Ves al contingut principal

Somien els robots amb llibres electrònics?

«No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l’esperit. Mai has sentit del tot la fusió, oi, Rick?».
Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques?

Recordo com si fos ara el dia en què vaig veure el primer ordinador personal en l’aparador d’una botiga, corrien els primers anys 80 del segle passat. Vaig quedar fascinat i, malgrat no saber ben bé per a què carai podria servir aquella andròmina, el vaig comprar, i com a lector compulsiu que sóc, em vaig llegir el manual, que era com una mena de bíblia de 700 pàgines o més.
Molt ràpidament els PC i els Macs van entrar en les nostres vides i, sobretot, en la nostra feina quotidiana. Tot va canviar de dalt a baix, les empreses es van omplir de pantalles fosforescents i les cases també. Les impressores escopien llargs llistats en paper pautat i els primers mòdems que ens connectaven a la xarxa van començar a xisclar en arameu.
Trenta anys després, el món és irreconeixible. Sense connexió a Internet ja no podem viure i els ordinadors s’han fet imprescindibles, però el paper encara no ha sucumbit del tot. Els llibres electrònics que havien de substituir els de sempre –que ja ens prometien gairebé a l’inici de l’era electrònica– encara estan lluny de desaparèixer i els editors continuen publicant en aquest venerable suport.
Acostumats a veure com tota mena d’estris que s’havien de menjar el món han quedat obsolets amb un vist i no vist, algú es pensava que amb això del llibre passaria el mateix. Els cassets, els cedés, els iPods, els Fax, les Blackberrys... han passat per les nostres vides com un sospir i ara ja gairebé ni els recordem, però el paper està molt més arrelat, cinc-cents anys d’història no s’esborren amb un simple «reset».
És evident que el llibre electrònic anirà ocupant el lloc que li pertoca, que encara no sabem ben bé del tot quin és. Els diccionaris, les enciclopèdies i altres obres de consulta ja fa temps que han sucumbit als seus encants, però més enllà no se’l veu encara com a substitut del paper, un suport imbatible en molts aspectes. És probable que el llibre tradicional es trobi amb altres problemes, sobretot els que es deriven de la seva distribució i comercialització, però hem d’esperar que les llibreries puguin sobreviure i continuar actuant, la majoria, com a agents culturals imprescindibles.
Encara no ha arribat l’hora d’enterrar el llibre, no cal, ni ens ho mereixem. Potser els robots sempre han somiat amb llibres electrònics, però jo sempre preferiré adormir-me amb un bon llibre de paper entre les mans.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…