Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

VIATGE A LA GLOCALITAT

El món està fet de minúsculs detalls que configuren el magma global. Els que ens ha tocat néixer i viure en una ciutat menuda i gràcil ho sabem bé, perquè el nostre entorn està fet a una altra escala, més abastable, més equilibrada i probablement també més humana i afable. Els abrinats campanars de les esglésies puntegen l’horitzó als quatre punts cardinals, cada arbreda ens descobreix una història digna de ser explicada de generació en generació i cada turó amaga un crepuscle mereixedor de ser pintat, fotografiat, relatat o simplement reverenciat. Des de qualsevol platja es contempla una proporció incidental de mar, les onades que fan gronxar les embarcacions davant d’un petit port de pescadors són exactament les mateixes que estosseguen malaltissament contra les bocanes enllardades dels grans ports comercials i els bromalls que festegen els altíssims gratacels són, si fa no fa, els mateixos núvols carbassers que es dessagnen contra els cims de les muntanyes més allunyades. Vivim en un…

La vida al davant

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d’explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París. Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l’esperança d’anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d’arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys». Cada any arri…

L’esperança

La gent menuda compra esperança a la menuda, en petites porcions en forma de butlletes de loteria que, l’endemà de la grossa, acaben esparracades a la paperera. L’esperança només existeix mentre esperem, després es dissol o es transforma en una nova esperança, en una nova espera. La gent menuda en fa molt d’ús d’aquest producte, que també es reparteix a l’engròs en els anuncis de torrons i de colònia. Els dies de Nadal són dies d’esperança, ens ho diuen a la tele i els sacerdots, durant la missa del gall, ho recorden a tots els que ho volen escoltar. L’esperança ens la bevem en copes de cava i algunes vegades es vessa damunt les estovalles, però l’esperança no taca, ni deixa senyal a la roba, no s’ha de netejar amb cap detergent especial, perquè l’esperança sempre s’acaba autodestruint. L’esperança és un dels ingredients principals en la cuina dels polítics. Qui és que no espera un món millor, més just i més habitable? L’esperança és la pastanaga que ens fa caminar endavant i que, fin…

NADALA 2015

Els meus records a vegades es passegen enmig d’insomnis vagues i monocords d’aquest Nadal obert com una ferida
pels vells camins que dansen ornats d’arboç
i els eterns somnis remots que vagaregen
en un pessebre rivetejat de boix.
Cada Nadal és un poema a la vida
una mentida explicada a l’inrevés
un bosc de molsa amb insectes que aletegen
i figures menudes d’esguard atroç.
Alcem els ulls i mirem a la menuda
invocant sempre l’antídot de l’oblit
i a cada línia, intentant rimar les penes
ens oblidem de les paraules que hem dit.

(Quim Curbet)

Bon Nadal
Nadala 2015 a YouTube

LES BECADES D’OSOR

La riera d’Osor, com és sabut, no és una riera sinó un riu. El flux d’aigua, que prové del Turó de la Guàrdia, és constant i no es pot considerar una riera, és semblant al que passa amb la Llémena o la Tordera, que pateixen del mateix complex d’inferioritat. La riera d’Osor transcorre bàsicament pels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor i Anglès, i acaba desembocant al Ter entre pollancredes arrelades entre còdols. Per acabar fent aquest camí de gairebé trenta quilòmetres, ha anat escarbotant una profunda sotalada entre les roques. Vora les ribes, dibuixades a dreta i esquerra per llargues codolades, hi creix la falguera i el grèvol, roures, verns i acàcies. A la Coma hi ha una alzina monumental, al Sobirà un castanyer gegantí, al Cerver un teix enorme i a can Iglèsies un roure inabastable. I, per qui ho sap temptejar, també s’hi pot trobar la saxífraga o herba de Sant Segimon, perenne, viscosa, aromàtica i balsàmica. Sota el pont romànic d’Osor i en les rieres i torrents que conflueix…

Serviria per a alguna cosa?

