Ves al contingut principal

Elles i els altres

Girona és una ciutat petita, en el cor vellutat d’un país que reneix cada primavera, entre olors de marge, de purins i de polígon industrial. Cada quatre anys els ciutadans són cridats a triar els seus representants al govern municipal, un consistori que es reuneix a la Casa de la Vila, en una sala revestida amb pedres de l’antiga muralla, un indret que antigament fou seu també de les mesures municipals i situat molt a prop d’una capella, de la qual encara es conserva una torre amb unes campanes que s’ajunten –amb tocs menuts de bronze– a la cridòria interminable del nostre temps.
Aquest any, el quinzè d’aquest segle, Girona tornarà a triar entre les forces de progrés i els de tota la vida, entre els que han governat la ciutat durant alguns decennis i els que ho han fet des dels segles dels segles. Darrerament aquests segons han volgut convèncer els ciutadans del poc que separa els uns dels altres, perquè les ideologies –diuen– van morir enterrades per la runa produïda en l’enderroc del mur de Berlín. Però, malgrat tot, la diferència es fa evident, sobretot quan arriba l’hora de repartir beneficis o de retallar drets.
Com gairebé sempre ha succeït, els primers  es presenten més dividits que els altres, és el que passa quan es tenen idees, que salten i xoquen com boles de pinball. Els que no en tenen, o que només en tenen una, aviat es posen d’acord. Les representants –bàsicament– d’aquesta Girona que vol ser equànime, solidària i justa, són quatre dones: Maria Mercè Roca, Laia Pèlach, Sílvia Paneque i Eugènia Pascual i les diferències que les separen són, crec jo, superables.

Podrien haver-se entès abans de les eleccions, fer front comú, i estalviar-nos haver d’escollir entre una o l’altra, però la realitat és la que és i ara tampoc ens barallarem per això. Cal agafar-s’ho bé i encarar amb serenor aquest nou tràngol que ens espera. Recomano als gironins que triïn entre una d’elles i que en cap cas votin els del l’altre bàndol i vull també que quedi clar que, passi el que passi, durant o després de les eleccions, tindran tot el meu suport, i d’altra gent com jo, que no és molt però que sempre suma.

Maria M. Roca (ERC-MES) / Laia Pèlach (CUP) / Sílvia Paneque (PSC) / Eugènia Pascual (ICV)


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…