Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2014

Hem nascut per esperar

Hi ha gent que neix amb el rellotge retardat i d’altres avançat un bon grapat de minuts. Uns arriben amb el temps just o simplement fan tard, i la resta arribem abans, sempre abans, quan les busques del rellotge no s’han ni despertat i encara no s’albira ningú en l’horitzó. El resultat d’aquesta situació són minuts i minuts d’espera, que en la comptabilitat de la vida sumen hores i dies, que els primers utilitzen per altres coses molt més profitoses.
Però, a més, resulta que hi ha una norma no escrita on se suposa que el rang d’importància social de cadascú es valora precisament per l’ordre invers en què s’arriba a un acte. Els últims d’arribar es presenten just en el moment del primer aplaudiment, quan tots ja estan asseguts en l’indret que els pertoca, si es que es que encara hi ha lloc, tot i que ells, no sé com s’ho fan, sempre troben lloc a primera fila.Jo intento ser d’aquests, són el meu model a imitar. Dono voltes i voltes per no presentar-me mai abans d’hora, calculo els itine…

LES FULLES MORTES

De cop i volta les fulles cauen, els arbres cansats d’aguantar-les comencen a vomitar fullaraca pels quatre costats. Els camins i els carrers, els marges i els descampats, s’omplen d’un tou d’ocres i grocs, fins que la pluja i el trepig iguala tots els colors en un marró de descomposició.Les fulles mortes són símptoma de tardor, auguri d’hivern i metàfora invencible de decadència i maduresa. Amb la neu hauria de passar el mateix, però al nostre país és més escassa i preuada, i la seva blancor virginal ens omple el cor amb altres metàfores.Joseph Kosma i Jacques Prévert van crear l’any 1945 una cançó que interpel·lava aquelles fulles mortes que s’enganxen a la pell, com els records i els remordiments. Yves Montand la cantava gairebé amb els ulls closos i Gil de Biedma en va fer un poema, a partir d’aquell refrany que diu que la cançó s’assembla a nosaltres.Les feuilles mortes és la tonada d’un temps en què fins i tot les cançons eren en blanc i negre, i ressona tot sovint encara entre …

I «viva España!»

Espanya a vegades sembla un país de ficció, de clixés desmesurats, de tòpics desaforats i de llocs comuns que de tan trepitjats acaben per esdevenir un fangar. Probablement era previsible tot el que ha succeït al voltant de la mort de la duquesa de Alba. Només en un país com aquell es pot aplaudir els cacics d’aquesta manera, fins i tot quan el cacic és precisament algú que ha amassat la seva immensa fortuna en una terra tan derrotada per la història com és Andalusia.No hi ha res a fer, la charanga i la pandereta continuen ressonant com si res, el fandanguisme més desaforat campa lliure, les castanyoles tornen a repicar indecorosament i els toreros espolsen els seus vestits de gala. I després encara hi ha algú que s’estranya que els catalans vulguem fugir com sigui d’aquesta realitat imposant. «Vostè perdoni, però jo no sóc d’aquests» és el lema fundacional de l’independentisme i jo cada vegada m’hi sento més identificat.Evidentment Espanya, aquesta idea d’Espanya amb «ñ», mai desment…

Novel·la Negra

La literatura és com una mena de tija d’heura que s’arrapa al mur de la nostra consciència a través de la lectura i que forma  una espècie de trena llenyosa. Els gèneres literaris són la saba que flueix pel seu interior mentre la planta va serpentejant, intentant trobar la llum de la saviesa, o de les certeses, que només brillen entre els núvols molt de tant en tant.Manolo Vázquez Montalbán –no sé si a La soledad del mánager o en algun dels seus altres llibres– li feia dir a l’inspector Carvalho que a Espanya «La verdad» és només un diari de Múrcia. Però la veritat literària és una altra cosa i es barreja constantment amb aquesta saba. Els gèneres s’encreuen i es superposen, i el que abans era una cosa després és una altra, però acaben formant una massa compacta i arrapada.La novel·la negra, o groga, o novel·la dura, o de detectius i policies, ha anat evolucionant des dels anys vint del segle passat fins ara. Va sorgir com una mena de transposició del western a la cultura urbana, dels…

Les tres lliçons de Comadira

Cada any per aquestes dates la càtedra de patrimoni literari que dirigeix –amb afany admirable– Mariàngela Vilallonga a la Universitat de Girona, organitza unes lliçons magistrals a l’antiga capella gòtica del claustre de Sant Domènec, reconvertida ara en sala de Graus de la Facultat de Lletres. Aquest any, el tercer, les ha impartit Narcís Comadira, poeta i pintor, tres lliçons englobades sota el tema de «divagacions sobre la forma». El ponent va començar parlant de la importància simbòlica del número tres, quan precisament tres eren les absències al seu entorn. Lògicament faltava el rector, perquè els rectors sempre tenen coses més importants a fer, això ho sap tothom. També es va excusar l’absència d’un representant de la Diputació de Girona, tot i que no van explicar què hi pintava concretament en aquest acte. I en tercer lloc es van trobar a faltar els alumnes de lletres, per als quals en principi hem de suposar que s’organitzen aquestes festes.La dotzena curta d’assistents érem …

