Ves al contingut principal

El cas de la biblioteca lluminosa

És evident que una biblioteca no és qualsevol cosa. L’altre dia l’historiador Borja de Riquer ho explicava molt bé en la presentació de la nadala de la Fundació Carulla, i ho posava en boca d’uns treballadors organitzats en piquet, que, durant una vaga del tèxtil a Manresa als anys 20, van decidir no obligar a tancar la biblioteca local per aquesta raó: «conté productes de primera necessitat!».
Gairebé cent anys després encara som hereus del llegat d’aquelles biblioteques populars de la Mancomunitat, l’èxit de les quals el manifestava també la bibliotecària de Valls, en un informe on hi feia constar que els obrers hi acudien vestits de diumenge. Els homes i les dones s’acostaven a la biblioteca com els feligresos a la missa dominical, perquè aquell era el temple del saber i els llibres que contenia els havien de salvar definitivament de la ignorància i de la pobresa.
Actualment una biblioteca ja no és això, no vol ser un contenidor de llibres i de fet la majoria dels seus usuaris hi van per a connectar-se a Internet, o vés a saber tu per quines altres raons. Ara, si –posem per cas– una biblioteca es tanca durant un any llarg, no passa res. Els treballadors ja tenen la tele per entretenir-se. Això és el que ha succeït a Girona, però aquesta setmana les autoritats competents –organitzades en piquet inaugural– ja han estrenat la flamant i lluminosa biblioteca provincial.
Aquest gran edifici folrat de plàstic l’ha pagat l’Estat i el gestionarà la Generalitat. Sobta d’entrada la grandiositat arquitectònica i contrasta amb la polsosa presència d’una part dels llibres a les prestatgeries, alguns del quals ja han passat per les mans de diverses generacions de gironins.
Però una biblioteca no és qualsevol cosa i la nova biblioteca pública és la demostració palpable, encara que s’hagi fet esperar massa. Desitjo que durant molts anys els gironins en puguem gaudir i que les institucions la vulguin mantenir –pagar la factura de la llum no serà fàcil– i espero que aquest edifici no esdevingui un darrer monument a la incompetència, sobretot després del fabulós cas de la monumental estació soterrada.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…