Ves al contingut principal

Orwell i Dalí

George Orwell ha passat a la història de la literatura com a autor bàsicament de dues novel·les: Rebelió a la granja i Mil nou-cents vuitanta-quatre, etiquetada injustament la primera com a llibre juvenil i la segona com a ciència-ficció. És evident que Orwell era més, molt més que això, però l’objectiu d’aquest article va per un altre camí, l’obra de l’autor anglès es reivindica sola i no li cal el meu ajut.
A part de moltes altres novel·les, Orwell va deixar una gran quantitat d’escrits que es van publicar, sota el títol genèric d’Assaigs, després de la seva mort prematura l’any 1950. La seva vida, com la d’altres intel·lectuals anglesos, va estar marcada per la seva experiència en la guerra d’Espanya, d’aquells fets en va sorgir un llibre de memòries titulat Homenatge a Catalunya i no va deixar mai més de mirar amb més o menys detall l’actualitat del nostre país.
Potser en part per aquesta raó, va caure en les seves mans el llibre presumptament autobiogràfic de l’autoanomenat geni de Figueres: The secret life of Salvador Dalí, i d’aquesta lectura e sorgí l’article El privilegi del clergat. Alguns apunts sobre Salvador Dalí. És curiós veure com Orwell hi esbudella Dalí, però sobretot els simpatitzants de l’artista empordanès: «És evident que el que reivindiquen els defensors de Dalí és una espècie de privilegi. L’artista ha d’estar exempt de les lleis morals que regeixen sobre la gent normal. Només s’ha de pronunciar la paraula ‘art’ i tot està bé».
Orwell no qüestiona el talent de Dalí, com de fet no fa mai ningú, tot i que deixa anar alguna dolenteria sobre «la influència eduardina» dels seus dibuixos i dels seus gustos. Orwell diu que Dalí és un bon pintor, encara que sigui un ésser humà repugnant, una cosa no invalida l’altra, però acaba reblant el clau amb aquesta frase que algú hauria de penjar a l’entrada del Museu de Figueres: «El primer que li demanem a un mur és que s’aguanti dret. Si ho fa és un bon mur, i el propòsit el qual serveixi és una qüestió independent. I, encara així, fins i tot el millor mur del món mereix ser enderrocat si rodeja un camp de concentració». 


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…