Ves al contingut principal

Les samarretes

Antigament la política era cosa de camises. Les camises roges dels garibaldins, negres dels feixistes i dels anarquistes, blaves dels falangistes o brunes dels primers nazis. Però aquesta història va començar a afeblir-se després de la Segona Guerra Mundial, primer pels peronistes argentins, que van ser anomenats pels seus contrincants, i també per ells mateixos com «los descamisados», i després pels nous joves actors de Hollywood, que es passejaven per les pantalles amb allò que denominaven «T-shirt» o sigui la samarreta de mànigues curtes.
Aquella manera de vestir va fer furor, desbancant gairebé completament les velles peces de roba interior «imperi», sense mànigues, que només van acabar lluint aquells paletes fellinians dels «planes de desarrollo», de mocador al cap i cigarret a la boca. Les samarretes no van tardar gaire a simbolitzar els anhels de rebel·lia d’un moviment juvenil que es mobilitzava contra la guerra del Vietnam o que intentava fer la revolució durant les jornades parisenques del maig del 68.
Els eslògans polítics van colonitzar ràpidament les samarretes i a finals dels anys setanta ja no hi havia cap jove que no és passegés amb alguna d’elles per les rambles de les nostres ciutats. Això sí, era «la» samarreta, una peça de vestir única, que es portava fins que queia a pedaços o que desapareixia misteriosament després del rentat a mans d’alguna mare piadosa.
Ara les samarretes han tornat, en plural, van variant els missatges en funció de l’hora o del lloc, i algun polític jove amb ganes de canviar les coses en llueix una de diferent per a cada ocasió. Suposo que la cosa no anirà a menys i és probable que algun dia veiem algun conseller inaugurant alguna cosa amb la samarreta reivindicativa de precepte, l’únic que no tinc clar és què vindrà després, què ens estan preparant les noves generacions que encara són al bressol? Potser la samarreta que lluïa en David Fernàndez a la comissió Pujol és premonitòria: «Punk’s not dead», i els missatges polítics es fusionaran definitivament amb la cultura de masses. No em vull morir sense veure un nou president de la Generalitat prenent possessió del seu càrrec amb una samarreta d’AC/DC: «Rock or bust».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…