Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2014

El millor restaurant

A Girona tenim el segon restaurant del món! Quina gran frase per començar un article. Fins fa poc teníem el primer, però tant li fa, hauríem d’estar igual de contents. S’imaginen tenir el segon o el tercer centre d’investigació tecnològica del món? O la tercera o quarta universitat del món? O el quart o cinquè hospital del món? O la sisena o la setena empresa multinacional? O, posats a fer, ser els setens o vuitens en qualsevol rànquing d’aquells amb què ens il·luminen les seccions d’economia dels mitjans de comunicació? Doncs de tot això res de res, ni la nostra ciutat, ni el nostre país, ni l’estat on ens ha tocat viure brillen en cap d’aquests llistats, si no és per encapçalar dades d’atur i de retallades de tota mena. Només destaquem en alta gastronomia i en futbol. Dit això, ja se m’acaben les ganes de continuar l’article, entre altres coses perquè vist l’entusiasme que hi posem tots plegats, sembla que n’hi ha prou per anar tirant i per treure el nas en els pòdiums internacionals…

Viure

Viure és sentir l’ombra en la pell, el silenci entre les estries de la carn. Viure és renéixer i morir cada dia, de dilluns a dilluns, entre bocins de certeses que es desfan com el sucre en la cullereta. Viure és lent i feixuc i la vida no ens espera.

Refundar la democràcia

Parlar de la «mediocritat de la política» comença a sonar a tòpic, gairebé tothom dóna per sobreentès que la gran majoria dels nostres governants han arribat allà on han arribat gràcies a decisions i a interessos molt allunyats de la representativitat democràtica que se’ls atorga i molts aguanten com poden en els seus càrrecs perquè difícilment ho podrien fer, amb les mateixes prebendes, en la seva vida quotidiana. És innegable el pas endavant que va donar el nostre país després de la defunció del franquisme, però ara hem arribat a un punt d’inflexió, necessitem un canvi –diguem-ne revolucionari– que sacsegi el marasme de lideratge en què hem caigut. Si fem inventari de tot el que encara tenim per fer, i que únicament depèn de voluntats polítiques, la llista seria vergonyosament llarga. Hem arribat a aquesta situació perquè les cúpules i els aparells orgànics dels partits polítics són incapaços de pensar més enllà de la immediatesa de la comptabilitat electoral. Tot el que es fa, o es d…

AVUI NO ÉS DIMECRES

La poeta polonesa i premi Nobel de literatura, Wisława Szymborska va escriure crítica literària en diversos mitjans del seu país, però no es tractava de la crítica a l’ús, ella triava i comprava els llibres que volia comentar, que mai eren ben bé allò que nosaltres entenem per “novetats editorials”. Sempre es tractava d’aquella mena de títols que els llibreters posen en els racons dels seus establiments: guies de viatge, manuals de bricolatge i tota mena de llibres marginals. Encara que, de fet, dels llibres en parlava poc, més aviat li donaven peu a deixar anar la seva finíssima veta sarcàstica i no pas necessàriament contra aquests llibres en concret, sinó contra el món en general. Però Wisława Szymborska també era capaç, per exemple, de descriure en llenguatge poètic un viatge que mai havia fet a l’Himàlaia, on recordava al ieti en persona que, més enllà de les neus perpètues, a baix era dimecres i algú tocava el violí. Probablement el ieti no necessita saber aquestes coses i la majo…

El dia dels llibres més venuts

En els darrers anys la Diada de Sant Jordi s’ha anat consolidant com una mena de competició o de lliga entre els títols que les grans editorials anomenen «els llibres més venuts». Generalment es tracta de títols que han guanyat algun premi dels que ells mateixos organitzen o subvencionen, o són d’autors prou coneguts com per a assegurar-se el mínim de vendes que els grans executius dels grups empresarials als quals pertanyen consideren mínims o acceptables. Setmanes o mesos abans, els agents comercials d’aquests grans grups editorials, dos o tres, tampoc creguin que són més, es passegen per les llibreries per anunciar la bona nova i, paral·lelament, els «experts en comunicació» van venent el producte als mitjans de comunicació, alguns d’ells propietat directa d’aquests grups empresarials. Els autors es veuen immersos en una voràgine de presentacions i actes de tota mena, de manera que qui més qui menys haurà sentit a parlar fins a la nàusea del llibre que promocionen. No sempre són llib…

