Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2014

JAURÈS

Per què van matar Jaurès? es pregunta incansablement Jacques Brel en una de les seves més aclamades cançons. Per què incomodava la dreta francesa aquest gran orador i parlamentari, professor de filosofia a la universitat de Tolosa de Llenguadoc i destacat líder del socialisme francès? Jean Jaurès –en aquest país s’ha d’explicar tot– era també un declarat pacifista i contrari a la guerra que es covava ens les grans cancelleries d’Europa. En un moment en què la dreta exaltava el furor patriòtic de les masses i els grans empresaris engegaven les màquines de fer canons, ell preparava una declaració contrària al gran carnatge que es ja es preveia, i fou assassinat precisament en aquell moment, el 31 de juliol de 1914, per un militant d’Action Française. Jaurès va cometre la gosadia d’oposar-se a la guerra i va tenir el coratge de cercar la veritat i de dir-la, en un moment en què les mentides eren valors en alça. Després de la guerra, en un país devastat i que havia perdut més d’un milió dels…

Notícies de juliol

Ha estat un mes de juliol molt estrany, ha plogut dia sí, dia no, fent encara més difícil el trànsit, ja d’ofici feixuc, dels vianants pels vorals de les voreres provisionals, entre les eternes obres públiques, que ara s’han alentit fins a la inanició. Un cel de plom s’ha escampat a hores convingudes, a primera hora de la tarda o a mitja nit, i ha deixat anar ruixims i ruixats entre la pols que acomboia les calèndules i els esbarzers. Juliol és un mes d’inici de vacances, de notícies tronades i de portades de diaris esportius, il·lustrats amb el groc mallot del líder del Tour o amb la nova samarreta del Barça, de colors esvaïts per la publicitat que la va colonitzant de mica en mica. Ningú s’espera, ni vol sacsejades, només alguna notícia lleugerament mòrbida que permeti enllaçar amb espurnes de conversa l’hora del vermut amb la de la paella. A ningú li agrada que li xafin la migdiada amb escarafalls de metralla de guerres llunyanes, ni amb accidents catastròfics que taquin de sang la p…

La costa grapejada

La Costa Brava comença –tal com va deixar dit Josep Pla– «allà on acaba el platjar de Barcelona» i es dilueix potser entre la sorra granelluda d’Argelers. És una llenca sinuosa de roques i de pobles, de cales i de platgetes, coronades per pins i atzavares, ermites i fars. La Costa Brava és tot això perquè encara ens la imaginem així, però davant l’evidència del formigó, a vegades fins i tot la imaginació s’hi estavella. Durant l’estiu els diaris s’omplen de notícies recurrents, una d’elles són els avalots produïts per l’excés d’ingesta d’alcohol –a vegades barrejat amb altres productes– als centres turístics de Blanes i Lloret. El debat que es produeix després sol voltar indefectiblement a l’entorn de la seguretat, de la mateixa manera que quan hi ha incendis forestals ens preguntem pels mitjans que tenen o no tenen el bombers. Però ni els focs els provoca la falta de bombers, ni les borratxeres són producte de la falta de Mossos d’Esquadra. El mal endèmic de la Costa Brava són molts em…

SÓC DE MATINS

Avui m’he despertat com molts altres matins d’estiu de la meva vida, entre els xiscles insistents de les orenetes que sobrevolen els teulats de les cases del meu barri. M’he llevat a primera hora, quan la ciutat encara té un punt d’innocència, de virginitat, que després es va esvaint durant el dia. Diuen els anglosaxons que democràcia és quan truquen a la porta a les sis del matí i és el lleter, però nosaltres, mediterranis com som, no confiem en el lleter i més aviat el que ens desvetlla és el camió dels escombriaires. Però en esperit ve a ser el mateix, la democràcia només es palpa de veritat quan es fa de dia. La igualtat, la fraternitat i la justícia no es practiquen a les tres de la matinada. Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol s’hi reflexa. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per o…

