Ves al contingut principal

El perquè de tot plegat

Fa segles que intentem explicar l’inexplicable. Volem il·luminar la nit amb guspires de saviesa, hem pintat a les coves i xiuxiuejat històries a la vora del foc, però no ens enganyem, som allà on sempre hem estat i tenim el material humà que tenim. El bulb raquidi no ha evolucionat des de l’inici de la raça humana i la columna vertebral encara enyora amb dolor el recolzament de les nostres potes anteriors.
Allà on acaba el nostre coneixement hi plantem les llavors de la superstició i del fanatisme. Alcem els braços mirant al cel i ens neguem a girar la vista cap al futur, perquè els déus sempre habiten en el passat, un indret confortable i abastable, i generalment enterrat entre la plàcida quietud dels cementiris. Ens diuen que vivim en el món per obligació, que el pitjor sempre està per arribar i que la nostra ànima, ai las!, és immortal.
De tant en tant a algú se li’n va l’olla i convoca una croada, una guerra santa, o les dues coses a la vegada, com aquell general del bigotet que va regnar en aquest país durant quaranta anys, quatre decennis en els quals la gent va haver de pagar el seu pa de cada dia amb unes monedes on se’l veia de perfil i encerclat amb un lema que resava –mai tan ben dit–: «Caudillo de España por la gracia de Dios».
És difícil imaginar-se un món diferent del que tenim i malgrat tot hi ha gent que ho fa, però encara són minoria. La resta, quan senten la paraula «cultura», premen el gallet del kalàixnikov. Però la vida segueix, el món gira i el futur arriba inexorablement encara que no se l’esperi. Potser demà no serà millor que avui, potser la vida ja no comptarà amb nosaltres, però la nostra obligació  –si és que realment en tenim alguna– és intentar deixar-lo millor de com el vam trobar. No hi ha més, aquest és el perquè de tot plegat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…