Ves al contingut principal

Altres ficcions

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Quim Español, Arquitecte i escriptor. 

Adverteixo: no se fer barretades com en Quim Curbet. Només se m’acut que els puc convidar a una festa. O més ben dit, a una bacanal d’intel·ligència i enginy literaris: llegeixin, si tenen humor, el Tristram Shandy. I si no en tenen, també. Se’ls encomanarà l’alegria i la sorna d’aquest llibre que cau fora de tota explicació, però redimeix l’ànima de la malenconia. 
Ja sé que no els dic res de nou. A més, no solen ser gaire ben acceptades les recomanacions sobre llibres. Però no m’estic d’insistir. Són molts els que han comentat que Tristram Shandy és un digne successor del Quixot, citat sovint a la novel·la. Les bromes constants que Laurence Sterne, l’autor, ens gasta als lectors són un prodigi d’inventiva que els pot fer passar llargues bones estones, com ja les van passar els seus contemporanis  a mitjans del segle XVIII. Perquè, per un miracle poc comú, en aquesta obra l’èxit popular i l’excepcionalitat literària van anar de bracet.
Tanmateix, no es trobaran amb una història convencional. Molt més que una novel·la amb enigma i conclusió, Tristram Shandy és un joc imaginatiu i astut sobre la ficció. Pocs han espremut les possibilitats ficcionals fins als extrems a què va arribar Sterne, autor libèrrim, a parer de Nietzsche; i el llibre no deixa de ser, entre altres coses, una gran broma sobre les històries, una farsa rabelaisiana farcida de dobles sentits, una festa de la llengua, i un llibre de paradoxes. N’explico una:   
Tristram, que narra la seva biografia, triga dos anys per escriure els dos primers dies de la seva existència. S’enreda, es complica la vida, no sap trobar el fil recte de la història que sembla que va més cap enrere que cap endavant. Es plany que, a aquest ritme, la feina se li acumularà feixugament, i cada vegada s‘allunyarà més del final. Però Bertrand Russell explica: “Jo afirmo que si (Tristram) hagués viscut per sempre i no s’hagués cansat de la seva ocupació, cap etapa de la seva biografia hagués quedat inèdita. Hagués redactat el centèsim dia en el centèsim any, el mil·lèsim dia en el mil·lèsim any, i així anar fent. Qualsevol dia, tard o d’hora, seria redactat. Aquesta proposició paradoxal, però verdadera, es basa en el fet que el nombre de dies de l’eternitat no és més gran que el nombre d’anys”. Ja veuen: el llibre esperona fins i tot els matemàtics.
Com es pot intuir, Stern va ser un referent per l’experimentació literària moderna. Ara hauria de parlar de Macedonio Fernández, l’autor incògnit més shandià del segle XX. Però ja m’excusaran, se m’ha acabat la columna que no té ni peu ni capitell.
Quim Español

Quim Español / foto © CQURBET



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…