LA TERRA I L’ESCUDELLA

L’escudella és un bol de terrissa amb forma de casquet esfèric, on se serveixen les sopes. La terra d’escudelles és una sorra fina barrejada amb llim que s’utilitza, com a abrasiu, per a netejar atuells greixosos, sobretot els de cuina, i l’escudella i carn d’olla és un plat típic de Catalunya que ha acabat prenent el nom del recipient que l’acull, com la paella, l’ollada o la caldereta.Els catalans mengem escudella des de fa mil·lennis, això sí, sense alguns dels ingredients que ara consideraríem imprescindibles, com per exemple la patata. A les cases de pagès es cuinava cada dia, era la versió avant la lettre d’aquella cita de Henri Ford que, adaptada al cas, vindria a dir: “Pots menjar el que vulguis sempre que vulguis menjar escudella”.A l’escudella familiar s’hi abocava, de dilluns a diumenge, tota la saviesa, tota la gana i totes les viandes que hi havia a l’abast. De tant menjar escudella ens ha quedat la llengua escaldada i potser per aquesta raó parlem aquesta mena de llatí e…

Som de la ceba

Avui en dia quan tenim gana a deshora ens mengem qualsevol llamineria de brioxeria industrial, d’aquestes que et venen embolicades amb plàstics de colors. Els avis i els besavis, a pagès, esbardellaven una ceba d’un cop de puny i se la menjaven amb un tall de pa, perquè el pa no té cames però fa caminar. Som de la cultura del pa, però també de la ceba, no hi plat popular que no la tingui com a ingredient i l’olor de ceba sofregida envaeix encara els carrers dels pobles menuts.Som del pa i de la ceba, però sobretot de la ceba, un bulb que exhibim en blasons importants, com el de la ciutat de Sabadell o, evidentment, el de l’empordanesa vila de Sant Climent Sescebes. Els empordanesos, ja se sap, ho són molt, de la ceba, i la cultiven en camps oberts a la tramuntana, perquè –diuen– val més dos dies de vent que una ensulfatada.Però ser de la ceba també era sinònim de ser catalanista, sovint sense més fonament, com una mena de fe del carboner, la fe dels de la ceba. No sé exactament d’on s…

Carnet de ball

La vida no és una comptabilitat creativa entre un deure i un haver que sempre han de quadrar, ni una mena de currículum que anem escrivint cada dia amb més o menys entusiasme i fantasia creativa. Bàsicament, la vida és la suma de tot allò que fem, experiències i sensacions, ferides mal curades i il·lusions extraviades. La vida consisteix a anar teixint vida, acumulant records viscuts i algunes engrunes de saviesa que recollim pel camí.Som el que som, és fàcil d’entendre i de dir, però el fet és que hi ha gent, entre els quals a vegades també m’hi compto, que pensa el contrari: que som el que no som i que tenim només allò que estalviem. I no és així. Tot allò que no vivim, que no tenim, que no aprenem, no suma, més aviat resta. Tots els viatges que no hem fet, totes les llengües que no parlem, tot allò allò que hem callat no suma vida a la nostra vida.Els andalusos tenen una expressió que diu: «Que nos quiten lo bailao!» i tenen raó, sobretot si s’ha ballat molt, bé i de gust. Els cata…

10 anys de Barretades

Benvolguts amics: en aquest món vertiginós on ens ha tocat viure a vegades sembla impossible que les coses durin, sobretot quan se sustenten exclusivament en la fràgil quadratura que dibuixen les idees, les emocions, els records i la sempre volàtil i capriciosa opinió personal. Malgrat tot, aquest novembre de 2014 celebraré els 10 anys de les meves Barretades al Diari de Girona i el 2015 els 10 anys també del meu blog. Una dècada de la meva vida i de la nostra història, vital i emocional, desgranada a través de milers d’articles que teniu sempre a la vostra disposició. Cada dia gairebé 200 persones recalen en aquest blog, ja sigui directament o a través de les xarxes socials i molts d’ells m’expressen els seus comentaris, valoracions i inquietuds, i m’encoratgen a seguir llaurant contínuament aquest rostoll virtual de la paraula.Moltes gràcies!

