Vés al contingut principal

La pesta

«Doncs ell sabia que aquesta multitud joiosa ignorava el que es pot llegir en els llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot romandre durant decennis dormit en els mobles, a la roba, que espera pacientment a les alcoves, en els cellers, en les maletes, els mocadors i els papers, i que pot arribar un dia en què la pesta, per desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les mani a morir en una ciutat feliç.» (Albert Camus - La Pesta)

Cada dia em llevo amb més brutícia a les orelles, m’ho hauré de fer mirar. És una mena de cera enganxosa produïda pels programes informatius de primera hora. Són com una barreja de coses que no pots identificar del tot i que no t’acabes de creure, perquè els periodistes són gent de llengua ràpida i de bon matí el cervell encara no rutlla a la velocitat adequada. Mentre em prenc el  cafè o em rento les dents, un tsunami devastador sorgeix de la meva ràdio.
Hi ha coses que he decidit no creure’m fins que no m’he netejat els conductes auditius amb uns cotonets. Abans de fer-ho sóc incapaç de criticar mentalment absolutament res i prefereixo pensar que tothom és bo fins que no es demostri el contrari. Però després no puc evitar sentir la veu cada dia més histèrica de la Sánchez-Camacho, o aquell to de «vostè ja sap el que vull dir» de l’Albiol –aquell pinxo de Badalona– i tot comença a anar per altres viaranys.
L’altre dia, sense anar més lluny, vaig poder sentir, gairebé a flor de pell, el discurs parafeixista d’algú que impunement anava deixant anar coses com «ratas separatistas», «cerdos vascos y catalanes» i algunes coses més que em van deixar garratibat. Deu ser que m’havia arribat a creure que el feixisme havia mudat definitivament les seves formes i que el to del seu discurs era més subtil, però no, anava errat.
Ara m’adono –alguns em diran que ja és massa tard– que tornen perillosament les estridències del passat, un passat que potser ha estat viu sempre, entre els llavis molsuts de les lideresses, sota el tricorni enxarolat dels guàrdies civils o darrere de les ulleres fosques d’alguns polítics. El feixisme continua viu i ben viu, i com les rates a les clavegueres, de tant en tant surten per infectar novament els carrers amb la pesta de la intolerància i de la por.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…