Hi ha qui diu que la Guerra Freda va ser la Tercera Guerra Mundial i no s’allunya gaire de la realitat. Va consistir en un enfrontament tàctic entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va durar gairebé mig segle però, de fet, va ser només una època de transició, d’un vell estat de coses en què els conflictes es resolien bàsicament per la força de les armes a un altre, l’actual, en què les guerres es disputen en un altre escenari molt més difús i en el qual les víctimes ja són pràcticament només civils. Aquesta anomenada Guerra Freda va generar, entre moltes altres coses, un estil literari que ràpidament va incidir en el cinema, el gènere dels espies. L’autor anglès John Le Carré va resumir en el títol d’una de les seves primeres obres l’esperit auri d’aquell conflicte L’espia que va venir del fred i després ja mai més ens van abandonar les imatges, imaginàries o no, de carrers emboirats, poblats d’homes amb abrics amb el coll alçat que es vigilaven els uns als altres. Aquests die…

Sense mans

Sempre recordaré aquella entranyable escena al final d’Una nit aCasablanca, la Casablanca dels germans Marx, en què Harpo pilota l’avió que els ha de salvar i Groucho se’l mira de reüll i pregunta: «Segur que saps pilotar un avió?» i l’altre germà respon pel mut: «I tant que sí, fins i tot sense mans!». Harpo ensenya les mans alegrement i l’avió, naturalment, cau. Aquesta va ser una de les darreres pel·lícules d’aquella surrealista banda de còmics, però això d’anar pel món «sense mans» ha continuat fins ara. D’ençà que els telèfons mòbils permeten el seu ús amb el mètode «sense mans», veiem, i escoltem, la gent parlant al buit, i no només els vianants, també els ciclistes, els motoristes, els conductors d’automòbils i les dones magrebines que se’l posen entre el mocador i l’orella mentre traginen una bossa del Mercadona a cada mà. Pel carrer s’escolta la remor constant dels «sense mans», una verborrea inesgotable, inextingible i inaguantable. Com pot ser que parlem pels descosits? Amb…

TARDA DE DISSABTE

Aquests dies de desembre es fan curts, especialment a les valls ombroses de terra endins, allà on els rius han excavat profunds congosts entre les serres. La llum sobretot es troba a faltar les tardes de dissabte en què decidim sortir a passejar més enllà de l’àmbit quotidià. La font del Canyo, a la selvatana població d’Anglès, és un bon punt de partida, però s’ha d’anar a pas llarg, perquè el sol desgrana ràpidament els seus raigs entre els núvols, com l’implacable rellotge de sorra de la mort. Potser per aquesta raó se m’apareix com un paratge una mica inquietant. Rosegat, però no vençut del tot per la decadència, és terra d’aplecs i de festes majors i el so de la tenora es balanceja permanentment entre les branques dels arbres, ja despullats de fulles en els darrers dies de tardor. Més amunt, faigs, castanyers, roures i alzines, capcinegen al costat dels camins. Marges manyacs coberts de molses i falgueres van obrint via cap a Santa Bàrbara, una lleu serralada que dibuixa cims arrodo…

L’èxit del fracàs

El famosíssim –en el seu moment– productor cinematogràfic Carlo Ponti, cèlebre pel seu ofici però també pel seu matrimoni amb Sofia Loren, sempre deia que si una pel·lícula té èxit, es parla de «gran negoci» i, si no en té, es diu que és art. De fet èxit i fracàs poden ser la mateixa cara de la mateixa moneda. El fracàs simplement és la distància entre el resultat al qual s’aspirava i el que s’obté, i l’èxit també és el resultat relatiu d’aquesta fórmula, plantejada, això sí, amb aquell gest que posen els polítics quan surten després de les eleccions a dir sempre que han guanyat, passi el que passi. Fa cosa d’un mes, el magnífic programa de TV3 «Amb filosofia», conduït per Emili Manzano i Xavier Antich, proposava reflexionar sobre l’èxit i el fracàs. No seré jo qui vulgui afegir ni retreure res del que s’hi va dir, començant per la reflexió del begurenc Adrià Pujol Cruells que, parafrasejant Marx, afirmava que, si un fantasma recorre ara Europa, és el del fracàs, el fracàs col·lectiu. …

Darrers somnis de tardor

Deia un còmic francès que els somnis es van inventar per entretenir-nos durant les llargues hores que passem dormint i la tardor és potser l’època de l’any en què dormim més. Aquests dies curts, per tant, són els més propicis als somnis i el nostre cap bull amb tota mena de propòsits i anhels, i també pors aterridores. Per aquesta raó, si realment volem dormir tranquils, abans hem de descartar completament segons quins somnis. Sigmund Freud, un senyor que entenia d’aquestes coses, va dir una vegada que no n’hi ha prou a somiar begudes, si tens set, has de llevar-te per beure. O sigui, que no n’hi ha prou a comprar una butlleta de loteria i esperar que et toqui, has de llevar-te cada dia i treballar perquè els teus somnis, els bons, es facin realitat. Aquest any, als somnis normals, s’hi superposen malsons polítics. La dreta espanyola ha decidit organitzar-nos una festa electoral just uns dies abans de festes i anirem a votar entre llums que s’encenen i s’apaguen, arbres amb boles de c…

