Vés al contingut principal

Efemèrides gironines

L’Arxiu Municipal de Girona ofereix un servei d’efemèrides al qual tothom es pot subscriure per correu electrònic. Es tracta de rebre cada dia un resum dels fets més importants ocorreguts a la ciutat en la mateixa data durant la història. Resulta curiós anar seguint aquestes notícies, a voltes minúscules però que han anat bastint els fonaments de la nostra societat, amb totes les seves virtuts i, a vegades, amb els seus vicis.
El 4 de gener coincidien diversos esdeveniments que me’n van fer adonar. Aquell dia de 1936, a les envistes de la guerra civil, el consistori gironí aprovava el pla urbanístic pel qual s’havia de crear el «Passeig Arqueològic», en la zona més monumental de la muralla carolíngia, un pla que ja havia proposat uns anys abans l’arquitecte Rafael Masó i que no es va poder portar a terme fins a l’any 1961. Tres dècades va tardar la ciutat a veure’l acabat.
Un 4 de gener de 1890 moria Martí Sureda i Delovol, autor del projecte de planificació de l’actual plaça de la Independència, que s’havia d’alçar en l’espai que va deixar lliure l’enderroc del convent dels agustins. Una gran plaça porxada que no es va acabar del tot fins que el primer ajuntament democràtic, allà pels anys 80 del segle XX, no li va donar l’impuls definitiu. Gairebé cent anys vam tardar els gironins a veure-la acabada.
Però les casualitats no acaben aquí, l’endemà, el 5 de gener, era l’aniversari, i així ho anuncia el Servei de Gestió Documental, de la concessió de la llicència, per part del rei Pere III el Cerimoniós, a favor dels jurats de la ciutat per fer un pont sobre el Ter al barri de Pedret, un pont que els habitants de la immortal ciutat, 663 anys després, encara no hem vist acabat. Si us plau, llegeixin com jo aquestes efemèrides diàriament i comprendran de sobte el que els gironins entenem per posteritat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…