Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2014

Elogi de la normalitat

Era una persona normal, amable, ni molt alta ni molt baixa, ulls de color indefinit, cabells... normals. Parlàvem del temps a l’ascensor, reia els meus acudits, m’obria la porta i em deixava passar. Oferia caramels als nens que jugaven a la plaça, acompanyava els vells fins a l’altra vorera, recollia les cartes que el carter deixava sota la porta i feia moixaines al gos repel·lent de la veïna del cinquè primera.Vivia amb discreció, silenciosament, en un pis normal com el meu. Sortia de casa en horaris normals, feia esport els diumenges al matí i cantava en la coral del barri. Per Nadal em desitjava unes bones festes, per Setmana Santa van dir que l’havien vist a la processó i l’onze de setembre va penjar una senyera a la finestra. Era de la meva raça, parlava la meva llengua i aparcava el cotxe al costat del meu.De casa seva no sortien males olors ni sorolls, mai ningú l’havia sentit aixecar la veu més del normal. Llençava les escombraries invariablement en el contenidor del color ade…

MOT CLAU: CAFÈ

El cafè, al contrari del que generalment es pensa, no va venir com moltes altres coses d’Amèrica, sinó de l’Àfrica a través de l’Orient. Els europeus el vam portar al nou continent i no al revés.Fa més de 200 anys va entrar a Europa pels Balcans, fins a Viena, i després de la Primera Guerra Mundial els italians van inventar les cafeteres tal com les coneixem ara, que permetien estalviar una preciosa quantitat de gra.Jo vaig començar a beure cafè de molt jove i  mai més he deixat de fer-ho. Recordo que el meu avi coneixia un treballador ferroviari que li portava un paquet d’amagat, de tant en tant. Sonava el timbre de casa i, silenciosament  i clandestina, canviava de mà.El cafè ha estat per mi –tal com deia Pla– una droga enraonada, m’ha acompanyat, m’ha seguit i potser també m’ha precedit. L’he begut amb moderació i amb excés, i també amb la reverència de qui se sap continuador d’una cultura i d’una tradició.És el primer acte reflex del dia. El cafè mòlt a la cafetera i la cafetera a…

Imagineu-vos una ciutat feliç

Imagineu-vos una ciutat del sud d’Europa, cansada i antiga. Els carrers estrets, els edificis alts i l’asfalt humit. Entre els queixals dels teulats s’intueixen cels de tardor i gent que camina amb la mirada baixa de qui se sap de memòria les cartes de desamor que li envia cada dia el seu banc. Els automòbils van i vénen, els autobusos s’encallen en els encreuaments i els repartidors aparquen la furgoneta en doble fila. «Només és un minut, estic treballant!».Imagineu-vos una cantonada discreta, un mur pintat, una porta doble que engoleix criatures cap al pati d’una escola, privada, religiosa. Són nens amb mares que condueixen cotxes enormes, nens que faran carrera, que trobaran feina en l’empresa d’algun conegut de la família i que somiaran amb cotxes encara més enormes i amb fills feliços que continuaran entrant eternament per la porta d’alguna escola com la seva.Imagineu-vos un nen feliç, amb mòbil i tauleta, amb pantalons curts o faldilleta plisada, amb la mirada umbrosa dels que j…

Vinyoli, Altaió i Carreras

Joan Vinyoli fou un poeta a dedicació plena, vivia de la poesia, encara que és guanyés el pa amb una feina més o menys espúria. La vida girava al seu voltant i l’empenyia irrefrenablement cap a l’abisme d’una realitat concebuda en el país dels somnis. La gent de la meva generació, en general, el vam conèixer quan ja era massa tard, en lectures de rerebotiga i de diumenge a la tarda, com si fossin postals enviades des d’altres mons.L’any 2005 Vicenç Altaió li va dedicar un llibre de poemes, Santa Follia de Ser Càntic que li valgué el premi Vicent Andrés Estellés. Altaió, que navega per altres aigües poètiques, escriu poesia entre l’ordre i el caos, sempre al capdamunt d’onades que esclaten contra les roques de la realitat, aquella mateixa realitat folla que Vinyoli amalgamava en el seus somnis. Altaió és confessa deutor de Vinyoli, de Foix i de Brossa, i quan cal recita el seus poemes estirat a terra amb la mirada perduda entre les estrelles.Anna Carreras, filla d’una generació posteri…

