Ves al contingut principal

Orwell i Dalí

George Orwell ha passat a la història de la literatura com a autor bàsicament de dues novel·les: Rebelió a la granja i Mil nou-cents vuitanta-quatre, etiquetada injustament la primera com a llibre juvenil i la segona com a ciència-ficció. És evident que Orwell era més, molt més que això, però l’objectiu d’aquest article va per un altre camí, l’obra de l’autor anglès es reivindica sola i no li cal el meu ajut.
A part de moltes altres novel·les, Orwell va deixar una gran quantitat d’escrits que es van publicar, sota el títol genèric d’Assaigs, després de la seva mort prematura l’any 1950. La seva vida, com la d’altres intel·lectuals anglesos, va estar marcada per la seva experiència en la guerra d’Espanya, d’aquells fets en va sorgir un llibre de memòries titulat Homenatge a Catalunya i no va deixar mai més de mirar amb més o menys detall l’actualitat del nostre país.
Potser en part per aquesta raó, va caure en les seves mans el llibre presumptament autobiogràfic de l’autoanomenat geni de Figueres: The secret life of Salvador Dalí, i d’aquesta lectura e sorgí l’article El privilegi del clergat. Alguns apunts sobre Salvador Dalí. És curiós veure com Orwell hi esbudella Dalí, però sobretot els simpatitzants de l’artista empordanès: «És evident que el que reivindiquen els defensors de Dalí és una espècie de privilegi. L’artista ha d’estar exempt de les lleis morals que regeixen sobre la gent normal. Només s’ha de pronunciar la paraula ‘art’ i tot està bé».
Orwell no qüestiona el talent de Dalí, com de fet no fa mai ningú, tot i que deixa anar alguna dolenteria sobre «la influència eduardina» dels seus dibuixos i dels seus gustos. Orwell diu que Dalí és un bon pintor, encara que sigui un ésser humà repugnant, una cosa no invalida l’altra, però acaba reblant el clau amb aquesta frase que algú hauria de penjar a l’entrada del Museu de Figueres: «El primer que li demanem a un mur és que s’aguanti dret. Si ho fa és un bon mur, i el propòsit el qual serveixi és una qüestió independent. I, encara així, fins i tot el millor mur del món mereix ser enderrocat si rodeja un camp de concentració». 


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…