Vés al contingut principal

Orwell i Dalí

George Orwell ha passat a la història de la literatura com a autor bàsicament de dues novel·les: Rebelió a la granja i Mil nou-cents vuitanta-quatre, etiquetada injustament la primera com a llibre juvenil i la segona com a ciència-ficció. És evident que Orwell era més, molt més que això, però l’objectiu d’aquest article va per un altre camí, l’obra de l’autor anglès es reivindica sola i no li cal el meu ajut.
A part de moltes altres novel·les, Orwell va deixar una gran quantitat d’escrits que es van publicar, sota el títol genèric d’Assaigs, després de la seva mort prematura l’any 1950. La seva vida, com la d’altres intel·lectuals anglesos, va estar marcada per la seva experiència en la guerra d’Espanya, d’aquells fets en va sorgir un llibre de memòries titulat Homenatge a Catalunya i no va deixar mai més de mirar amb més o menys detall l’actualitat del nostre país.
Potser en part per aquesta raó, va caure en les seves mans el llibre presumptament autobiogràfic de l’autoanomenat geni de Figueres: The secret life of Salvador Dalí, i d’aquesta lectura e sorgí l’article El privilegi del clergat. Alguns apunts sobre Salvador Dalí. És curiós veure com Orwell hi esbudella Dalí, però sobretot els simpatitzants de l’artista empordanès: «És evident que el que reivindiquen els defensors de Dalí és una espècie de privilegi. L’artista ha d’estar exempt de les lleis morals que regeixen sobre la gent normal. Només s’ha de pronunciar la paraula ‘art’ i tot està bé».
Orwell no qüestiona el talent de Dalí, com de fet no fa mai ningú, tot i que deixa anar alguna dolenteria sobre «la influència eduardina» dels seus dibuixos i dels seus gustos. Orwell diu que Dalí és un bon pintor, encara que sigui un ésser humà repugnant, una cosa no invalida l’altra, però acaba reblant el clau amb aquesta frase que algú hauria de penjar a l’entrada del Museu de Figueres: «El primer que li demanem a un mur és que s’aguanti dret. Si ho fa és un bon mur, i el propòsit el qual serveixi és una qüestió independent. I, encara així, fins i tot el millor mur del món mereix ser enderrocat si rodeja un camp de concentració». 


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…