Ves al contingut principal

Manaies

Pels que són de fora de Girona, vull dir en un radi de 150 quilòmetres al voltant de les venerables pedres del barri vell, us explicaré que els Manaies són una mena de comitiva de gent disfressada de soldats romans i que obre pas a la processó de setmana santa. Explicar-ho a algú de fora d’aquest cercle que acabo de dibuixar seria molt més difícil i caldria potser un article molt més llarg que aquest. Aquí ens movem en un món de sobreentesos i no ens cal especificar. Vostè ja m’entén...
Els Manaies representen una de les més ràncies tradicions gironines i reprenen el fil d’una Girona més rància encara, que alguns voldríem oblidar i que ells ens recorden marcant el pas amb la fèrria disciplina de les legions romanes. Aquest any la confraria que els agrupa –la de Crist Crucificat– celebra el 75 aniversari de la represa d’aquesta tradició, o sigui el 1940, just en el moment més fosc de la repressió franquista, quan encara morien cada dia desenes de persones afusellades als murs del cementiri, vora l’Onyar. Per celebrar-ho, entre altres coses, l’Ajuntament –governat per CiU– els dedica una plaça i un monument. 
Just fa cosa d’un any la família del doctor Dalmau va sufragar una escultura que representa Laureà Dalmau, que fou director de l’Hospital de Santa Caterina i de l’Hospici, i membre del Parlament de Catalunya durant l’etapa republicana. Aquesta estàtua està situada just davant de l’actual Casa de Cultura i mirarà de front al monument als Manaies situat a l’altre costat.
Passant per la Gran Via es podia veure la menuda silueta impertèrrita del doctor Dalmau, ara els Manaies ens ho impediran, però el que és pitjor, el pobre Laureà de bronze haurà de suportar els discursos d’homenatge i les desfilades dels qui, quan ell havia d’exercir la seva professió en l’exili, es passejaven impunement sobre les llambordes d’una Girona grisa i atàvica, flanquejats per falangistes i soldats als quals encara els fumejaven els fusells. Francament, aquesta no és la ciutat que estimo.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…