Vés al contingut principal

Altres ficcions

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Quim Español, Arquitecte i escriptor. 

Adverteixo: no se fer barretades com en Quim Curbet. Només se m’acut que els puc convidar a una festa. O més ben dit, a una bacanal d’intel·ligència i enginy literaris: llegeixin, si tenen humor, el Tristram Shandy. I si no en tenen, també. Se’ls encomanarà l’alegria i la sorna d’aquest llibre que cau fora de tota explicació, però redimeix l’ànima de la malenconia. 
Ja sé que no els dic res de nou. A més, no solen ser gaire ben acceptades les recomanacions sobre llibres. Però no m’estic d’insistir. Són molts els que han comentat que Tristram Shandy és un digne successor del Quixot, citat sovint a la novel·la. Les bromes constants que Laurence Sterne, l’autor, ens gasta als lectors són un prodigi d’inventiva que els pot fer passar llargues bones estones, com ja les van passar els seus contemporanis  a mitjans del segle XVIII. Perquè, per un miracle poc comú, en aquesta obra l’èxit popular i l’excepcionalitat literària van anar de bracet.
Tanmateix, no es trobaran amb una història convencional. Molt més que una novel·la amb enigma i conclusió, Tristram Shandy és un joc imaginatiu i astut sobre la ficció. Pocs han espremut les possibilitats ficcionals fins als extrems a què va arribar Sterne, autor libèrrim, a parer de Nietzsche; i el llibre no deixa de ser, entre altres coses, una gran broma sobre les històries, una farsa rabelaisiana farcida de dobles sentits, una festa de la llengua, i un llibre de paradoxes. N’explico una:   
Tristram, que narra la seva biografia, triga dos anys per escriure els dos primers dies de la seva existència. S’enreda, es complica la vida, no sap trobar el fil recte de la història que sembla que va més cap enrere que cap endavant. Es plany que, a aquest ritme, la feina se li acumularà feixugament, i cada vegada s‘allunyarà més del final. Però Bertrand Russell explica: “Jo afirmo que si (Tristram) hagués viscut per sempre i no s’hagués cansat de la seva ocupació, cap etapa de la seva biografia hagués quedat inèdita. Hagués redactat el centèsim dia en el centèsim any, el mil·lèsim dia en el mil·lèsim any, i així anar fent. Qualsevol dia, tard o d’hora, seria redactat. Aquesta proposició paradoxal, però verdadera, es basa en el fet que el nombre de dies de l’eternitat no és més gran que el nombre d’anys”. Ja veuen: el llibre esperona fins i tot els matemàtics.
Com es pot intuir, Stern va ser un referent per l’experimentació literària moderna. Ara hauria de parlar de Macedonio Fernández, l’autor incògnit més shandià del segle XX. Però ja m’excusaran, se m’ha acabat la columna que no té ni peu ni capitell.
Quim Español

Quim Español / foto © CQURBET



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…