Ves al contingut principal

Les samarretes

Antigament la política era cosa de camises. Les camises roges dels garibaldins, negres dels feixistes i dels anarquistes, blaves dels falangistes o brunes dels primers nazis. Però aquesta història va començar a afeblir-se després de la Segona Guerra Mundial, primer pels peronistes argentins, que van ser anomenats pels seus contrincants, i també per ells mateixos com «los descamisados», i després pels nous joves actors de Hollywood, que es passejaven per les pantalles amb allò que denominaven «T-shirt» o sigui la samarreta de mànigues curtes.
Aquella manera de vestir va fer furor, desbancant gairebé completament les velles peces de roba interior «imperi», sense mànigues, que només van acabar lluint aquells paletes fellinians dels «planes de desarrollo», de mocador al cap i cigarret a la boca. Les samarretes no van tardar gaire a simbolitzar els anhels de rebel·lia d’un moviment juvenil que es mobilitzava contra la guerra del Vietnam o que intentava fer la revolució durant les jornades parisenques del maig del 68.
Els eslògans polítics van colonitzar ràpidament les samarretes i a finals dels anys setanta ja no hi havia cap jove que no és passegés amb alguna d’elles per les rambles de les nostres ciutats. Això sí, era «la» samarreta, una peça de vestir única, que es portava fins que queia a pedaços o que desapareixia misteriosament després del rentat a mans d’alguna mare piadosa.
Ara les samarretes han tornat, en plural, van variant els missatges en funció de l’hora o del lloc, i algun polític jove amb ganes de canviar les coses en llueix una de diferent per a cada ocasió. Suposo que la cosa no anirà a menys i és probable que algun dia veiem algun conseller inaugurant alguna cosa amb la samarreta reivindicativa de precepte, l’únic que no tinc clar és què vindrà després, què ens estan preparant les noves generacions que encara són al bressol? Potser la samarreta que lluïa en David Fernàndez a la comissió Pujol és premonitòria: «Punk’s not dead», i els missatges polítics es fusionaran definitivament amb la cultura de masses. No em vull morir sense veure un nou president de la Generalitat prenent possessió del seu càrrec amb una samarreta d’AC/DC: «Rock or bust».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…