Ves al contingut principal

Manaies

Pels que són de fora de Girona, vull dir en un radi de 150 quilòmetres al voltant de les venerables pedres del barri vell, us explicaré que els Manaies són una mena de comitiva de gent disfressada de soldats romans i que obre pas a la processó de setmana santa. Explicar-ho a algú de fora d’aquest cercle que acabo de dibuixar seria molt més difícil i caldria potser un article molt més llarg que aquest. Aquí ens movem en un món de sobreentesos i no ens cal especificar. Vostè ja m’entén...
Els Manaies representen una de les més ràncies tradicions gironines i reprenen el fil d’una Girona més rància encara, que alguns voldríem oblidar i que ells ens recorden marcant el pas amb la fèrria disciplina de les legions romanes. Aquest any la confraria que els agrupa –la de Crist Crucificat– celebra el 75 aniversari de la represa d’aquesta tradició, o sigui el 1940, just en el moment més fosc de la repressió franquista, quan encara morien cada dia desenes de persones afusellades als murs del cementiri, vora l’Onyar. Per celebrar-ho, entre altres coses, l’Ajuntament –governat per CiU– els dedica una plaça i un monument. 
Just fa cosa d’un any la família del doctor Dalmau va sufragar una escultura que representa Laureà Dalmau, que fou director de l’Hospital de Santa Caterina i de l’Hospici, i membre del Parlament de Catalunya durant l’etapa republicana. Aquesta estàtua està situada just davant de l’actual Casa de Cultura i mirarà de front al monument als Manaies situat a l’altre costat.
Passant per la Gran Via es podia veure la menuda silueta impertèrrita del doctor Dalmau, ara els Manaies ens ho impediran, però el que és pitjor, el pobre Laureà de bronze haurà de suportar els discursos d’homenatge i les desfilades dels qui, quan ell havia d’exercir la seva professió en l’exili, es passejaven impunement sobre les llambordes d’una Girona grisa i atàvica, flanquejats per falangistes i soldats als quals encara els fumejaven els fusells. Francament, aquesta no és la ciutat que estimo.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…