BUFFALO BILL

Els avis cada any ens portaven al circ, era com una mena d’acció d’ofici, una immersió en una realitat que s’havia de conèixer, i any rere any sortia d’aquella experiència més espaordit.El circ, els toros i el futbol eren tres espectacles socials obligatoris que marcaven, puntuaven, el nostre calendari infantil. Jo no vaig tenir sort amb cap dels tres. Em semblaven activitats sospitoses, obscures o perilloses i profundament avorrides, perquè el meu cervell anava cap a una altra direcció i allò que meravellava als grans no era precisament el que em fascinava a mi.Però de llarg, el circ era el pitjor de tot, perquè a més formava part també dels meus malsons. Aquells animals pudents, els pallassos tètrics i uns malabaristes inquietants s’introduïen indefectiblement en els meus somnis, i només els vaig poder foragitar a través de les primeres lectures.Recordo precisament que un dels primers títols que va caure a les meves mans fou “Buffalo Bill” d’un tal W. O’Connor, un llibre d’aquells d…

La realitat augmentada

Durant la darrera centúria, el segle de les meravelles, el món va canviar substancialment. El cinema, la premsa i la literatura van crear realitats paral·leles, a vegades fins i tot més creïbles i habitables que el nyonyós present al qual estaven condemnats la majoria dels humans, si més no entre guerra i guerra. La placidesa bucòlica d’un passat que encara es llaurava amb un bou o una mula, va deixar pas a una vida urbana que necessitava retroalimentar-se amb la seva pròpia excitació.I ara ens trobem amb aquesta societat del segon mil·lenni que ja no té aturador i que exigeix a la realitat que s’acomodi a les seves necessitats. Després de tants anys de contemplar pel·lícules d’acció i de llegir best-sellers, ens preguntem angoixats que passarà després de qualsevol esdeveniment circumstancial. L’acció ha de continuar permanentment i l’únic que no podem acceptar és que el protagonista mori a mig relat, com en un film de cinema d’autor o en una novel·la d’un premi Nobel francès.No podem…

Ja és Nadal!

Ja fa temps que les grans superfícies s’han convertit en una mena de país de les meravelles, com una Disneylandia particular, on la gent va a comprar, però també a passejar i a gaudir del clima, de la música de fons i de tots els somnis més o menys enllaunats que els ofereixen. Ara, quan amb prou feines hem entrat al mes de novembre, ja comencen a treure el nas papà noels de cartró que ens recorden que només falten set setmanetes per a les festes de Nadal.Vivim en un país on la neu amb prou feines arriba un any sí i dos anys no, però malgrat tot els paisatges nevats poblen exhaustivament els anuncis de torrons, de cava i de xocolatines, i les seccions de roba ens ofereixen abrics només aptes per als hiverns polars. La gent es prepara per anar a esquiar en estacions d’esquí que s’han de fabricar la neu, de la mateixa manera que a l’estiu van a parar el sol en platges que l’ajuntament ha de proveir de sorra.Els carrers s’ompliran de llums i d’individus més aviat patètics amb un sac a l’…

PLUJA DE NIT

És un pampallugueig gradual que centelleja a l’altre costat de la finestra. Gotes tacades de llum que es desfilen sinuosament en els vidres. Els gats amb prou feines mouen la cua i continuen dormint aferrats al seu jaç. Les gotes repiquen nervioses damunt les teules i irrompen fatalment en els nostres somnis. La remor perdura i ens desvetlla.De nit, la pluja de novembre, sembla vinguda d’un altre planeta i ens arraulim al llit amb totes les nostres forces, com si fos el darrer recer possible.Els sorolls del carrer sonen més llunyans i la nit s’espesseeix de sobte en l’aire clos de l’habitació. Potser la ciutat ha desaparegut ja definitivament, el món sencer, diluït en una riuada fangosa, però nosaltres no gosem treure el nas de sota la vànova i escoltem esporuguits el raig d’aigua que cau de la canalera a la terrassa.Sembla que no hagi d’acabar mai, com una maledicció bíblica, o el caprici increïble d’un escriptor fantasiós. Quan creus que minva torna a pujar de to i el vent l’aviva c…

Vostè perdoni

–Vostè perdoni. No era la meva intenció trepitjar-li l’ull de poll, ni robar-li la cartera, no ho tornaré a fer, en pot estar ben segur. Em sap greu haver-lo humiliat d’aquesta manera, jo no sóc així. Vaig treure la pistola perquè tenia por, el vaig agredir perquè em van obligar. Quan em vaig despertar l’elefant era allà, quina altra cosa podia fer? Vostè perdoni, són tonteries de jove, no tornarà a passar i, sobretot, a les properes eleccions torni’m a votar perquè sóc la millor opció.–Només faltaria! El comprenc perfectament, s’ha de ser comprensiu. Tants anys de governar-nos desgasta molt. Segur que s’ha regenerat, que ja és un altre. I tant que el tornaré a votar, tantes vegades com faci falta, i encara que l’engarjolin creuré en la seva innocència. Està perdonat! I, és més, crec que la culpa és meva, vaig ser jo que el vaig incitar a robar-me, vaig ser jo que vaig posar el clatell sota el seu puny, en el fons m’agrada, sóc d’aquests, sap?–Però vostè perdoni, insisteixo, m’ha de p…

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen.Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no?Això de pensar en la v…