Avions

Anar en avió és una experiència compartida amb molta gent. Gairebé tothom avui en dia, per una raó o l’altra, ha pujat en el clos cada vegada més claustrofòbic d’aquests aparells i hem sentit la cantarella dels altaveus explicant-nos el funcionament d’uns salvavides de dubtosa utilitat. Els avions formen part indestriable del nostre imaginari col·lectiu i del paisatge visual i sonor del nostre temps. Viatjar per sobre dels núvols, igual que els ocells o els àngels, és un dels grans somnis de la humanitat, fet realitat fa relativament poc. Impulsats i foguejats en les dues guerres mundials successives que va patir el món durant el segle XX, l’aviació han servit per a tot, fins i tot ara han arribat a ser protagonistes –amb aspecte antropomòrfic– de pel·lícules infantils de dibuixos animats. Els aeroports han esdevingut fites ineludibles que un dia o l’altre hem de trepitjar, ja sigui com a protagonistes actius o passius d’alguna tragicomèdia familiar o professional. Els avions, igual que…

L’art ha mort, visca l’art!

L’art, l’expressió artística de la humanitat, va començar fa mil·lennis i va anar evolucionant fins arribar a la seva culminació en algun moment de la primera meitat del segle XX, entre Duchamp i Warhol, per entendre’ns. Després hi ha hagut grans artistes que han utilitzat tot tipus de tècniques i s’han inscrit en tota mena de tendències, però l’art, com a teoria històrica, va acabar definitivament. De fet no passa res, és normal que qualsevol activitat humana arribi a un punt de no retorn. Amb l’art ha passat i qualsevol intent d’anar més enllà  del lavabo de Duchamp i de la llauna de sopa de Warhol, ha fet el ridícul més espantós. Tot i així gent més o menys ben intencionada continuen donant peixet a aquests que encara es creuen l’avantguarda de l’avantguarda, quan el que fan és indistingible de la seva paròdia còmica. L’expressió artística pot continuar pels segles de segles, però els artistes no poden seguir altres camins que els ja traçats, probablement això també passa en altres e…

18 de juliol

El 20 de juliol de 1936 moria davant de casa seva al Carrer Heroïnes de Santa Bàrbara, en Pere Coma Isern, fins en Lluís Bori Orriols –afusellat el 29 de novembre de 1944– la Guerra Civil a Girona va ser dura, injusta i llarga. Els que han tapat aquesta placa s’equivoquen, tots el que van perdre la vida van ser fills d’aquesta pàtria i tots han de trobar el seu lloc en la nostra memòria perquè l’error no es torni a cometre mai més.

On és la biblioteca de Girona?

A L’ESTIU PENSEM MASSA

A l’estiu a vegades pensem massa, la mirada se’ns enterboleix i el món apareix com un miratge. De cop i volta ens aturem al llindar de la porta o en una cantonada i ens adonem que la terra no és plana, que l’univers s’expandeix o, el que és pitjor, que ja ha passat més de mig any des que ens vam fer aquells estúpids propòsits postnadalencs i que l’agenda planificada fins al darrer detall se’ns n’ha anat en orris just després de Reis. Però, mentre algú ens esquitxa a la piscina, també comença a flotar en l’ambient la sensació que aviat ens caurà a sobre el setembre amb totes les seves conseqüències i després una llarga i tortuosa tardor que mai sabem com pot acabar. A l’estiu pensem massa, o pensem poc, tot depèn de com es miri. Les llargues migdiades, producte d’àpats amb excés de fibra, ofusquen l’enteniment com a mínim fins a l’hora de sopar. Després, amb una cervesa a la mà o un gintònic baixant entre el costellam, els moments dedicats a la reflexió ja són intensos i fructífers, les…

