Ves al contingut principal

La columna que Quim Curbet ha ennoblit

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Febrés, periodista i escriptor. 

El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser invitat una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui mai un tema qualsevol. Molts dies em fa exclamar només d’encendre l’ordinador:
Barretada!
Una qüestió perfectament entesa des de molt abans de l’existència de les Escoles de Periodisme, els Tallers d’Escriptura, les Facultats de Ciències de la Informació i els Màsters en Comunicació Estratègica és que escriure curt resulta més laboriós que escriure llarg. El format de la columna, des de l’antiguitat grega, representa la simplicitat funcional convertida en art major. Quim Curbet és un veterà de la pinzellada, de la columna, de la fulguració narrativa. Excel·lir en aquest format constitueix una prova de foc:
Barretada!
Alimento a casa un petit rebost d’articles magistrals de procedències variades, que guardo per rellegir i impregnar-me’n amb la intenció que m’encomanin algun polsim de la seva genialitat. Acabo de reobrir aquesta carpeta per veure què conserva de Quim Curbet. Hi he trobat mitja dotzena de Barretades antològiques que al seu moment vaig imprimir i desar. La del 3 d’abril del 2013, titulada “L’amor”, sintetitza en quatre paràgrafs comptats llargs segles de sentiments i de coneixements. Resulta impossible resumir-la, cada frase és un tractat que cal rellegir amb periodicitat. L’última frase proclama: “Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus—que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos”.
Barretada!
La del 12 de juliol del 2013 es titulava “La pàtria”. També seria impossible resumir-ne aquí el mèrit, malgrat que ella mateixa condensa ens uns altres quatre paràgrafs comptats els remilions de pàgines que s’han escrit sobre la qüestió: “La pàtria són les escaroles i els préssecs madurs del mercat, el pa calent de la fleca, el vi a granel de la bodega i el cafè fumejant a primera hora del matí que et fa obrir els ulls a la vida”.
Barretada!
Però Quim Curbet no és limita a les Barretades. També és poeta editor, fotògraf i altres coses que amb tota probabilitat ignoro. A més a més, és una persona amable, disponible i comprensiva. Això és el que li admiro més, per no estendre’m ni ultrapassar el format de columna que ell ha ennoblit.

Xavier Febrés / foto: CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…