Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2014

Can Vies i la violència

La història de la humanitat s’ha escrit tothora en renglons torçats per l’ús immoderat de la força. Les relacions humanes són impensables sense acceptar que, en un grau o altre, sempre hi intervé alguna mena de violència, una violència a vegades necessària, però mai bona. La història de la civilització és la història dels conflictes humans, però sobretot és la història de la lluita contínua de la raó contra la barbàrie.Simone Weil, filosofa francesa d’origen jueu, fou partidària acèrrima del pacifisme i va deixar escrits, en la seva curta vida, nombrosos articles contra la guerra, però deia que la no violència només és bona si és eficaç. Rebutjar defensar-se davant d’una agressió flagrant és suïcida, principalment quan no hi ha temps per a establir qualsevol altra estratègia. La Segona Guerra Mundial és un exemple clar d’aquesta necessitat de guanyar la guerra als que volien imposar-se amb la violència més absoluta.La política és l’art d’administrar els conflictes amb la menor violènc…

SOBRE EL PAS DEL TEMPS

Parlar del temps és el recurs clàssic dels que no tenen res a dir, perquè les hores i els dies són una cosa que tots vivim i que experimentem gairebé de la mateixa manera, el pas del temps és el lloc comú per excel·lència.De petit m’agradava treure la mà per la finestra del cotxe per experimentar en la pell aquesta sensació de moviment, era com sentir en directe el pas del temps, que d’altra manera és imperceptible.Ens mirem angoixats l’esfera dels rellotges mentre esperem el tren que no arriba, la porta de l’ascensor que no s’acaba d’obrir, l’ordinador que no s’engega. El temps ens depassa i ens arrossega, posa fi a totes les esperances i també a tots els neguits.El temps és innocu, inodor, insípid, però ens rossega l’ànima, ens arruga la pell, ens carrega l’esquena i ens va omplint el cap d’una boira espessa que acaba per engolir tots els noms, tots els records i tota aquella saviesa que havíem atresorat pensant que algun dia potser ens serviria per alguna cosa.Josep Pla deia que el…

«Matxisme»

És ben sabut que la paraula «machismo», i també el concepte que descriu, és una de les grans contribucions espanyoles a l’ideari mundial. El «machismo» és una paraula d’èxit que ha passat a moltes altres llengües sense gairebé tocar-hi ni una lletra. En català, en canvi, la traduïm per «masclisme», que prové de «mascle», una imatge un pèl més tova que el «macho» hispànic representat tan gràficament pel toro d’Osborne.Suposo que els guardians de la llengua devien pensar que dir-ne «matxisme» seria un despropòsit perquè semblaria que prové de «matxo», una paraula que serveix per a denominar l’híbrid que sorgeix de l’encreuament entre un exemplar de cavall (mascle o femella) i un exemplar d’ase (mascle o femella). Els matxos són animals molt forts, destaquen per la seva resistència i per la seva tossuderia. «Deixar pixar el matxo» és una expressió popular que s’utilitza per a demanar a una persona que no s’interposi quan algú fa una cosa.Aquesta campanya electoral al Parlament europeu, q…

Ha mort Esther Boix

"Dos cercles que anellen:pare sol ombreja cel i verda;mare ja vesteix la més bonica.
De blau, ell; de rosa, ella.De tanta mar s'agita,de tanta calma es gita.Amb la llum entra la primavera."
(Vicenç Altaió, A l'Esther Boix)

Votar per Europa?

Aquest diumenge tots som cridats a votar per Europa, i per primera vegada està en joc la mateixa presidència de la Unió Europea. Europa és un continent en construcció política permanent des de fa unes quantes dècades i els ciutadans dels estats membres som cridats cada quatre anys a respondre amb el nostre vot directe i intransferible, el que passa és que no sempre s’hi dirimeixen exactament els debats que hi pertoca dirimir.Generalment, els polítics, en cadascun dels seus reductes electorals, juguen a l’únic joc que saben jugar, com si cada jornada electoral fos la continuació del mateix discurs, del mateix debat. Les eleccions europees haurien de ser diferents, entre altres coses perquè els diputats elegits no es reuneixen al parlament europeu per afinitats nacionals, sinó ideològiques i allà no serveixen els mateixos arguments habituals en l’escenari estatal.Els pocs que van a votar hi van més motivats per la moguda mediàtica, en la qual es barregen totes les misèries i tots els in…

PAISATGE TRENCAT

El nostre país és un paisatge trencat. Probablement el trencadís gaudinià és el que més el defineix, visualment parlant, però és un trencadís brut, deixat i no sempre agradable a la vista.Només cal agafar el tren, un mitjana distància d’aquests que encara et permeten anar digerint el panorama sense el vertigen de l’alta velocitat, per a constatar que després d’un bosc pot sorgir un abocador, o que darrere d’un prat s’hi passegen impunement granges de porcs sense cap atenuació visual i, probablement, amb poc control mediambiental.No hi ha un pam de territori sense una carretera empudegadora, una urbanització termitera o una indústria que sembla més dedicada directament a la fabricació de residus que a altra cosa.El govern actual està satisfet perquè un 32% del territori està protegit per parcs naturals, uns parcs als quals en general se’ls regategen els pressupostos i que no existirien si no fos per alguna mena de pressió popular. El 68% restant és ni més ni menys això que he intentat …