Vigília de Sant Jordi

Vigília de Sant Jordi, demà sabrem finalment quins llibres seran els més venuts, o sigui els que ens han venut com a més venuts, i també els que haurem comprat per a regalar i que quedaran abandonats en una lleixa, i els llibres imprescindibles que algun dia comprarem i que llegirem, lluny de la follia del dia del llibre.


Dilluns de petjades

«Un poeta ha de deixar petjades del seu pas, no una prova. Només els rastres ens fan somiar.»

René Char (La Parole en archipel)




Europa

És difícil definir Europa, perquè no és exactament res del que ens imaginem d’entrada. Cartogràficament parlant no és ben bé un continent, simplement és un petit apèndix de la gran massa asiàtica, tampoc és un estat, ni una nació, ni una comunitat. Ni la geografia ni la història poden explicar el seu origen, ni el seu complex present, ni molt menys el seu futur. Europa és un ideal que només val en la mesura dels que hi creuen. Europa no existeix, s’ha d’anar construint cada dia, amb les aportacions dels uns i dels altres i desafiant les contradiccions dels altres i dels uns. Europa és Sòcrates, Montaigne, Dante, Mozart, Shakespeare i Goethe. És Roma, Waterloo, El Louvre i Auswitch. Europa és el classicisme i la barbàrie, la il·lustració i l’obscurantisme. Europa és la pàtria sagrada de Stefan Zweig, la pàtria que el va obligar a morir a l’exili. Europa és poca cosa i a la vegada és també una noció del món que es retroalimenta. Milers d’habitants d’altres regions del planeta truquen a le…

Sempre tornaré a Macondo (versió 2)

Qui m’havia de dir que, molts anys després, encara recordaria aquell dia ja remot en què vaig prendre un llibre per mi encara sense sentit i sense autor entre les meves mans. Cien años de soledad va canviar la meva vida i segurament també la de molts altres. Entre les seves pàgines hi podia passar de tot i els personatges que les poblaven eren propers i remots a la vegada, heroics i misèrrims, potser eren com la vida mateixa i també com els somnis.  Macondo era amb prou feines vint cases fetes de canyes i fang, i farcides amb tota la saviesa literària de Gabriel García Márquez. Des d’aleshores, des d’aquell dia en què hi vaig arribar per primera vegada, és la meva terra natal. Les pedres d’aquell rierol, blanques i enormes com ous prehistòrics, sorgeixen sovint de les aigües gèlides de la memòria i em fan tornar a rellegir, amb renovada il·lusió, la història d’un nen que va anar a descobrir el gel. Carlos Fuentes, al text d’homenatge de l’edició commemorativa de la RAE, diu que Colòmbia…

DE GATS I GOSSOS

En aquest món res és completament blanc ni negre del tot, una infinita gamma de grisos il·lustra les opinions variables i relatives de la raça humana. Encara que a vegades sembli impossible, dividir la humanitat sencera entre seguidors del Barça i del Real Madrid és un despropòsit descomunal, però és evident que alguns es poden passar tota la seva vida sense poder comprendre una altra visió de l’existència humana que no sigui des d’aquesta competència territorial i futbolística. Suposo que el procés sobiranista posarà fi a aquest problema i el Barça finalment podrà comparar-se amb rivals de la seva talla, com el Sabadell, el Nàstic, el Lleida, el Girona o el Palamós. Però, si m’ho permeten, tornaré al cas que il·lustra el títol que encapçala aquesta columna, o sigui: la rivalitat ancestral entre els que s’estimen més els gats i els que, en canvi, som més partidaris de la gossada. Jo mateix he de confessar que, després d’haver viscut experiències vàries, em considero més aviat dels prime…

