Ves al contingut principal

La raresa

La raresa és un concepte relatiu, se la relaciona amb la normalitat, que és un concepte abstrús, dic abstrús perquè és de difícil comprensió i probablement també perquè és de les poques paraules que rima fonèticament amb estruç i se li ha de reconèixer el mèrit. En aquesta època en què vivim, la raresa s’ha imposat com a norma, i la normalitat no deixa de ser també una idea estranya.
La meva àvia sempre deia que «Qui canta a la taula i xiula al llit és que no és gaire eixerit». A les àvies sempre els havien agradat les rimes, però ella es referia a aquesta noció de normalitat que planava sobre la realitat. Hi havia dues maneres de fer les coses, una d’acceptada socialment i l’altra de rara, que no necessàriament era dolenta, però pocs gosaven trepitjar la línia vermella, una línia que ara  s’ha acabat desdibuixant gairebé del tot.
Suposo que actualment poca gent recorda ja aquell somriure XL d’en Cast Sendra i Barrufet, àlies Cassen. Als anys seixanta els seus monòlegs humorístics rivalitzaven amb els d’en Joan Capri i a casa no ens cansàvem d’escoltar-los –els uns i els altres– en un tocadiscs d’aquells que anaven folrats de fusta. La veu d’en Cassen era rogallosa i de tant en tant deixava anar un deix de catalanitat que encara ens el feia més proper.
En Cassen era un mite de l’humor dels anys seixanta, molt més fi que altres que vindrien després de la mà de la televisió. D’en Cassen, en recordo sobretot un d’aquells monòlegs, en aquest cas era un diàleg entre ell, que feia d’alumne, i la mestra –crec que era la veu de la seva dona–  que després de molts despropòsits li acabava dient «Mira que eres raro!», i ell contestava «Mejor, porqué ya lo dice el cura: Raro es el que va al cielo!».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…