Ves al contingut principal

La columna que Quim Curbet ha ennoblit

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Febrés, periodista i escriptor. 

El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser invitat una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui mai un tema qualsevol. Molts dies em fa exclamar només d’encendre l’ordinador:
Barretada!
Una qüestió perfectament entesa des de molt abans de l’existència de les Escoles de Periodisme, els Tallers d’Escriptura, les Facultats de Ciències de la Informació i els Màsters en Comunicació Estratègica és que escriure curt resulta més laboriós que escriure llarg. El format de la columna, des de l’antiguitat grega, representa la simplicitat funcional convertida en art major. Quim Curbet és un veterà de la pinzellada, de la columna, de la fulguració narrativa. Excel·lir en aquest format constitueix una prova de foc:
Barretada!
Alimento a casa un petit rebost d’articles magistrals de procedències variades, que guardo per rellegir i impregnar-me’n amb la intenció que m’encomanin algun polsim de la seva genialitat. Acabo de reobrir aquesta carpeta per veure què conserva de Quim Curbet. Hi he trobat mitja dotzena de Barretades antològiques que al seu moment vaig imprimir i desar. La del 3 d’abril del 2013, titulada “L’amor”, sintetitza en quatre paràgrafs comptats llargs segles de sentiments i de coneixements. Resulta impossible resumir-la, cada frase és un tractat que cal rellegir amb periodicitat. L’última frase proclama: “Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus—que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos”.
Barretada!
La del 12 de juliol del 2013 es titulava “La pàtria”. També seria impossible resumir-ne aquí el mèrit, malgrat que ella mateixa condensa ens uns altres quatre paràgrafs comptats els remilions de pàgines que s’han escrit sobre la qüestió: “La pàtria són les escaroles i els préssecs madurs del mercat, el pa calent de la fleca, el vi a granel de la bodega i el cafè fumejant a primera hora del matí que et fa obrir els ulls a la vida”.
Barretada!
Però Quim Curbet no és limita a les Barretades. També és poeta editor, fotògraf i altres coses que amb tota probabilitat ignoro. A més a més, és una persona amable, disponible i comprensiva. Això és el que li admiro més, per no estendre’m ni ultrapassar el format de columna que ell ha ennoblit.

Xavier Febrés / foto: CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…