Parva Gerunda

A Girona els dies de tardor se superposen els uns als altres, la penombra dels matins sembla voler encalçar la foscor que arriba ja a mitja tarda i les fulles cauen damunt d’altres fulles que l’ajuntament només recull de tant en tant. Els colors es van esvaint ràpidament cap als tons de l’hivern, cap a un gris mineral, com de pols de pedra picada o com el formigó del monument al manaia desconegut.


Un dimecres qualsevol

Bruna, Sira i Mireia in memoriam.
Les fulles aspres d’una devesa perduda dibuixen rastres volàtils de tardor. La llum foscant d’un dimecres qualsevol va remugant damunt de la ciutat grisa i es dilueix entre remors de tragèdia. Un alè creix entre les branques dels arbres com un fil prim que s’embolica en la troca o un plugim que espetega en les llambordes de les ciutats que ploren per tots els fills sacrificats en malsons incomprensibles.


CRÒNICA D’UN RIU FEINER

Caminar per la llera d’un riu és una activitat interessant, perquè la vida sedentària dels humans sempre ha buscat la proximitat de l’aigua que nodreix i que guia. Caminar quinze quilòmetres per la conca hidrogràfica del que fou fa només un parell de dècades el riu més contaminat d’Europa, és una experiència una mica més inquietant, ho dic per experiència. Ara la vida va retornant de mica en mica a les riberes del Congost i del Mogent, del Tenes, del Ripoll i de la riera de Caldes, els rius que afluixen al Besòs, en aquell punt exacte on sembla que conflueixin també totes les carreteres, totes les autopistes i totes les vies ferroviàries d’aquest petit país. El Besòs és un riu caparrut i feiner, les fàbriques i les naus industrials s’alcen al seu voltant, dibuixant siluetes complexes en un cel il·luminat per la claror del llevant. Tot caminant llera avall, els pobles em semblen tots forjats amb un mateix formigó, acolorit aquí i allà amb tocs de pintura que intenten trencar el gris pr…

Anarquia

Darrerament, i gairebé sempre lligat a l’ideari que se li atribueix a la CUP, ha ressorgit el terme «anarquia». Probablement a Catalunya és l’únic indret del món on aquesta paraula va lligada a un moviment polític, encara que d’una manera ja molt difuminada, i també és on, avui en dia, hi ha gent que en té un record històric del seu paper en les inclemències socials del país. L’anarquia es basa en la creença que la societat es pot regir en l’absència de poder. Als anarquistes els horroritza l’exèrcit i qualsevol ordre preestablert. Per aquesta raó als militars també els horroritza l’anarquia i els demòcrates desconfien d’uns i dels altres, perquè saben que el desordre sempre acaba fent el joc a la força i que la força no és vàlida si no està al servei de la justícia i de la llibertat. De fet l’anarquia és un error, els mateixos anarquistes ho han demostrat agafant les armes quan ho han cregut necessari, organitzant-se militarment i exercint el poder des de les més altes instàncies de l’…

Els intel·lectuals

Hi ha qui pensa per viure i altres que viuen per pensar. El de l’intel·lectual és l’ofici de pensar. Contra la idea preconcebuda i el prejudici que comporta aquest terme em cal, abans que res, expressar tot el meu respecte pels que, més enllà de posar la seva signatura al peu de manifestos i d’articles d’opinió, s’ocupen de construir un ideari que ens ha de servir per poder caminar damunt de la sorra ardent de les certeses sense haver de cremar-nos la pell. Deia Spinoza, crec, que la idea de «cercle» no és rodona, que la idea de «gos» no borda i que cap idea té una idea. Per aquesta raó la tasca de l’intel·lectual és feixuga i necessària i ens l’ha de servir –i ens ha de servir– de primera mà, més enllà de textos per a erudits i conferències a porta tancada. Però d’entrada faríem bé tots plegats de no tancar l’intel·lectual en la rodonesa d’una bombolla de menyspreu i no bordar cada vegada que ens proposa una idea. En el panorama del nostre país, i en l’espanyol també, trobem a faltar s…

