències que les separen són, crec jo, superables.

Podrien haver-se entès abans de les eleccions, fer front comú, i estalviar-nos haver d’escollir entre una o l’altra, però la realitat és la que és i ara tampoc ens barallarem per això. Cal agafar-s’ho bé i encarar amb serenor aquest nou tràngol que ens espera. Recomano als gironins que triïn entre una d’elles i que en cap cas votin els del l’altre bàndol i vull també que quedi clar que, passi el que passi, durant o després de les eleccions, tindran tot el meu suport, i d’altra gent com jo, que no és molt però que sempre suma.

Maria M. Roca (ERC-MES) / Laia Pèlach (CUP) / Sílvia Paneque (PSC) / Eugènia Pascual (ICV)


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…