Vés al contingut principal

Reflexió sobre el turisme

El sabeu aquell acudit sobre un jueu que era l’encarregat d’esperar davant la sinagoga la vinguda del Messies? Dia i nit, s’estava sota la pluja i la neu, i malgrat que no cobrava res i era la riota de tothom, ell ho acceptava amb entusiasme perquè considerava que era una «feina fixa» i amb els temps que corren s’ha d’acceptar tot. El turisme a casa nostra a vegades l’acceptem i el desitgem sense pensar-hi gaire, sense reflexionar i després ens passa el que ens passa.
El país i les ciutats, en primer lloc, han de ser indrets bons per viure-hi i s’han de pensar i gestionar des d’aquest punt de vista, fer-ho tenint en compte altres paràmetres és un error greu. És evident que s’ha de pensar també en el turisme quan es projecta el territori, però no s’ha de pensar mai el territori en funció del turisme, sobretot perquè el turisme no és una massa compacta amb els mateixos gustos i les mateixes necessitats, cada turista és un individu, exactament com els que habiten el territori.
S’ha de tenir en compte el turisme amb els avantatges que comporta però també amb els inconvenients. Si el turisme ha de restar qualitat de vida en algun indret és que el model no funciona, entre altres coses perquè el turisme més conscient i motivat, el turisme que al cap i la fi deixa riquesa en el territori, acabarà per pensar que aquest no és un bon lloc per anar-hi de vacances.
L’ideal és pensar en un país on tot el seu territori pugui ser mostrat i sigui susceptible de ser visitat i per fer-ho necessitem, abans que res, que el país sigui habitable i confortable per als seus propis ciutadans. No hem de tancar els turismes en guetos de luxe ni hem d’hipotecar carrers i places per al seu gaudi. 
El sabeu aquell del que preguntava: «Escolti, aquest autobús porta al cementiri?» i l’altre contestava: «Home, si s’hi posa al davant potser sí...».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…