PAISATGE DE MAR

El Mediterrani és un mar petit, com un reflex d’ull de puça enmig del planisferi, però està situat –com el seu nom indica– al bell mig del nostre món i el seu cel és vast i lluminós, infinitament blau i enlluernador, i ens ofereix grans espectacles en els extrems del dia durant tot l’any. El meu gairebé homònim Gustave Courbet es va pintar a ell mateix saludant el mar amb el barret, en les platges de Provença, molt  a prop de Montpeller. Courbet, pintor romàntic i precursor de tot el que vindria després, es va voler banyar amb la llum d’aquest nostre mar i amb tota la seva prodigiosa gamma de colors. Le bord de mer à Palavas és un quadre de petit format, partit pel mig per la ratlla d’un horitzó una mica difuminat per la calitja. A la part superior, el blau del cel està salpebrat aquí i allà per algun núvol fugisser i, a baix, el blau marí de l’aigua es va decantant en blancs escumosos contra els grogs de la sorra de la platja. En primer terme unes roques i uns tocs verdosos, sobre els …

Christmas time is here

Hi havia hagut una època en què pensàvem que fumar era saludable, que l’àtom era el tipus més petit de matèria, que els metalls es podien convertir en or, que el flogist era un cinquè element que produïa la combustió dels cossos, que el sol donava voltes al voltant de la terra i que el nostre món era més o menys com una ensaïmada mallorquina. Sempre hi ha un futur que ens depassa, quan ens hem començat a creure la teoria del Big Bang, ja hi ha qui comença a dir que l’univers existia molt abans.  El futur sempre acaba essent defectuós i el deixem enrere, sufocat i traient el fetge per la boca. Això se’ns fa evident sobretot en aquestes dates, quan ja un mes abans comencem a preveure com serà el Nadal i el Cap d’Any i després, quan finalment arriba la cosa, ens ho mirem amb el nas arrufat i les celles descol·locades de tant fum, fum, fum. El Nadal sempre ens l’havíem plantejat amb una mica de melangia, era un temps curt i fugisser, una nit i un dia per tancar els ulls i pensar en els abse…

Generació Toy Story

Hi ha moments en la vida en què tot es resumeix en un instant i els fils que pengen del temps que ens ha tocat viure es nuen en un mateix garbuix. Tots hem sigut fills i molts també hem estat pares, després un ja no sap exactament què passa, arriba un temps nimbós en què albirem, a la vegada, el camí que ens ha portat fins on som i el que encara ens resta fins aquella caseta blanca entre les muntanyes del destí. Un d’aquests moments fonamentals en què quedes atrapat pels filats de la vida, fou fa vint anys, el 1995, quan vam haver d’asseure’ns, amb els nostres fills menjant crispetes al costat, per veure Toy Story. Les corredisses d’en Woody i en Buzz no es van aturar en les sales de cinema, van continuar al menjador de casa, en el ventre inextricable del DVD, mentre ressonava en les nostres orelles aquella cançoneta de Randy Newman que deia allò de «Sempre tindràs un amic en mi». Toy Story va reunir per uns moments dues generacions, la meva i la dels meus fills, després les coses han a…

PAISATGE AMB RUÏNES

Els occidentals sempre hem tingut debilitat pels abismes, ens agrada treure el nas al caire del precipici i ens rebolquem impúdicament en el fang de la decadència, que és, per altra banda, on s’han pastat les més líriques obres artístiques d’aquesta part del nostre món. En el segle XVI tant era així el gust per les ruïnes que fins i tot els prínceps i els reis en feien construir noves de trinca en els jardins dels seus palaus i es delectaven contemplant les heures que els jardiners reials plantaven entre les pedres. Al nostre país, en canvi, això del gust per les ruïnes ens ha vingut de nou, històricament parlant, i no és fins fa quatre dies que intentem conservar de la millor manera possible les restes del nostre passat. Empúries va ser un indret abandonat fins a l’inici del segle XX i els claustres romànics els veníem, desmuntats i empaquetats, per quatre rals als americans. Ara, com en tot, hem anat fins a l’altre extrem i quedem embadocats davant de qualsevol indici del passat, fins …