L’AMPOLLA MIG PLENA

Ja se sap que la realitat és com és, o sigui: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho.L’art ha servit a la humanitat civilitzada per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. L’art ens ha meravellat i ens ha seduit fins que algú, no sé qui, no sé exactament com, ni quan, ho va engegar tot en orris.Tots aquests pensaments em vénen al cap cada any per aquestes dates quan, a Girona, celebrem l’inici del festival de teatre Temporada Alta. Els organitzadors d’aquest magne esdeveniment ens regalen sempre els ulls amb un cartell signat per algun artista amb més nom que altra cosa, i el pengen per tota la ciutat.Enguany el cartell exhibeix una fotografia, sense contrast ni definició, on s’hi pot veure una ampolla de plàstic rebregada i mig plena d’alguna substància marronosa. Si hem de fer cas de les explicacions del festival a la seva pàgina web, l’artista culpable del cartell “porta molts anys tre…

El passat ja no és el que era

El futur és un bon indret per estar-s’hi una estoneta, però per viure és millor el passat. Tot i que gairebé la major part de la nostra vida la passem  anant amunt i avall pel present, sempre ens agrada retornar allà on tenim guardats gelosament els records i els somnis. Les noves tecnologies ens ajuden a viatjar en el temps i aquella màquina que imaginà H.G. Wells s’ha fet finalment realitat, en la realitat virtual de la xarxa.Sí senyors, estic parlant de la Vikipèdia, un pou insondable de coneixements que ens transporta, si volem, a qualsevol dia del passat. Si li preguntes, posem per cas, pel 17 de setembre, t’explicarà, entre moltes altres coses que, tal dia com aquest de l’any 456, el general romà Remistus va ser vençut pels gots a Ravena i que el 1787 a Filadèlfia van promulgar la constitució dels Estats Units. També podem saber que un 17 de setembre de 1916 el baró Richthofen va abatre el seu primer avió a prop de Cambrai i que, l’any 1944, els aliats van iniciar l’operació Mar…

L’elegància de la lletra i

Una i minúscula és ben poca cosa! És com una mena de cuc que acaba de pondre un ou, la llavor d’un accent o d’una dièresi, si és de dos rovells. Una i es pronuncia gairebé posant cara de pànic, com qui veu un ratolí travessant l’estança. La i no té cua com la i grega, ni dos lloms com un camell, la i és una lletra senzillota, sense gaires estudis, no serveix per comptar com la I majúscula, ni és la solució a tots els enigmes, com la x. Una i és una i, i prou. Però, malgrat tot, la i ja fa temps que s’ha posat de moda i se’ns mostra impúdicament en els llocs més inusuals. És l’inicial d’internet i gairebé tots els aparells electrònics l‘exhibeixen com si fos qui sap què. Una i –sempre minúscula– serveix per acabar de donar aquell toc de qualitat que li faltava a un ordinador, a un telèfon, o fins i tot a un rellotge. Ja ha passat a la història aquella època en què la màxima aspiració d’una i era fer de conjunció copulativa, ara és una lletra amb pedigrí tecnològic i el seu catxet s’ha …

11 de setembre de 2014

UN RIU AMB FINAL FELIÇ

L’Onyar és un riu que neix entre llamps i trons a la muntanya de Santa Bàrbara. L’aigua brolla en l’obac entre roures i castanyers, i baixa cap a la plana amb la potència i la ufana de qui encara se sent jove i valent.Després, de sobte, queda esmorteït entre els avellaners de Brunyola, i gira erràticament cap a Sant Dalmai i Vilobí, per embrutar-se definitivament en el fang d’innumerables granges.L’Onyar perd força, xuclat per la terra esponjosa de la Selva i el Gironès. Els pagesos de Sant Andreu Salou, de Campllong, de Riudellots i de Fornells, reguen els camps amb el seu cabal i a Quart acaba d’embolicar-se amb els rierols que baixen de les Gavarres empastifats de terra roja.El riu fa la seva entrada a Girona pel carrer del Carme, gairebé arrossegant-se, avergonyit com un exercit delmat, vençut, i s’oculta discretament sota la llosa obscura de la plaça de Catalunya, d’on sembla que no hauria de sortir-ne mai més.Però a l’altre costat ve al seu ajut l’aigua vigorosa de la sèquia Mon…

La música, assignatura pendent

Quan érem batxillers, just abans que s’implantés l’Educació General Bàsica i molt abans dels plans d’estudis que es cursen ara –els quals confesso que ja no recordo com s’anomenen– la música era una cosa molt rara. Al col·legi dels Hermanos hi havia un piano polsós en un racó del teatre que no es va utilitzar mai, com a mínim en la meva presència, i la música no era una assignatura obligatòria, ni optativa, ni res de res.És més, si algú de nosaltres hagués mostrat les seves debilitats musicals segur que l’haurien mirat malament. La majoria es dedicava tan sols a jugar a futbol o a algun altre esport de moda en aquella època. De fet, ni música, ni teatre, ni poesia, res de tot això s’ensenyava i res de tot això calia aprendre ni practicar, més enllà del patètic recital del dia de Santa Llúcia, dels Pastorets per Nadal o d’uns poemes tronats que havíem  de memoritzar per omplir algun buit en la classe de Lengua Española.El dia que els meus fills van començar a anar a escola em va admira…

