Vés al contingut principal

Les samarretes

Antigament la política era cosa de camises. Les camises roges dels garibaldins, negres dels feixistes i dels anarquistes, blaves dels falangistes o brunes dels primers nazis. Però aquesta història va començar a afeblir-se després de la Segona Guerra Mundial, primer pels peronistes argentins, que van ser anomenats pels seus contrincants, i també per ells mateixos com «los descamisados», i després pels nous joves actors de Hollywood, que es passejaven per les pantalles amb allò que denominaven «T-shirt» o sigui la samarreta de mànigues curtes.
Aquella manera de vestir va fer furor, desbancant gairebé completament les velles peces de roba interior «imperi», sense mànigues, que només van acabar lluint aquells paletes fellinians dels «planes de desarrollo», de mocador al cap i cigarret a la boca. Les samarretes no van tardar gaire a simbolitzar els anhels de rebel·lia d’un moviment juvenil que es mobilitzava contra la guerra del Vietnam o que intentava fer la revolució durant les jornades parisenques del maig del 68.
Els eslògans polítics van colonitzar ràpidament les samarretes i a finals dels anys setanta ja no hi havia cap jove que no és passegés amb alguna d’elles per les rambles de les nostres ciutats. Això sí, era «la» samarreta, una peça de vestir única, que es portava fins que queia a pedaços o que desapareixia misteriosament després del rentat a mans d’alguna mare piadosa.
Ara les samarretes han tornat, en plural, van variant els missatges en funció de l’hora o del lloc, i algun polític jove amb ganes de canviar les coses en llueix una de diferent per a cada ocasió. Suposo que la cosa no anirà a menys i és probable que algun dia veiem algun conseller inaugurant alguna cosa amb la samarreta reivindicativa de precepte, l’únic que no tinc clar és què vindrà després, què ens estan preparant les noves generacions que encara són al bressol? Potser la samarreta que lluïa en David Fernàndez a la comissió Pujol és premonitòria: «Punk’s not dead», i els missatges polítics es fusionaran definitivament amb la cultura de masses. No em vull morir sense veure un nou president de la Generalitat prenent possessió del seu càrrec amb una samarreta d’AC/DC: «Rock or bust».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…