El llegat de Maià

La petita església romànica de Sant Vicenç de Maià de Montcal ha estat testimoni del lent pas dels segles. La seva porta, encarada a ponent, ha vist decaure el mateix sol cada vespre entre les muntanyes de la Garrotxa durant més de mil anys, la nau amb volta de canó ha escoltat els precs aspres dels feligresos i les campanes han acomiadat els pagesos en el seu darrer viatge fins al cementiri municipal. En els darrers quinze anys també s’hi ha desenvolupat un acte d’homenatge anual a la figura d’Ernest Lluch, víctima que fou de la incomprensió i el fanatisme. L’Ernest descansa en el cementiri del poble, però el seu record encara és viu entre els molts amics que va cultivar durant la seva vida i els companys del seu partit han anat organitzant any rere any un acte polític en reivindicació del seu llegat cívic. Com tots els actes d’aquesta mena ha derivat en funció de les necessitats de cada moment, dels candidats de torn o de les lluites internes que han desgastat tan profundament el grup…

70 cèntims per la cultura

La lectura no sempre és una experiència agradable, a vegades és molt decebedora. A mi m’ha passat llegint el darrer informe del Conca, el Consell Nacional de Cultura i les Arts. I no em refereixo al contingut que és reflexiu i propositiu o per la versemblança o l’exactitud del que s’hi exposa, que no ho poso en dubte, no, ho dic pel pessimisme total que destil·la. És pitjor que una novel·la negra, negríssima, d’aquelles en què mor fins i tot el corrector. Els gràfics de les darreres pàgines són demolidors, no hi ha res, absolutament res en ells que denoti un bri d’esperança o un brot verd d’aquells que només saben veure els sociòlegs o els economistes a sou de les administracions. No, totes les gràfiques apunten cap a baix, tot cau. En aquest país, pel que fa referència a la cultura, podem dir no tan sols que estem en números vermells, és que estem en bancarrota total. Em diran que sóc pessimista? Llegeixin l’informe, facin el favor! Les llibreries tanquen, els ateneus i les associacion…

EL PATI DELS RABINS

A vol d’ocell, el barri vell de Girona és com un paisatge amb petits camps llaurats de teules. Aquí i allà es dibuixen taques verdes de molsa, d’acant i d’heura, i també dels colors estacionalment canviants dels arbres, que sorgeixen discretament dels patis tancats, gairebé secrets. Els murs enrevessats que conformen els carrers del Call semblen voler expressar, entre l’ordre i el desordre, una història tràgica.  Fa uns dies, el poeta hebreu Shlomo Avayou, assegut en un dels extrems de l’estrella de David que es dibuixa en el paviment del Pati dels Rabins, ens deia que Girona és una ciutat condemnada a recordar. El record, la memòria, la història, són presents a cada racó i assalten els transeünts, fins i tot els més desinformats. La meva ciutat té aquestes coses i a vegades es fa difícil d’explicar, per aquesta raó el millor és fer una passejada de tant en tant pel carrer de Sant Llorenç o pel de la Força, lluny de les acumulacions festives i dels reguitzells de turistes que acostumen …

Francesc Pararols, l’instint de lluita

Avui em toca parlar d’en Francesc Pararols, plorar la seva mort i celebrar la seva vida. La vida tothom la viu com pot i la meva àvia em deia que, si és així, no estem obligats a més. Però, malgrat tot, sempre hi ha qui deixa un plus, amb el seu treball, amb el seu exemple i amb la seva lluita, alguna cosa que ens honora i que ens fa viure en aquest planeta amb una mica més de dignitat que la que teníem quan hi vam arribar. En Francesc era un d’aquests homes increïbles i els gironins hem tingut l’oportunitat de conviure amb ell durant una bona pila d’anys. A mi la seva presència m’ha acompanyat des de 1979, ell va ser qui va alçar el puny i va fer possible que en aquesta ciutat canviessin les coses per sempre, però la seva història completa la vaig conèixer molt de temps després, quan va venir un dia a explicar-me que volia fer un llibre. No seré pas jo qui torni ara a fer avinents les seves aventures, el seu llarg currículum de lluita, qui vulgui ho tindrà sempre en les seves memòries,…

Quaranta novembres

Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens van fer el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador. Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele «Objetivo Birmania», una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L’endemà em vaig llevar com cada dia. El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la mateixa edat que jo que, en veure’m sortir pel portal, va avisar-me: «no cal que vagis a escola,…

