Vés al contingut principal

Somien els robots amb llibres electrònics?

«No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l’esperit. Mai has sentit del tot la fusió, oi, Rick?».
Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques?

Recordo com si fos ara el dia en què vaig veure el primer ordinador personal en l’aparador d’una botiga, corrien els primers anys 80 del segle passat. Vaig quedar fascinat i, malgrat no saber ben bé per a què carai podria servir aquella andròmina, el vaig comprar, i com a lector compulsiu que sóc, em vaig llegir el manual, que era com una mena de bíblia de 700 pàgines o més.
Molt ràpidament els PC i els Macs van entrar en les nostres vides i, sobretot, en la nostra feina quotidiana. Tot va canviar de dalt a baix, les empreses es van omplir de pantalles fosforescents i les cases també. Les impressores escopien llargs llistats en paper pautat i els primers mòdems que ens connectaven a la xarxa van començar a xisclar en arameu.
Trenta anys després, el món és irreconeixible. Sense connexió a Internet ja no podem viure i els ordinadors s’han fet imprescindibles, però el paper encara no ha sucumbit del tot. Els llibres electrònics que havien de substituir els de sempre –que ja ens prometien gairebé a l’inici de l’era electrònica– encara estan lluny de desaparèixer i els editors continuen publicant en aquest venerable suport.
Acostumats a veure com tota mena d’estris que s’havien de menjar el món han quedat obsolets amb un vist i no vist, algú es pensava que amb això del llibre passaria el mateix. Els cassets, els cedés, els iPods, els Fax, les Blackberrys... han passat per les nostres vides com un sospir i ara ja gairebé ni els recordem, però el paper està molt més arrelat, cinc-cents anys d’història no s’esborren amb un simple «reset».
És evident que el llibre electrònic anirà ocupant el lloc que li pertoca, que encara no sabem ben bé del tot quin és. Els diccionaris, les enciclopèdies i altres obres de consulta ja fa temps que han sucumbit als seus encants, però més enllà no se’l veu encara com a substitut del paper, un suport imbatible en molts aspectes. És probable que el llibre tradicional es trobi amb altres problemes, sobretot els que es deriven de la seva distribució i comercialització, però hem d’esperar que les llibreries puguin sobreviure i continuar actuant, la majoria, com a agents culturals imprescindibles.
Encara no ha arribat l’hora d’enterrar el llibre, no cal, ni ens ho mereixem. Potser els robots sempre han somiat amb llibres electrònics, però jo sempre preferiré adormir-me amb un bon llibre de paper entre les mans.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…