La vida

És un mot senzill, un concepte gairebé irrefutable. Són el conjunt de funcions que resisteixen, temporalment, a la mort, i la mort és el que realment persisteix, però la vida és el gran miracle, sobretot en aquesta part del planeta on s’ha bastit tota una filosofia religiosa a partir de la mort, el patiment i la culpa. Sembla mentida que els adoradors de la mort vulguin imposar-se a la resta precisament com a defensors de la vida. La Setmana Santa és la penitència que, en aquest encara celtibèric país, ens imposen als que simplement volem celebrar l’arribada de la primavera, el renaixement de la vida. De cop i volta ens veiem rodejats de capes negres i de sinistres tambors, desfilades de soldats, de penitents i d’esquelets, sagrats cors que gotegen sang i instruments de tortura alçats com si fossin les banderes de l’exèrcit de la mort. Aquell Jesús que acaba d’entrar a Jerusalem amb alegria, entre palmes i llorers, s’ha de veure cada any crucificat pels fanàtics d’aquesta religió de l’o…

Avui també és dilluns de glòria

Es desperta un dilluns emboscat sota núvols rogencs que abrilegen, panteixa entre la fúria del temps  com un mar que esclata entre les roques, com un riu argentat entre els camps, com un vent que es passeja entre els marges. Es desperta un dilluns emboscat en la glòria dels camins que esperen.


La virtut

La virtut no és exactament un objectiu a assolir o una utopia llunyana, ni un pòsit liqüefacte que s’acumula o que segrega la glàndula pineal. La virtut és una disposició adquirida, és una manera d’actuar, d’actuar bé, o millor encara, és un anhel d’excel·lència. Ningú neix virtuós, de la mateixa manera que ningú mor virtuosament. La virtut no és hereditària i només existeix mentre es practica, amb resolució, amb alegria i amb plaer. Des de la grega essència del marbre filosòfic, Aristòtil deia que la virtut és el terme mitjà entre dos vicis, però no és una mitjania, ni un punt de mediocritat, la virtut s’eleva com una carena entre dues profundes valls. La valentia, per exemple, és una virtut que se situa entre la temeritat i la covardia, consisteix a assumir els riscos necessaris, en el lloc i el moment precís. La virtut sempre ens exigeix el sobreesforç de mantenir l’equilibri. Als polítics i als sacerdots se’ls demana un exemple clar de virtuositat, i als líders d’opinió en general t…

Temps de roses

Sempre el temps i sempre absència, mirada plena, desig de llum, de vent i de vida i l’enyorança que es clou com una rosa furtiva.

TERRA DE CONQUESTA

L’Empordà sempre ha tingut vocació marinera, el que pocs saben, però, és que gran part del seu territori actual fou una immensa llacuna navegable, una albufera que els rius que hi desembocaven van anar omplint de sediments i que els empordanesos pacientment van anar dessecant. Les closes que conformen ara bona part d’aquest paisatge no són altra cosa que pòlders, terrenys guanyats al mar i convertits en terra de pastura o de conreu a través d’un complex sistema de desaiguament. L’Empordà és terra de conquesta, terra conquerida pels empordanesos al mar. Els Aiguamolls de l’Empordà són el darrer vestigi d’aquesta gran llacuna, l’única part del territori no conquerida pels habitants de la zona sinó pels biòlegs i els ornitòlegs, encapçalats i abanderats pel nas punxegut i combatiu d’en Jordi Sargatal. Passejar-se pels camins sinuosos del Parc, entre el cant del rossinyol i el clapoteig de la cigonya, és una experiència altament recomanable, sobretot per als que ens passem mitja vida tancats…

