Vés al contingut principal

Elles i els altres

Girona és una ciutat petita, en el cor vellutat d’un país que reneix cada primavera, entre olors de marge, de purins i de polígon industrial. Cada quatre anys els ciutadans són cridats a triar els seus representants al govern municipal, un consistori que es reuneix a la Casa de la Vila, en una sala revestida amb pedres de l’antiga muralla, un indret que antigament fou seu també de les mesures municipals i situat molt a prop d’una capella, de la qual encara es conserva una torre amb unes campanes que s’ajunten –amb tocs menuts de bronze– a la cridòria interminable del nostre temps.
Aquest any, el quinzè d’aquest segle, Girona tornarà a triar entre les forces de progrés i els de tota la vida, entre els que han governat la ciutat durant alguns decennis i els que ho han fet des dels segles dels segles. Darrerament aquests segons han volgut convèncer els ciutadans del poc que separa els uns dels altres, perquè les ideologies –diuen– van morir enterrades per la runa produïda en l’enderroc del mur de Berlín. Però, malgrat tot, la diferència es fa evident, sobretot quan arriba l’hora de repartir beneficis o de retallar drets.
Com gairebé sempre ha succeït, els primers  es presenten més dividits que els altres, és el que passa quan es tenen idees, que salten i xoquen com boles de pinball. Els que no en tenen, o que només en tenen una, aviat es posen d’acord. Les representants –bàsicament– d’aquesta Girona que vol ser equànime, solidària i justa, són quatre dones: Maria Mercè Roca, Laia Pèlach, Sílvia Paneque i Eugènia Pascual i les diferències que les separen són, crec jo, superables.

Podrien haver-se entès abans de les eleccions, fer front comú, i estalviar-nos haver d’escollir entre una o l’altra, però la realitat és la que és i ara tampoc ens barallarem per això. Cal agafar-s’ho bé i encarar amb serenor aquest nou tràngol que ens espera. Recomano als gironins que triïn entre una d’elles i que en cap cas votin els del l’altre bàndol i vull també que quedi clar que, passi el que passi, durant o després de les eleccions, tindran tot el meu suport, i d’altra gent com jo, que no és molt però que sempre suma.

Maria M. Roca (ERC-MES) / Laia Pèlach (CUP) / Sílvia Paneque (PSC) / Eugènia Pascual (ICV)


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…