Ves al contingut principal

Les samarretes

Antigament la política era cosa de camises. Les camises roges dels garibaldins, negres dels feixistes i dels anarquistes, blaves dels falangistes o brunes dels primers nazis. Però aquesta història va començar a afeblir-se després de la Segona Guerra Mundial, primer pels peronistes argentins, que van ser anomenats pels seus contrincants, i també per ells mateixos com «los descamisados», i després pels nous joves actors de Hollywood, que es passejaven per les pantalles amb allò que denominaven «T-shirt» o sigui la samarreta de mànigues curtes.
Aquella manera de vestir va fer furor, desbancant gairebé completament les velles peces de roba interior «imperi», sense mànigues, que només van acabar lluint aquells paletes fellinians dels «planes de desarrollo», de mocador al cap i cigarret a la boca. Les samarretes no van tardar gaire a simbolitzar els anhels de rebel·lia d’un moviment juvenil que es mobilitzava contra la guerra del Vietnam o que intentava fer la revolució durant les jornades parisenques del maig del 68.
Els eslògans polítics van colonitzar ràpidament les samarretes i a finals dels anys setanta ja no hi havia cap jove que no és passegés amb alguna d’elles per les rambles de les nostres ciutats. Això sí, era «la» samarreta, una peça de vestir única, que es portava fins que queia a pedaços o que desapareixia misteriosament després del rentat a mans d’alguna mare piadosa.
Ara les samarretes han tornat, en plural, van variant els missatges en funció de l’hora o del lloc, i algun polític jove amb ganes de canviar les coses en llueix una de diferent per a cada ocasió. Suposo que la cosa no anirà a menys i és probable que algun dia veiem algun conseller inaugurant alguna cosa amb la samarreta reivindicativa de precepte, l’únic que no tinc clar és què vindrà després, què ens estan preparant les noves generacions que encara són al bressol? Potser la samarreta que lluïa en David Fernàndez a la comissió Pujol és premonitòria: «Punk’s not dead», i els missatges polítics es fusionaran definitivament amb la cultura de masses. No em vull morir sense veure un nou president de la Generalitat prenent possessió del seu càrrec amb una samarreta d’AC/DC: «Rock or bust».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…