Ni déus, ni reis, ni tirans

Inspirada darrere les barricades de la Comuna de París, La internacional, l’himne revolucionari per excel·lència, fou interpretat per primera vegada a Lille, capital minera del nord de França, el 23 de juliol de 1888. Des d’aquell moment socialistes i anarquistes l’adoptaren i també fou fins al 1944 l’himne de la Unió Soviètica, moment en què Stalin considerà que l’havia de canviar per un cant més patriòtic, perquè, de fet, La internacional, com el seu nom indica, més aviat advoca per la supressió de les fronteres. La traducció al català que s’interpreta generalment en l’actualitat fou obra de Maria Aurèlia Capmany. Una de les estrofes més conegudes és la que diu «No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans» i per mi, malgrat tot el que ha caigut fins ara, encara és vàlida per a definir el pensament progressista d’esquerres, perquè la majoria dels mals de la nostra societat encara s’encarnen en aquests tres punts. La religió lluny de ser una opció personal, íntima de c…

Estiu blau

Viure en aquest país desgasta molt, i no només pel clima, els horaris i el soroll, ni per una dieta basada en els excessos, Catalunya desgasta perquè a vegades sembla que el temps s’hagi encallat sempre en el mateix dia, com en aquella famosa pel·lícula de la marmota. Cada dia ens llevem amb els mateixos problemes que intentem solucionar de la mateixa refotuda manera, com si l’experiència no comptés gens ni mica. Els diaris dia rere dia deixen anar els mateixos noms i les mateixes fotos de gent encorbatada que fa declaracions davant els mateixos micròfons, amb periodistes que s’encallen en les mateixes preguntes. La ràdio repeteix sense aturador que hi ha retencions al nus del Llobregat i que a la cara nord del Pirineu hi ha risc de precipitacions i a la tele tornen a posar Verano azul com si encara ningú ho hagués vist. Deu ser que l’aire reescalfat augmenta de densitat i no deixa córrer les neurones, ni les dels uns ni les dels altres, però el panorama no canvia. D’aquí quatre dies ar…

SOM EL QUE SOM

L’any 1973 a Cracòvia, coincidint amb el 500 aniversari del naixement de Corpèrnic, es va formular oficialment per primera vegada el “Principi antròpic”, que Stephen Hawking va desenvolupar després en la seva Història del temps, un llibre molt venut i poc llegit. Aquest principi antròpic parteix d’un lloc comú: “veiem l’univers en la seva forma perquè nosaltres existim”. Sembla evident que si no existíssim no veuríem l’univers de cap de les maneres, però això, que podria semblar una obvietat fins i tot a la tieta del cinquè segona mentre fa mitja al costat de la gàbia del canari, porta de corcoll els físics teòrics des de fa dècades. A mi la física en general sempre se m’ha resistit i si d’entrada explico tot això és gràcies a la Viquipèdia i al gran Sheldon Cooper, el personatge protagonista de la sèrie “The Big Bang Theory”. En Sheldon és un savi carregós però entranyable i estic segur que l’univers, el meu univers, és el que és entre altres coses gràcies a ell. Jo no em ficaria més pe…

Una falsa història del PSC

Aquest títol no és meu, l’he manllevat d’un llibre que acaba de publicar l’Arseni Gibert, que ha militat en el socialisme català des de 1975, un llibre magnífic i aclaridor que no podia arribar en millor moment. Porta per encapçalament un llarg subtítol: «O quan la política esdevé una mena d’esport que consisteix exclusivament a aconseguir més vots que el contrari» i que hauria de fer pensar a més d’un, fins i tot als que ara s’alegren del col·lapse potser definitiu del PSC. Però jo no m’estendré en el contingut general del llibre, simplement vull fer referència a una modesta i potser massa discreta nota a peu de pàgina, concretament a la pàgina 18, just després del pròleg de Victòria Camps, en el capítol de justificació i incitació a la lectura. Aquestes notes, que els autors no posen per casualitat, moltes vegades passen desapercebudes als lectors àvids de lletra grossa, però s’ha d’anar amb compte perquè moltes vegades la història també s’escriu amb lletra petita. En aquesta nota l’A…

