Ves al contingut principal

Reflexió sobre el turisme

El sabeu aquell acudit sobre un jueu que era l’encarregat d’esperar davant la sinagoga la vinguda del Messies? Dia i nit, s’estava sota la pluja i la neu, i malgrat que no cobrava res i era la riota de tothom, ell ho acceptava amb entusiasme perquè considerava que era una «feina fixa» i amb els temps que corren s’ha d’acceptar tot. El turisme a casa nostra a vegades l’acceptem i el desitgem sense pensar-hi gaire, sense reflexionar i després ens passa el que ens passa.
El país i les ciutats, en primer lloc, han de ser indrets bons per viure-hi i s’han de pensar i gestionar des d’aquest punt de vista, fer-ho tenint en compte altres paràmetres és un error greu. És evident que s’ha de pensar també en el turisme quan es projecta el territori, però no s’ha de pensar mai el territori en funció del turisme, sobretot perquè el turisme no és una massa compacta amb els mateixos gustos i les mateixes necessitats, cada turista és un individu, exactament com els que habiten el territori.
S’ha de tenir en compte el turisme amb els avantatges que comporta però també amb els inconvenients. Si el turisme ha de restar qualitat de vida en algun indret és que el model no funciona, entre altres coses perquè el turisme més conscient i motivat, el turisme que al cap i la fi deixa riquesa en el territori, acabarà per pensar que aquest no és un bon lloc per anar-hi de vacances.
L’ideal és pensar en un país on tot el seu territori pugui ser mostrat i sigui susceptible de ser visitat i per fer-ho necessitem, abans que res, que el país sigui habitable i confortable per als seus propis ciutadans. No hem de tancar els turismes en guetos de luxe ni hem d’hipotecar carrers i places per al seu gaudi. 
El sabeu aquell del que preguntava: «Escolti, aquest autobús porta al cementiri?» i l’altre contestava: «Home, si s’hi posa al davant potser sí...».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…