Vés al contingut principal

La columna que Quim Curbet ha ennoblit

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Febrés, periodista i escriptor. 

El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser invitat una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui mai un tema qualsevol. Molts dies em fa exclamar només d’encendre l’ordinador:
Barretada!
Una qüestió perfectament entesa des de molt abans de l’existència de les Escoles de Periodisme, els Tallers d’Escriptura, les Facultats de Ciències de la Informació i els Màsters en Comunicació Estratègica és que escriure curt resulta més laboriós que escriure llarg. El format de la columna, des de l’antiguitat grega, representa la simplicitat funcional convertida en art major. Quim Curbet és un veterà de la pinzellada, de la columna, de la fulguració narrativa. Excel·lir en aquest format constitueix una prova de foc:
Barretada!
Alimento a casa un petit rebost d’articles magistrals de procedències variades, que guardo per rellegir i impregnar-me’n amb la intenció que m’encomanin algun polsim de la seva genialitat. Acabo de reobrir aquesta carpeta per veure què conserva de Quim Curbet. Hi he trobat mitja dotzena de Barretades antològiques que al seu moment vaig imprimir i desar. La del 3 d’abril del 2013, titulada “L’amor”, sintetitza en quatre paràgrafs comptats llargs segles de sentiments i de coneixements. Resulta impossible resumir-la, cada frase és un tractat que cal rellegir amb periodicitat. L’última frase proclama: “Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus—que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos”.
Barretada!
La del 12 de juliol del 2013 es titulava “La pàtria”. També seria impossible resumir-ne aquí el mèrit, malgrat que ella mateixa condensa ens uns altres quatre paràgrafs comptats els remilions de pàgines que s’han escrit sobre la qüestió: “La pàtria són les escaroles i els préssecs madurs del mercat, el pa calent de la fleca, el vi a granel de la bodega i el cafè fumejant a primera hora del matí que et fa obrir els ulls a la vida”.
Barretada!
Però Quim Curbet no és limita a les Barretades. També és poeta editor, fotògraf i altres coses que amb tota probabilitat ignoro. A més a més, és una persona amable, disponible i comprensiva. Això és el que li admiro més, per no estendre’m ni ultrapassar el format de columna que ell ha ennoblit.

Xavier Febrés / foto: CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…