Ves al contingut principal

Somien els robots amb llibres electrònics?

«No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l’esperit. Mai has sentit del tot la fusió, oi, Rick?».
Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques?

Recordo com si fos ara el dia en què vaig veure el primer ordinador personal en l’aparador d’una botiga, corrien els primers anys 80 del segle passat. Vaig quedar fascinat i, malgrat no saber ben bé per a què carai podria servir aquella andròmina, el vaig comprar, i com a lector compulsiu que sóc, em vaig llegir el manual, que era com una mena de bíblia de 700 pàgines o més.
Molt ràpidament els PC i els Macs van entrar en les nostres vides i, sobretot, en la nostra feina quotidiana. Tot va canviar de dalt a baix, les empreses es van omplir de pantalles fosforescents i les cases també. Les impressores escopien llargs llistats en paper pautat i els primers mòdems que ens connectaven a la xarxa van començar a xisclar en arameu.
Trenta anys després, el món és irreconeixible. Sense connexió a Internet ja no podem viure i els ordinadors s’han fet imprescindibles, però el paper encara no ha sucumbit del tot. Els llibres electrònics que havien de substituir els de sempre –que ja ens prometien gairebé a l’inici de l’era electrònica– encara estan lluny de desaparèixer i els editors continuen publicant en aquest venerable suport.
Acostumats a veure com tota mena d’estris que s’havien de menjar el món han quedat obsolets amb un vist i no vist, algú es pensava que amb això del llibre passaria el mateix. Els cassets, els cedés, els iPods, els Fax, les Blackberrys... han passat per les nostres vides com un sospir i ara ja gairebé ni els recordem, però el paper està molt més arrelat, cinc-cents anys d’història no s’esborren amb un simple «reset».
És evident que el llibre electrònic anirà ocupant el lloc que li pertoca, que encara no sabem ben bé del tot quin és. Els diccionaris, les enciclopèdies i altres obres de consulta ja fa temps que han sucumbit als seus encants, però més enllà no se’l veu encara com a substitut del paper, un suport imbatible en molts aspectes. És probable que el llibre tradicional es trobi amb altres problemes, sobretot els que es deriven de la seva distribució i comercialització, però hem d’esperar que les llibreries puguin sobreviure i continuar actuant, la majoria, com a agents culturals imprescindibles.
Encara no ha arribat l’hora d’enterrar el llibre, no cal, ni ens ho mereixem. Potser els robots sempre han somiat amb llibres electrònics, però jo sempre preferiré adormir-me amb un bon llibre de paper entre les mans.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…