Ves al contingut principal

La casa dels barrets

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Sebastià Roig, Escriptor i periodista. 

Els poetes, almenys jo me'ls imagino així, no deuen ser gaire diferents d'Albus Dumbledore. Igual que el director de l'Escola de Hogwarts, tenen un barret màgic, connectat a alguna dimensió lingüística, paral·lela i fonemàtica, d'on treuen totes les paraules que volen –i unes quantes més.
Els barrets de Joan Brossa i Enric Casasses eren de copa alta. El d'Allen Ginsberg també, però decorat amb barres i estrelles. J. V. Foix tenia més d'un homburg de feltre a l'obrador. Charles Bukowski s'encasquetava un casquet de llana pollós, tacat de vi i cervesa. Paul Fort no es desempallegava mai de la boina. A Leonard Cohen, l'hem vist amb fedores i gorres planes.
Tots sabem que Curbet rima amb barret, però jo no tinc constància que en Quim n'hagi dut mai… Dilema: si no té barret, ¿d'on li deu rajar el doll inesgotable d'articles, proses i poemes amb què ens obsequia cada setmana? Suposició: de les ulleres, que deuen ser una variant casolana del visor d'Scott Summers, el ciclop de la Patrulla X. 
Teoria: Des de darrere d'aquests vidres màgics, en Quim contempla la realitat i li aplica un filtre creatiu –el tipogràfic, el fotogràfic, el de dibuixant, el de lletraferit, el de conversador afable i irònic–. Tot seguit, dispara un raig vermell a l'ordinador o a la llibreta i CATAPUM!… El text es materialitza al davant seu en un nanosegon i mig. 
Dit així, pot semblar increïble. Però no se m'acut cap altra manera d'explicar com pot omplir de continguts, setmana rere setmana, aquest miracle en forma de bloc. De debò; quan penso en la feinada que li ha suposat aquesta fidelitat a les Barretades, a mi, se'm fonen els ploms. 
Però els nostres superlletraferits funcionen així. Són capaços d'abocar tota la seva energia vital i heroica en un enfilall de paràgrafs o estrofes. En un plugim de paraules que ens regalen, a canvi de res, per impedir que aquest món només sigui una narració talossa, explicada per algun polític i plena de brogit i de fúria. Només per això, cal desitjar que en Quim continuï mantenint obertes, per molts anys, les portes d'aquesta meravellosa casa de barrets.   
Sebastià Roig

Sebastià Roig / Foto © CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…