L'ESTIUET

Aquest any l’estiuet de Sant Martí ens ha tocat de ple, la grogor dels arbres s’ha barrejat amb un sol que al pic del dia ha brillat sense aturador. Els matins s’han aixecat amb boires persistents que han emblanquinat l’aire damunt dels camps i entre les arbredes, i han resseguit tossudament els camins d’asfalt que menen cap a les grans ciutats. Aquest episodi atmosfèric, característic de l’hemisferi septentrional, acull i exalta la bellesa de les nostres tardors. Hi són presents tots els tons possibles, tots els colors de la decadència de la vegetació i de la renovació de la terra. El cel s’expressa amb calma i els pobles semblen gats amagats entre les fulles, que només treuen les orelles per copsar sons de campana i remors de cuina. L’anticicló s’instal·la durant dies damunt dels nostres caps i ens arremanguem la camisa en les hores de més bonança, just també quan el fum de les activitats humanes s’arrapa a nosaltres com la boina suada d’un pagès. El pas del temps i de les estacions pu…

Ni carn ni peix

Es pot anar per la vida de moltes i variades maneres però al nostre país, i ferroviàriament parlant, només n’hi ha tres: TGV, Mitjana Distància i Regional. Aquesta darrera opció és una experiència que en llenguatge modern i enrotllat en podríem dir «slow». Si enganxes un dia clar i el tren no va ple de jovenets amb ganes de gresca, pots aprofitar-ho per a la meditació transcendental o per llegir allò que en un altre moment no llegiries per falta de temps o de voluntat. Avui, per exemple, he hagut d’agafar un tren slow –molt slow– i a la bossa hi portava, no em pregunteu per què, un repertori de diàlegs de les obres de Shakespeare, i mentre el sol s’aixecava lentament sobre les capçades dels pollancres de la Selva m’he il·luminat la cara amb unes línies del Bard Immortal. Concretament amb aquella en què Lear, el vell rei de Bretanya, pregunta a Kent, ja disfressat amb una altra identitat, qui és, i l’altre respon: «Sóc un home i no vull ser menys del que semblo, servir honradament a qui…

La vida

Per al meu pare, que ens va deixar abans d’ahir.
Néixer és difícil, s’ha de passar per un conducte estret i mai saps del cert què et trobaràs a l’altre costat. Morir també és complicat, perquè la mort mai truca a la porta en el moment oportú ni de la manera que voldries. Però entre una cosa i l’altra s’ha de tenir el valor de viure i la paciència d’estimar, i no tothom ho sap fer, si més no de la mateixa manera. No portem un manual d’instruccions i la vida s’ha d’anar muntant peça a peça per intuïció. Llevar-se cada matí és tota una proesa, sembla com si el nostre estat natural fos l’horitzontalitat i canviar-lo a la posició vertical esdevingués tan perillós i complicat com alçar un monòlit gegantí, a major glòria d’un monarca d’Egipte. Però, malgrat tot, cada dia aconseguim posar els peus a terra, avançar unes passes cap al lavabo i fer totes aquelles coses que la nostra vida diària ens demanda. De fet, la majoria anem per la vida deixant al nostre pas un aire de somnambulisme. Es nota …

Jaume Curbet Boj in memoriam

Avui ens has deixat un plugim de records que invoquen  el teu nom, que s’escolen entre els llibres i les fotos que amassaves amb la fina claredat de les teves mans. Demà, com avui, naixerà un nou dia, flairarem la flor del saüc i les roses de les primaveres que vindran i et continuarem estimant, a tu i als teus records, sense recances.

CAVALLS D'AIGUA

Vivim sempre pendents del cel. Alcem la vista amb preocupació, amb admiració o amb curiositat. Res del que passa damunt dels nostres caps ens deixa indiferents, perquè vivim en una zona de meteorologia imprevisible en qualsevol època de l’any. El que en un indret és un plugim insubstancial, en un altre de veí esdevé un ruixat torrencial que arrossega els automòbils pels carrers. Cau una nevada que enfarina el cim del Montseny i els turistes es passegen en màniga curta pel passeig de Gràcia. La tramuntana bufa amb una força inusitada a l’Empordà i a la Selva és només un ventijol que amb prou feines fa caure les fulles seques dels pollancres. Tot és relatiu, en un país on la relativitat ens envolta i ens aclapara. Quan era petit sentia sovint que algú havia albirat un “Cavall d’aigua” que venia de Llagostera. Curiosament els gironins sempre el situàvem a Llagostera, no a Cassà de la Selva ni a Sant Cristina d’Aro, precisament a Llagostera. “Ve un cavall d’aigua de Llagostera!”, era un aví…