Temps de selfies

L’any 1964 Bob Dylan es va fer famós amb una cançó que portava per títol «Els temps estan canviant». Des d’aleshores és evident que moltes coses han canviat, des de la tecnologia ja omnipresent, fins als costums, la moral i les ideologies. Tot ha canviat, tot és diferent, però sembla que és ara quan realment afrontem un canvi de paradigma total, que no sabem encara exactament cap on ens portarà.Els oracles als quals abans ens dirigíem ja no ens serveixen, l’església ja no respon a una demanda real de la societat, la política pateix una brutal crisi de manca d’idees i de lideratge, la premsa s’ensorra o s’ofereix amb els braços oberts a un capital molt sospitós, els agents de la cultura passen per les seves hores més baixes i l’ensenyament ja no sembla ser la prioritat absoluta de l’Estat.S’alcen crítiques, més o menys clares, però ningú és capaç d’indicar-nos el camí de sortida. No estem passant per una crisi, hem perdut el nord i anem a la deriva, això sí, amb els motors engegats i a…

Girona, flors i violes

Les flors sempre han tingut bona premsa, sobretot en una època en què el diari local del Movimiento poca cosa més podia fer que informar de les activitats de les senyores, o senyoretes, de la Sección Femenina. Les flors i les notícies són efímeres i, en ciutats pètries com Girona, creixien feixugament entre les escletxes dels murs i en balcons de famílies addictes al règim, unes les regava l’aigua de pluja i les altres es regaven amb aigua beneïda.Un bon dia aquelles senyores i senyoretes van decidir organitzar un concurs d’azalees i de rams florals, i amb això van sembrar les llavors del que amb els anys esdevindria aquest «Temps de flors», un festival d’èxit, si l’èxit es mesura únicament per l’afluència compulsiva de visitants. La meva àvia sempre deia «cria fama i dorm a la palla» i això és bàsicament el que ha fet Girona. S’ha sabut crear aquesta aura de ciutat que mereix la pena ser visitada.I la gent acudeix sense aturador, tant li fa si les úniques flors que molts veuran són l…

I tornaré a Girona

I tornaré a Gironaquan bufi la tramuntanaper perdre'm en silencipels vells carrers que enyoro.
I tornaré a Gironasense esperar que em cridinamb tremolor a les camesi els ulls oberts com llunes.
Serà un dia de somniquan tronaré a Girona.
(Miquel Martí i Pol)

LA INCERTESA DEL FORASTER

Amb el temps he cregut que em feia una vaga idea de com són i com viuen els pobles petits del nostre país. Quatre carrers, un campanar, un petit cementiri atrotinat, un ajuntament amb banderes brutes, la botiga on venen una mica de tot, el vell assegut al banc vora l’església amb cara d’absent, la dona que travessa fugaçment la plaça amb unes claus a la mà i els gats eterns que et miren des d’un mur.Són realitats gairebé immutables si no fos perquè es regeixen pel principi d’incertesa de Heisenberg: els pobles no els veiem realment com són perquè la nostra presència ja modifica la seva realitat, i els seus habitants tampoc ho sabran mai, haurien de fer com aquell personatge de Borges que pujava a la torre Effiel per saber com seria París sense ell.En Quim Masferrer i el seu equip d’El foraster intenten introduir-se en l’essència d’aquestes petites comunitats humanes, un intent lloable, entretingut i positiu, sobretot en comparació amb altres canals televisius dedicats en aquell mateix…

Democràcia al solitari

La democràcia és com un joc al qual hem de jugar tots amb les mateixes regles. La democràcia s’ha d’exercir des de baix, des de casa. Comença a ser necessària allà on hi conviu més d’una persona i tots hi hem de contribuir més enllà del que s’espera de nosaltres en unes eleccions, perquè la democràcia és alguna cosa més que uns daus que salten dins d’una urna.En primer lloc, la democràcia l’haurien d’exercir d’una manera modèlica els partits polítics, i són ells els primers que fallen. Quan parlem de regeneració de la vida política parlem d’aquesta exigència, però a mi em salten totes les llums d’alarma quan veig com, per exemple, una organització popular com és l’Assemblea Nacional de Catalunya, sorgida per a reivindicar el dret democràtic a l’autodeterminació, convoca unes eleccions internes i només acudeixen a votar una cinquena part dels seus associats.És un mal símptoma, que evidencia que la nostra democràcia està molt més malalta del que ens podíem imaginar. Les noves agrupacion…

