Ves al contingut principal

Manaies

Pels que són de fora de Girona, vull dir en un radi de 150 quilòmetres al voltant de les venerables pedres del barri vell, us explicaré que els Manaies són una mena de comitiva de gent disfressada de soldats romans i que obre pas a la processó de setmana santa. Explicar-ho a algú de fora d’aquest cercle que acabo de dibuixar seria molt més difícil i caldria potser un article molt més llarg que aquest. Aquí ens movem en un món de sobreentesos i no ens cal especificar. Vostè ja m’entén...
Els Manaies representen una de les més ràncies tradicions gironines i reprenen el fil d’una Girona més rància encara, que alguns voldríem oblidar i que ells ens recorden marcant el pas amb la fèrria disciplina de les legions romanes. Aquest any la confraria que els agrupa –la de Crist Crucificat– celebra el 75 aniversari de la represa d’aquesta tradició, o sigui el 1940, just en el moment més fosc de la repressió franquista, quan encara morien cada dia desenes de persones afusellades als murs del cementiri, vora l’Onyar. Per celebrar-ho, entre altres coses, l’Ajuntament –governat per CiU– els dedica una plaça i un monument. 
Just fa cosa d’un any la família del doctor Dalmau va sufragar una escultura que representa Laureà Dalmau, que fou director de l’Hospital de Santa Caterina i de l’Hospici, i membre del Parlament de Catalunya durant l’etapa republicana. Aquesta estàtua està situada just davant de l’actual Casa de Cultura i mirarà de front al monument als Manaies situat a l’altre costat.
Passant per la Gran Via es podia veure la menuda silueta impertèrrita del doctor Dalmau, ara els Manaies ens ho impediran, però el que és pitjor, el pobre Laureà de bronze haurà de suportar els discursos d’homenatge i les desfilades dels qui, quan ell havia d’exercir la seva professió en l’exili, es passejaven impunement sobre les llambordes d’una Girona grisa i atàvica, flanquejats per falangistes i soldats als quals encara els fumejaven els fusells. Francament, aquesta no és la ciutat que estimo.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…