El camp de Ribesaltes

Ribesaltes és terra de vins dolços, de color d’ambre i de teula. Les vinyes s’ajacen entre els turons ondulats del Rosselló, sota un cel esbatanat, escombrat una vegada i una altra pel vent del nord. L’Aglí, un riu modest que neix a les Corberes i que desemboca entre Barcarès i Torrelles de la Salanca, dibuixa capricioses giragonses entre alts generadors eòlics, que sembla que saludin els avions que arriben o marxen de l’aeroport de Perpinyà. Sota la volta de l’església de Sant Andreu s’hi conserva el més famós retaule barroc del país i una casa-museu recorda que el mariscal Joffre, generalíssim de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, fou fill predilecte d’aquesta terra. Una terra que també ha donat a la posteritat noms d’actors, sindicalistes, escriptors i algun jugador de rugbi de fama internacional. Vora el poble s’hi estén una vasta extensió de terreny propietat de l’exèrcit francès, el Camp Joffre, també dit de Ribesaltes. Fou fundat l’any 1939 per poder acollir els …

La biologia, tanmateix

En Jordi Casanova, amic meu, ha llegit el discurs de la sessió inaugural de l’Institut d’Estudis Catalans, poca broma si tenim en compte els il·lustres noms que l’han precedit en aquesta tasca, gent de la talla d’Eugeni d’Ors, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Ruyra, o més recentment Josep Laporte, Antoni Badia i Margarit o Joan F. Mira. Tot això ho dic –per si no es notava– no en benefici d’en Jordi, que no ho necessita, sinó en benefici meu, per deixar clara la qualitat de les meves amistats. El discurs portava per títol «Animals, tanmateix» i en Jordi ens hi recordava que som animals i que compartim a vegades més trets comuns amb la mosca del vinagre que amb altres de la nostra espècie. Això darrer no és que es digui explícitament en aquesta brillant dissertació, però em va venir al cap veient la cara que va fer la cap de l’oposició i altres membres de la bancada de Ciudadanos, quan va sonar l’himne de Catalunya en la sessió inaugural del Parlament de Catalunya. Ja és trist pensar coses…

VINYES DE TARDOR

En molts indrets del nostre país, al nord i al sud de la ratlla pirinenca i quan ja s’esgoten els darrers dies d’octubre, el paisatge típicament tardoral és el de la vinya que s’escampa per les feixes i a la vora dels camins. Els pàmpols, gairebé sense adonar-nos-en, han anat passant del verd brillant dels dies de la verema al groc cadmi, i després cap a un vermell rovellat, que es confon sovint amb el color dels capvespres que auguren dies de pluja i fred. Més enllà dels murs de paret seca dels camps i en els carrers dels pobles vinaters, entre els cellers de les cooperatives i els forns de les fleques, floten les sentors del vi novell i del pa dels diumenges, i els gats mandrosos dormen encara sota un sol que lluu només a hores convingudes. Cató el Vell, que va viure un temps en el campament militar d’Empúries, deia que la vinya és el bé més preciós de la terra, potser per aquesta raó els legionaris romans que es van instal·lar després en terres empordaneses van començar a conrear une…

El Parlament de tots

El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l’edifici de l’antic arsenal del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes. La rèplica de l’escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l’edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l’ull de bou de l’hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica. La constitució formal de l’onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè …

Gràcies per la memòria

Viatjar per la Viquipèdia és fascinant, sobretot en dies com aquest en què, per algunes coincidències estel·lars, van plens fins al capdamunt d’esdeveniments. Resulta que avui fa 98 anys que va començar allò que es va dir la Revolució Russa, suposo que ara encara no és un bon moment per a treure el tema, però ja els avanço que d’aquí un parell d’anys no es parlarà d’altra cosa. El 24 d’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York i el món va entrar en un pànic que d’alguna manera conduiria inexorablement cap a la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. El 1941, durant l’ofensiva de les tropes hitlerianes, van ser cremats vius 29.000 jueus a la localitat de Dalnik a prop d’Odessa i era també un 24 d’octubre. Acabada la guerra, el 1945, just un 24 d’octubre es va crear l’ONU, una organització mundial que no ha aconseguit posar pau en els conflictes regionals, però –s’ha de reconèixer– sí que ha evitat una nova guerra mundial.  25 anys després, Pau Casals aprofitaria la celebració pe…