Montserrat Abelló, retrat de memòria

Fou una vella dama, de presència clara i de ment lúcida, de somriure franc i mirada transparent.Les seves mans voleiaven al ritme de les seves paraules, que, a la vegada, rodolaven per un camí sense retorn, curull de somnis, de records i de silencis.Escrivia tal com pensava, pensava tal com parlava i els mots, arrebossats de sentiments, acabaven produint versos que naveguen encalmats pel fràgil llibre de la vida.Montserrat Abelló era una dama fràgil, però d’ànima forta. Va guanyat els premis que el seu país dedica als que, amb el conreu de la llengua, han ajudat a bastir una pàtria més gran i més justa.
Les generacions del pervindre llegiran els seus llibres, igual que ho fem nosaltres i la recordarem com una dona que va saber viure amb plenitud i serenor, despullada de recances i amb el delit, compartit amb altres, de viure sempre una vida millor.

L’estrany cas de la biblioteca de Girona

Si mai algú es decideix a publicar un llibre amb aquest títol, sobre la llarga i rocambolesca història de la nova biblioteca provincial de Girona, no sé on acabarà classificat, és molt probable que alguna bibliotecària –que encara n’hi ha– amb sentit de l’humor –que també– el posi entre «El club dels negocis estranys» de Chesterton i la «Teoria sobre l’estupidesa humana» de Cipolla, i molt a prop del «Wilt» de Tom Sharpe i «El mundo ha vivido equivocado» de Roberto Fontanarosa.Si hem de fer cas dels polítics, feina àrdua, la nova biblioteca s’obrirà al públic «a finals d’any». O sigui, que, entre pitos i flautes, el centre de la ciutat haurà estat sense biblioteca un any i mig, i, si tenim en compte que la nova s’ha construït a l’eixample, és probable que els gironins que han comès l’error de continuar vivint a la vora de l’Onyar encara continuïn mig any més sense poder utilitzar els serveis que avui en dia proporciona una biblioteca de proximitat.La cosa no seria tan greu si a algun …

L’HORA DEL SOL

Un rellotge de sol és un instrument gairebé perfecte i tossut. Ens mostra l’hora per poc que sigui capaç de projectar una mica d’ombra i ens alliçona sovint amb cites llatines sobre el pas del temps i la fugacitat de la vida. Nosaltres som deutors i fills d’aquell temps dels rellotges solars, som hereus d’aquella llum i d’aquelles ombres dels nostres avantpassats.El rellotge de sol hauria de ser l’emblema sagrat del nostre país i haurien de ser conservats perquè són patrimoni de tots. Generacions i generacions de pagesos i de menestrals han treballat sempre no gaire lluny d’un d’aquests artefactes solars, que projectaven sobre els murs de les masies l’ombra inquietant del seu temps.Però, si ens hi fixem, els rellotges de sol, a més, també ens fan evident la disfunció irracional entre l’horari actual i el real. Amb els anys, i per motivacions diverses, hem anat avançant els rellotges mecànics dues hores. Dinem a les dues, quan abans es feia a les dotze i sopem a les deu, quan abans es …

Peret, la rumba i tot plegat...

Quan els de la meva generació érem petits escoltàvem en Peret, i en Manolo Escobar, i tota aquella caterva carpetovetònica que ens passaven per la ràdio i la primera època de la tele. No hi havia més remei, eren temps de «España para los españoles». En Llach, en Raimon i en Serrat, cantaven com podien i on podien, si els deixaven. Vam haver d’esperar que es morís el dictador i uns anys més més per poder normalitzar una mica la situació.Després va arribar la democràcia i qui més qui menys va esdevenir «demòcrata de tota la vida» i «catalanista fins a la medul·la», i allò que cantava en Peret va resultar que era «rumba catalana». O sigui que el que ens havien fet empassar, barrejat amb l’oli de ricí de l’antic règim, de cop i volta es convertia en una mena de cançó tradicional catalana i els seus intèrprets en uns intrèpids lluitadors antifranquistes que deixaven anar missatges subliminars entre borriquito i borriquito.Més tard, quan van començar a bufar vents de soberanisme –del sobera…