Només per sempre

Jordi Vilamitjana in memoriam

Et recordarem només per sempre Jordi Vilamitjana. Podria haver començat dient «per sempre etern», perquè és temps de redundàncies, però l’eternitat –tal com deia l’amic Woody– es fa llarga, sobretot cap al final. A més, l’eternitat és una qualitat lligada a la vida i tu ja n’has viscut moltes d’eternitats, esperant l’hora que mai acabava d’arribar. L’eternitat és una certesa i tu, en el fons, eres dels que dubtaven, com jo. Vagaràs, vagarem en el dubte, lleugers d’equipatge perquè les certeses pesen, sobretot cap al final.Suposo que altres faran la glossa de l’amic, del company, del pare, del professor o de l’escriptor, jo em limitaré a parlar dels sentiments, perquè els sentiments a vegades són l’única cosa que realment tenim, que realment podem donar i l’únic que veritablement queda. Tu ara, deslliurat ja del que el cos sent, ets sentiment en estat pur, un sentiment que ens sobrevola i que ens inspira, que ens interpel·la i que ens jutja. Però no és el m…

Jordi Vilamitjana

Ha mort en Jordi Vilamitjana.(continuarà)

LA FIRA DE LES OBVIETATS

En els darrers anys s’ha anat consolidant un model de “Fira artesana” per tot els racons del nostre país. Qualsevol excusa és bona per a plantar unes quantes parades en els carrers d’un poble o, a vegades, fins i tot en polígons industrials, o al bell mig del no-res.Per tot arreu hi trobareu les mateixes parades de formatges o d'embotits, amb els mateixos formatges i els mateixos embotits; parades que conviuen amb les de barrets i bolsos, i les de llibres i discs més o menys vells.Gairebé tot sempre és el mateix, només canvia, a vegades, la vestimenta dels firaires, que s’adapten com poden al “tema” de la Fira. Aquesta repetició fins a la nàusea evidencia una falta d’imaginació flagrant dels organitzadors d’aquests esdeveniments, generalment el regidor de cultura i turisme d’un ajuntament mitjà –que “prou feina tinc com per a més haver de pensar en aquestes coses”– o el mateix alcalde d’un poble petit –que “si els del poble del costat ho fan, nosaltres també–.La cosa pot anar del …

Societat immòbil

Als inicis de la telefonia mòbil, ara farà vint i pico d’anys, anar pel carrer parlant amb el Motorola de torn era més aviat mal vist, de fet n’hi havia que per contestar una trucada s’amagaven en un portal. Els mòbils eren una cosa rara, una espècie d’esnobisme, i encara no havíem après els protocols d’actuació que ara ja tenim coll avall. Durant dues dècades els aparells s’han banalitzat tant que fins i tot deixem que els nens els portin a l’escola.Vivim en un món que ha canviat substancialment a causa d’aquests aparells, ni els que els van inventar s’imaginaven que acabarien servint per a les coses inaudites que han acabat fent. La gent pel carrer va pendent del mòbil, del missatge del whatsapp de la novieta, de la piulada del competidor o del correu electrònic del banc reclamant diners en el compte corrent. Ens arriben les notícies en temps real i estem controlats a tothora.El mòbil, paradoxalment, ens ha portat a una mena d’immobilitat, de paràlisi. Hi ha gent que no pot sortir a…

Pluja de maig

La pluja és com una mena de bàlsam emocional, sobretot quan escoltes el suau baqueteig de les gotes, a cobert i amb la seguretat de no mullar-te. A vegades penso que sense aquesta ajuda de la pluviometria, o de la pluviositat local, em seria completament impossible inspirar-me en dies en què precisament la inspiració està en temporada seca. Cada gota rega i fecunda les paraules que creixen, omplint les línies de l’article.L’any 1879, Jules Verne va emigrar de la seva Nantes natal a la més plujosa Amiens justament buscant el repòs i l’acolliment de la pluja. Els gironins, els de tota la vida, som gent que no sabem moure’ns de la nostra ciutat pètria. Si plou perquè plou i si no plou perquè no plou, ens ha tocat aguantar aquí passi el que passi, tant si hem de celebrar que tenim el segon millor restaurant del món, com si hem de tancar la segona fàbrica de paper més obsoleta d’occident.La Torras Hostench ha fabricat paper a Sarrià de Ter des de fa més de setanta anys i ha donat feina dur…

PRIMER DE MAIG

El meu pare va obrir la seva pròpia empresa un primer de maig de 1953. Una impremta modesta enclavada en el vèrtex complicat que encara conformen el carrers Ultònia, Lorenzana i Migdia, al bell mig del que ara ja és de ple la Girona comercial.Cada any fins que es va jubilar, celebrava aquest dia anant a treballar, mentre a l’estadi Santiago Bernabeu feien la “Demostración Sindical” presidida pel general Franco i la seva esposa de somriure sinistre. Un acte amb una estètica on es barrejaven els símbols d’aquell règim feixista amb els de l’Església catòlica, en honor de la qual s’havia batejat la diada com a “festividad de San José obrero”.En arribar la democràcia, el primer de maig va tornar a ser la festa del treball, tal com tocava, però el meu pare va continuar amb la tradició de treballar precisament aquell dia.Quan vaig fundar la meva pròpia empresa, les casualitats de la vida em van empènyer a trobar-me de nassos precisament amb aquesta data, però jo no he seguit amb aquella pers…