Francesc Pararols, la lluita continua

Intervenció en l’acte de reconeixement a
Francesc Pararols en el seu 95è aniversari
Hi ha un temps de jugar i un temps d’aprendre, temps de gaudir i temps de treballar, un temps d’estimar i un temps de somiar. Diuen que hi ha un temps per a cada cosa en aquest món, però a en Francesc li va tocar el temps de lluitar. En Francesc Pararols ha lluitat tota la seva vida amb la força de les seves raons i de les seves conviccions, de la seva veu, de la seva mirada i sobretot amb la força incontestable dels seus records, uns records indestructibles que ara ja són també els nostres.  Ell sap com ningú que la memòria és justícia. En Francesc Pararols és un home del seu temps –és a dir: del nostre temps– que després d’haver-ne viscut de verdes i de madures, sempre ha insistit en voler continuar vivint en aquesta realitat fràgil que ens ha tocat viure i viure-la de veritat, tocant de peus a terra cada dia, respirant a fons l’aire de la seva ciutat, del seu país i d’un món, imaginat sempre amb les me…

Amb la vida de cantell

A Josep Cornellà in memoriam
A partir d’una determinada edat la mort comença a arrabassar-te amics. És un fet implacable, que de jove t’ho mires amb un cert escepticisme o amb una mena de dramatisme forçat, però que de gran comença a esdevenir com una espècie de calamitat, una malura contagiosa. Comptàvem amb ells, poc o molt, a vegades només per a una mirada còmplice o per a una salutació casual, però sabíem que els teníem allà, sempre disposats, a una trucada de telèfon, a un missatge de SMS o simplement prement el timbre d’una porta. Després, de cop i volta ja no hi són, ens queda la seva imatge, com una impressió fantasmal en la nostra retina. Una mirada, un somriure, un gest, que es van esvaint ràpidament entre els quefers quotidians i les rutines. Ens adonem que havíem teixit una xarxa molt fràgil, que ara s’esqueixa amb la primera ventada. És llei de vida, la mort ens encalça per deixar espai per als que vénen, de fet sempre ha estat així i val més no fer-se gaires preguntes. Aque…

QUADERNS D’ESTIU

Hi ha qui es pensa que el temps és constant, però només cal treure el cap al carrer els dies de canícula per comprovar la inconsistència d’aquesta afirmació. A l’estiu el temps s’estova com una xocolatina a la butxaca d’un nen. Sota un sol inapel·lable i després d’una nit xafogosa amenitzada per sorolls indescriptibles, la ciutat es lleva de sobte, els rellotges van a batzegades i la gent camina resseguint els lleus intersticis d’ombra que els edificis projecten, d’ofici, sobre la vorera. L’estiu, si fos un verb, es conjugaria fonamentalment en present. El passat –evident– i el futur –inevitable– es difuminen com les lletres d’aquest article en la mirada d’un miop. Semblen quimeres irrealitzables i, potser per aquesta raó, anem ajornant deures i compromisos, que quan érem petits es concretaven en l’obligació d’omplir aquells “Quaderns d’estiu” amb els quals ens proveïen a l’escola, per tal de no oblidar el que se suposava que havíem après durant el curs. Les matemàtiques, la llengua, la …

Sobre una idea de l’obvietat

Ens ha tocat viure una època en què el nostre món ha començat a dissociar-se tràgicament en universos paral·lels, relligats només per la fràgil realitat lluminosa dels mòbils. Però a vegades, encara, el temps es decanta i fa sobreeixir un líquid resplendent per les vores de la vida. El món, el temps, la vida i la memòria, tot se’ns és donat per viure-ho i, tal com deia el poeta, «tot serà tu / per la cambra, pels llibres, en la fosca». El nostre món es desfà i no sabem quin altre s’amaga al darrere. Ens aferrem a realitats que es liqüen i que s’arrosseguen, mentre l’aire espès de l’estiu es coagula entre les cames dels vianants, en llargues crostes en forma de petjades. Els trens viatgen per paisatges apàtrides, entre parets estranyes i rius sense aigua, mentre nosaltres somiem encara en un vell món de cafès i de llibreries, de records enraonats i el coneixement infinit dels llibres. Dario Fo va dir una vegada a Girona que «la cultura no es pot obtenir si no es coneix la pròpia història…