Ves al contingut principal

Altres ficcions

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Quim Español, Arquitecte i escriptor. 

Adverteixo: no se fer barretades com en Quim Curbet. Només se m’acut que els puc convidar a una festa. O més ben dit, a una bacanal d’intel·ligència i enginy literaris: llegeixin, si tenen humor, el Tristram Shandy. I si no en tenen, també. Se’ls encomanarà l’alegria i la sorna d’aquest llibre que cau fora de tota explicació, però redimeix l’ànima de la malenconia. 
Ja sé que no els dic res de nou. A més, no solen ser gaire ben acceptades les recomanacions sobre llibres. Però no m’estic d’insistir. Són molts els que han comentat que Tristram Shandy és un digne successor del Quixot, citat sovint a la novel·la. Les bromes constants que Laurence Sterne, l’autor, ens gasta als lectors són un prodigi d’inventiva que els pot fer passar llargues bones estones, com ja les van passar els seus contemporanis  a mitjans del segle XVIII. Perquè, per un miracle poc comú, en aquesta obra l’èxit popular i l’excepcionalitat literària van anar de bracet.
Tanmateix, no es trobaran amb una història convencional. Molt més que una novel·la amb enigma i conclusió, Tristram Shandy és un joc imaginatiu i astut sobre la ficció. Pocs han espremut les possibilitats ficcionals fins als extrems a què va arribar Sterne, autor libèrrim, a parer de Nietzsche; i el llibre no deixa de ser, entre altres coses, una gran broma sobre les històries, una farsa rabelaisiana farcida de dobles sentits, una festa de la llengua, i un llibre de paradoxes. N’explico una:   
Tristram, que narra la seva biografia, triga dos anys per escriure els dos primers dies de la seva existència. S’enreda, es complica la vida, no sap trobar el fil recte de la història que sembla que va més cap enrere que cap endavant. Es plany que, a aquest ritme, la feina se li acumularà feixugament, i cada vegada s‘allunyarà més del final. Però Bertrand Russell explica: “Jo afirmo que si (Tristram) hagués viscut per sempre i no s’hagués cansat de la seva ocupació, cap etapa de la seva biografia hagués quedat inèdita. Hagués redactat el centèsim dia en el centèsim any, el mil·lèsim dia en el mil·lèsim any, i així anar fent. Qualsevol dia, tard o d’hora, seria redactat. Aquesta proposició paradoxal, però verdadera, es basa en el fet que el nombre de dies de l’eternitat no és més gran que el nombre d’anys”. Ja veuen: el llibre esperona fins i tot els matemàtics.
Com es pot intuir, Stern va ser un referent per l’experimentació literària moderna. Ara hauria de parlar de Macedonio Fernández, l’autor incògnit més shandià del segle XX. Però ja m’excusaran, se m’ha acabat la columna que no té ni peu ni capitell.
Quim Español

Quim Español / foto © CQURBET



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…