Ves al contingut principal

Orwell i Dalí

George Orwell ha passat a la història de la literatura com a autor bàsicament de dues novel·les: Rebelió a la granja i Mil nou-cents vuitanta-quatre, etiquetada injustament la primera com a llibre juvenil i la segona com a ciència-ficció. És evident que Orwell era més, molt més que això, però l’objectiu d’aquest article va per un altre camí, l’obra de l’autor anglès es reivindica sola i no li cal el meu ajut.
A part de moltes altres novel·les, Orwell va deixar una gran quantitat d’escrits que es van publicar, sota el títol genèric d’Assaigs, després de la seva mort prematura l’any 1950. La seva vida, com la d’altres intel·lectuals anglesos, va estar marcada per la seva experiència en la guerra d’Espanya, d’aquells fets en va sorgir un llibre de memòries titulat Homenatge a Catalunya i no va deixar mai més de mirar amb més o menys detall l’actualitat del nostre país.
Potser en part per aquesta raó, va caure en les seves mans el llibre presumptament autobiogràfic de l’autoanomenat geni de Figueres: The secret life of Salvador Dalí, i d’aquesta lectura e sorgí l’article El privilegi del clergat. Alguns apunts sobre Salvador Dalí. És curiós veure com Orwell hi esbudella Dalí, però sobretot els simpatitzants de l’artista empordanès: «És evident que el que reivindiquen els defensors de Dalí és una espècie de privilegi. L’artista ha d’estar exempt de les lleis morals que regeixen sobre la gent normal. Només s’ha de pronunciar la paraula ‘art’ i tot està bé».
Orwell no qüestiona el talent de Dalí, com de fet no fa mai ningú, tot i que deixa anar alguna dolenteria sobre «la influència eduardina» dels seus dibuixos i dels seus gustos. Orwell diu que Dalí és un bon pintor, encara que sigui un ésser humà repugnant, una cosa no invalida l’altra, però acaba reblant el clau amb aquesta frase que algú hauria de penjar a l’entrada del Museu de Figueres: «El primer que li demanem a un mur és que s’aguanti dret. Si ho fa és un bon mur, i el propòsit el qual serveixi és una qüestió independent. I, encara així, fins i tot el millor mur del món mereix ser enderrocat si rodeja un camp de concentració». 


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…