La vergonya

La vergonya sorgeix no se sap ben bé d’on, com roselles amargues enmig d’un camp de blat o com un semàfor impertinent a l’entrada d’una rotonda. És un torbament de l’ànim que no es produeix quan estem sols. La vergonya es manifesta sempre en presència d’altres; en completa solitud podem tenir remordiments, però vergonya no. La vergonya és una triangulació entre subjectes que comença i acaba en un mateix. Sembla que, a efectes bíblics, la vergonya sorgeix a partir del pecat original, abans –encara que sempre ens els pinten amb una fulla tapant-los les parts pudents– l’home i la dona anaven nus sense sentir cap pudor. Per tant, podem arribar a la conclusió que és un sentiment modern i civilitzat. Podem tenir vergonya, però de cap de les maneres hem de tenir vergonya de tenir vergonya. La vergonya és un sentiment que a vegades lliguem amb el deshonor o la humiliació, o que ens intenten imposar com una mena de càstig, fins i tot hi ha una mena de vergonya compartida que anomenem «vergonya a…

Volem votar

L'any 1974, al famós congrés de Suresnes, on va ser elegit Secretari General del PSOE Felipe González, es va aprovar aquesta resolució, ratificada 2 anys després en el congrés de 1976. Avui, mentre esperem el resultat del decisiu debat al Congrés dels Diputats, val la pena recordar-ho:  «La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado Español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho a la autoderterminación de las mismas que comporta la facultad de cada nacionalidad para determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado Español.» Ho pregunto des de l'enyorança d'un projecte que va ser engrescador: Avui on és el PSC?

Les generacions

A vegades ens imaginem que el món avança en forma d’onades, que la gent neix els mateixos dies de l’any, o fins i tot en uns anys determinats. Parlem de les generacions com si fossin un fet clar, precís i científic, i allò que marca una generació no és la data de naixement, ni l’indret, són els fets que va viure durant la seva joventut. El caràcter d’una generació el forja els que han estat joves en un determinat període històric. Es pertany a una generació en funció d’unes mateixes vicissituds que s’han viscut, o d’unes mateixes cançons que s’han cantat, i s’arrossega aquest pes durant tota la vida, entre la incomprensió de les que les precedeixen i la de les  que les van seguint. George Orwell deia que cada generació se sent més intel·ligent que la precedent i molt més sàvia que la següent. Les generacions són com una mena de país que s’odia i que s’estima a parts iguales i a vegades barrejades, perquè per molt que s’hagi viscut en el mateix context contemporani, cadascú l’ha percebut…

TRANSICIÓ EN BLANC I NEGRE

Aquests dies, amb tot l’empatx de notícies entorn de la mort d’Adolfo Suárez, ens han fet recordar la transició, una època ja remota del segle passat en què les fotografies de premsa encara es feien bàsicament en blanc i negre. I eren així bàsicament per dues raons: perquè les rotatives dels diaris encara no estaven preparades per al color i perquè el revelat de les fotografies en blanc i negre era molt més ràpid i segur que en color. Aquell blanc i negre era alguna cosa més, era una manera de veure el món substancialment diferent del color que va venir immediatament després. El blanc i negre de la transició era la culminació de molts anys de mestratge als laboratoris, de professionals que buscaven el gest i el moment, però que també estimaven aquella granulositat de la imatge. Només cal donar un cop d’ull a les grans fotografies de premsa de l’època per adonar-se’n. Però també és fàcil adonar-se d’altres coses. S’han fixat que en aquelles imatges del congrés dels diputats, al voltant d…

L’absurd

És el contrari de la sensatesa i del sentit comú. L’absurd és el món al revés, ingredient imprescindible del primer surrealisme i de l’humor en general. Sense aquesta càrrega d’absurditat no seria possible ni Dalí ni Woody Allen. L’absurd no és l’absència total de sentit, és una altra mena de sentit contradictori, construït de caps per avall. L’absurd respon sempre a les preguntes però invalidant-les.  La vida només pot arribar a ser absurda si ens entestem a buscar-li un sentit, la vida no és absurda, només és difícil. Des de l’any 1977 en què em vaig treure el carnet, que he anat conduint tota mena d’automòbils, sense comprendre realment el funcionament dels motors de combustió. El cotxe s’engega, s’hi posa gasolina i de tant en tant es porta a revisió, i res més. Ningú es pregunta pel sentit de l’automoció o coses semblants mentre canvia de marxa. La vida en general, i tot el que cueja, ho hem d’acceptar tal com és. Altra cosa és que acceptem a cegues explicacions prefabricades o imp…