Vés al contingut principal

La casa dels barrets

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Sebastià Roig, Escriptor i periodista. 

Els poetes, almenys jo me'ls imagino així, no deuen ser gaire diferents d'Albus Dumbledore. Igual que el director de l'Escola de Hogwarts, tenen un barret màgic, connectat a alguna dimensió lingüística, paral·lela i fonemàtica, d'on treuen totes les paraules que volen –i unes quantes més.
Els barrets de Joan Brossa i Enric Casasses eren de copa alta. El d'Allen Ginsberg també, però decorat amb barres i estrelles. J. V. Foix tenia més d'un homburg de feltre a l'obrador. Charles Bukowski s'encasquetava un casquet de llana pollós, tacat de vi i cervesa. Paul Fort no es desempallegava mai de la boina. A Leonard Cohen, l'hem vist amb fedores i gorres planes.
Tots sabem que Curbet rima amb barret, però jo no tinc constància que en Quim n'hagi dut mai… Dilema: si no té barret, ¿d'on li deu rajar el doll inesgotable d'articles, proses i poemes amb què ens obsequia cada setmana? Suposició: de les ulleres, que deuen ser una variant casolana del visor d'Scott Summers, el ciclop de la Patrulla X. 
Teoria: Des de darrere d'aquests vidres màgics, en Quim contempla la realitat i li aplica un filtre creatiu –el tipogràfic, el fotogràfic, el de dibuixant, el de lletraferit, el de conversador afable i irònic–. Tot seguit, dispara un raig vermell a l'ordinador o a la llibreta i CATAPUM!… El text es materialitza al davant seu en un nanosegon i mig. 
Dit així, pot semblar increïble. Però no se m'acut cap altra manera d'explicar com pot omplir de continguts, setmana rere setmana, aquest miracle en forma de bloc. De debò; quan penso en la feinada que li ha suposat aquesta fidelitat a les Barretades, a mi, se'm fonen els ploms. 
Però els nostres superlletraferits funcionen així. Són capaços d'abocar tota la seva energia vital i heroica en un enfilall de paràgrafs o estrofes. En un plugim de paraules que ens regalen, a canvi de res, per impedir que aquest món només sigui una narració talossa, explicada per algun polític i plena de brogit i de fúria. Només per això, cal desitjar que en Quim continuï mantenint obertes, per molts anys, les portes d'aquesta meravellosa casa de barrets.   
Sebastià Roig

Sebastià Roig / Foto © CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…