Ves al contingut principal

La pesta

«Doncs ell sabia que aquesta multitud joiosa ignorava el que es pot llegir en els llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot romandre durant decennis dormit en els mobles, a la roba, que espera pacientment a les alcoves, en els cellers, en les maletes, els mocadors i els papers, i que pot arribar un dia en què la pesta, per desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les mani a morir en una ciutat feliç.» (Albert Camus - La Pesta)

Cada dia em llevo amb més brutícia a les orelles, m’ho hauré de fer mirar. És una mena de cera enganxosa produïda pels programes informatius de primera hora. Són com una barreja de coses que no pots identificar del tot i que no t’acabes de creure, perquè els periodistes són gent de llengua ràpida i de bon matí el cervell encara no rutlla a la velocitat adequada. Mentre em prenc el  cafè o em rento les dents, un tsunami devastador sorgeix de la meva ràdio.
Hi ha coses que he decidit no creure’m fins que no m’he netejat els conductes auditius amb uns cotonets. Abans de fer-ho sóc incapaç de criticar mentalment absolutament res i prefereixo pensar que tothom és bo fins que no es demostri el contrari. Però després no puc evitar sentir la veu cada dia més histèrica de la Sánchez-Camacho, o aquell to de «vostè ja sap el que vull dir» de l’Albiol –aquell pinxo de Badalona– i tot comença a anar per altres viaranys.
L’altre dia, sense anar més lluny, vaig poder sentir, gairebé a flor de pell, el discurs parafeixista d’algú que impunement anava deixant anar coses com «ratas separatistas», «cerdos vascos y catalanes» i algunes coses més que em van deixar garratibat. Deu ser que m’havia arribat a creure que el feixisme havia mudat definitivament les seves formes i que el to del seu discurs era més subtil, però no, anava errat.
Ara m’adono –alguns em diran que ja és massa tard– que tornen perillosament les estridències del passat, un passat que potser ha estat viu sempre, entre els llavis molsuts de les lideresses, sota el tricorni enxarolat dels guàrdies civils o darrere de les ulleres fosques d’alguns polítics. El feixisme continua viu i ben viu, i com les rates a les clavegueres, de tant en tant surten per infectar novament els carrers amb la pesta de la intolerància i de la por.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…