Ves al contingut principal

Llibres que pesen

Probablement no hi ha cap fet a la història de la humanitat que hagi generat tanta documentació com la Segona Guerra Mundial. Setanta anys després no hi ha dia que no sorgeixen notícies relacionades amb aquell conflicte: bombes sense explotar que obliguen a evacuar barris sencers de ciutats europees, greuges entre persones o estats que encara es desperten per una raó o una altra i llibres que vénen a explicar-nos, des d’una nova òptica, aquella conflagració decisiva.
Al nostre país, al contrari del que passa a la resta del continent, aquesta guerra ens sona molt llunyana, no hi ha referents directes, les famílies no hem tingut avis que ens ho hagin explicat de primera mà. Espanya, en els primers anys de la repressió franquista, es va mantenir allunyada del conflicte, i molta gent assimila el terme amb un gènere cinematogràfic com, posem per cas, el Western.
La Segona Guerra Mundial es veu simplement com a teló de fons de les pel·lícules bèl·liques, una excusa més o menys veraç perquè les grans estrelles llueixin uniformes d’època. Però aquesta guerra que, al contrari de la guerra d’aquí, la van guanyar els que l’havien de guanyar, es mereix que ens la mirem amb molta més atenció i amb més respecte perquè el món que hem heretat n’és deutor directe.
Rick Atkinson, premi Pulitzer en història i periodisme, ens acaba d’oferir la darrera part de la seva trilogia dedicada a la participació dels Estats Units en aquest conflicte, porta per títol «Los cañones al atardecer» i els que, com jo, compartim aquesta passió pel record d’aquella guerra, no podem deixar-ho passar. Són llibres que pesen, que no es poden aguantar només amb una mà i potser a primera vista espanten a més d’un, però jo en recomano la lectura, perquè només podrem mirar cap al futur si som capaços de comprendre el passat i la Segona Guerra Mundial no pot ser de cap de les maneres el bosc que ens impedeixi veure els arbres.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…