Ves al contingut principal

La columna que Quim Curbet ha ennoblit

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Febrés, periodista i escriptor. 

El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser invitat una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui mai un tema qualsevol. Molts dies em fa exclamar només d’encendre l’ordinador:
Barretada!
Una qüestió perfectament entesa des de molt abans de l’existència de les Escoles de Periodisme, els Tallers d’Escriptura, les Facultats de Ciències de la Informació i els Màsters en Comunicació Estratègica és que escriure curt resulta més laboriós que escriure llarg. El format de la columna, des de l’antiguitat grega, representa la simplicitat funcional convertida en art major. Quim Curbet és un veterà de la pinzellada, de la columna, de la fulguració narrativa. Excel·lir en aquest format constitueix una prova de foc:
Barretada!
Alimento a casa un petit rebost d’articles magistrals de procedències variades, que guardo per rellegir i impregnar-me’n amb la intenció que m’encomanin algun polsim de la seva genialitat. Acabo de reobrir aquesta carpeta per veure què conserva de Quim Curbet. Hi he trobat mitja dotzena de Barretades antològiques que al seu moment vaig imprimir i desar. La del 3 d’abril del 2013, titulada “L’amor”, sintetitza en quatre paràgrafs comptats llargs segles de sentiments i de coneixements. Resulta impossible resumir-la, cada frase és un tractat que cal rellegir amb periodicitat. L’última frase proclama: “Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus—que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos”.
Barretada!
La del 12 de juliol del 2013 es titulava “La pàtria”. També seria impossible resumir-ne aquí el mèrit, malgrat que ella mateixa condensa ens uns altres quatre paràgrafs comptats els remilions de pàgines que s’han escrit sobre la qüestió: “La pàtria són les escaroles i els préssecs madurs del mercat, el pa calent de la fleca, el vi a granel de la bodega i el cafè fumejant a primera hora del matí que et fa obrir els ulls a la vida”.
Barretada!
Però Quim Curbet no és limita a les Barretades. També és poeta editor, fotògraf i altres coses que amb tota probabilitat ignoro. A més a més, és una persona amable, disponible i comprensiva. Això és el que li admiro més, per no estendre’m ni ultrapassar el format de columna que ell ha ennoblit.

Xavier Febrés / foto: CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…