Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

Modest

Modest Prats in memoriam.

"I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda."
(Carles Riba)


El sacrifici

Gairebé totes les religions han acabat comprenent que els sacrificis humans són sacrílegs i que ningú té dret a demanar el sacrifici d’un altre en nom de res. Hi ha països que encara exigeixen el sacrifici dels seus súbdits en nom del patriotisme, però això també canviarà del tot, no en va Georges Brassens cantava ja fa temps allò de «morir per les idees? d’acord, però de mort lenta».Només quedarà una mena de sacrifici possible, el sacrifici personal, voluntari, el sacrifici de qui creu que la seva vida només val en funció del servei a una causa que el supera. Això és el que fan els herois i que només se’ls pot reconèixer després de morts, perquè no qualsevol causa és bona ni qualsevol manera de morir és bona, només la perspectiva que dóna el temps ho pot justificar.Però també hi ha una altra mena de sacrifici, diari, quotidià, que no exigeix pagar al comptat. Són els sacrificis a la menuda, que ben poques vegades són recompensats o valorats. És el sacrifici individual, voluntari, con…

QÜESTIÓ DE PRIORITATS

Als catalans ens agrada treure pit: tenim el millor equip de futbol del món! Des de Rwanda fins a l’Afganistan, passant per Somalilàndia i el regne de Bhutan, no hi ha cap nen que no tingui una foto de jugadors del Barça penjada a la paret de la seva cabana. Però la cosa no acaba aquí, també tenim els millors restaurants i els millors cuiners del món mundial. Hurra!Ara només ens faltaria tenir també una Miss Univers i guanyar el festival d’Eurovisió per ser allò que en llenguatge vulgar s’anomena “la rehòstia”.Per fer del Barça més que un club, si cal es canvien les normatives i els inspectors d’hisenda miren cap un altre lloc, només faltaria! I si un cuiner vol muntar una “Foundation” en un parc natural, doncs el Parlament canvia la llei i aquí no ha passat res.Però jo no voldria pas que es pensin vostès que estic enterament en contra de tot això, no, no és aquesta la qüestió. Es tracta d’un problema de prioritats: prioritats dels nostres polítics, però també de la resta de ciutadans…

El rumor

El rumor baixa bombollejant sobre les aigües d’un riu, esclata en mil minúsculs espetecs entre les branques seques dels arbres i es dispersa com anells de pluja en una bassa tranquil·la. El rumor és una notícia que corre de boca en boca, en veu baixa i que s’estén ràpidament com una taca d’oli en el blanc immaculat d’un vestit de núvia o com el cianur que es dissol tenebrosament en un beuratge dolç.El rumor no té pare ni mare, sempre és anònim, nia com un cuc en frases sense subjecte i només existeix perquè algú parla, algú o tothom. El rumor sempre acompanya el pas de la multitud. En el nostre diccionari totes les paraules que comencen per «rum» estan fatalment emparentades, però el rumor ve de lluny, gairebé en totes les llengües prové d’un concepte proto-indo-europeu que tant es podia utilitzar per a descriure l’udol dels animals en el bosc, com un secret o un misteri.L’historiador, polític i filòsof escocès Thomas Carlyle deia que la història és la destil·lació d’un rumor i Shakes…

Dilluns amb ronca veu

La història s’escriu cada dia i l’escrivim entre tots. Els que fan i els que desfan, els que ordenen i els que obeeixen, els que viuen i els que moren, els que només són cendres en el vent i els que reposen en l’eternitat dels cenobis. La història és cosa de tots i, bàsicament, sempre comença un dilluns a primera hora.
“i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.”(Joan Vinyoli)

Les matemàtiques

De petit més aviat jo era dels altres, dels que no se’n sortien amb les matemàtiques, perquè m’ofegaven l’esperit. Els números es passejaven com cucs pel meu cervell i no tenia manera d’obrir el forrellat de parèntesis que tancaven a pany i clau les fórmules. Mai vaig arribar a comprendre del tot les magnituds insondables de les ciències pures, entre les quals incloc l’ortografia, una ciència encara més molt més obscura, a parer meu. De petit pensava tot això i de gran t’adones que ja és massa tard per canviar d’opinió. Vaig deixar les matemàtiques oblidades en l’interior de les calculadores, les fórmules en els fulls de càlcul dels primers ordinadors, els números de telèfon més essencials es van diluir en les agendes dels telèfons mòbils i l‘ortografia va quedar enganxada a la xarxa de subratllats vermells dels processadors de textos.El problema de les matemàtiques –i de l’ortografia també– és que no fan moure el món, només el calculen, l’interpreten. El moviment de la fulla quan cau…

RAIMON

Raimon:
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
2014


PÈL DE PRIMAVERA

La tardor és l’època de la caiguda de la fulla, els arbres agafen aquell color tant fotogènic, aquella pàtina poètica que inspira pàgines i pàgines de literatura, la primavera també té les seves coses, no ho negaré pas, però, quan arriben aquests dies de canvis de temperatura i d’humitat, pels que tenim gats a casa, bàsicament és l’època de la caiguda del pèl.Aquells animalons entranyables, que et miren amb ulls de pena, esdevenen en qüestió d’hores, unes boles de pèl fastigoses que corren per les cases empastifant-ho tot. Els pèls de gat s’enganxen per tot arreu, arriben fins als racons més inversemblants i s’arrapen a la roba com si també tinguessin ungles. Diuen que de nit tots els gats són grisos, però quan arriba de nou la claror del dia, tots els gats tenen un color molt ben definit. Si són de pèl clar ja pots amagar la roba fosca, si és al revés, amaga la roba clara i, com en el meu cas, si en tens un de cada, val més que et vesteixis de lagarterana per intentar dissimular una …

El progrés

El progrés no és un ideal, ni un anhel objectiu, és un punt de partida i una fita cap a la qual hem d’encarar els nostres propòsits. El progrés és un canvi cap a millor. Tornar cap enrere, desmuntar el que s’havia construït anteriorment no és exactament el que jo entenc per progrés. El progrés sempre consisteix a encarar el present cap al futur, amb tota la seva complexitat i amb totes les seves contradiccions.Però el progrés no és la Seguretat Social, ni l’educació obligatòria, ni la jornada de vuit hores, ni les vacances pagades, ni els drets humans, el progrés són els principis morals i ètics que ho fan possible, el progrés és la mirada de la humanitat que intenta en tot moment transcendir el seu destí. El progrés –tal com diu André Comte-Sponville– no és una providència, és una història i un punt de vista sobre aquesta història.El progrés és la muntanya, sòlida i enorme, que només podem jutjar en perspectiva. Podem pujar i baixar, avançar o recular, però la muntanya persisteix. Pe…

Ucraïna i Catalunya

Probablement ja s'ha dit, però en tot cas jo penso que les semblances amb Catalunya no les hem de buscar en el referèndum aquest de Crimea, si no en la relació entre Ucraïna i Rússia. No sé si m'explico... Rússia, ja des de l’època dels tsars, va voler aniquilar la cultura i la llengua ucraïneses, això us sona, no?

"Inevitablemente, lo que ocurre en Crimea genera comparaciones con el soberanismo catalán. Suena a provincianismo, pero es comprensible. Distintos son los casos (una anexión y una separación), distintos son los medios (la ocupación y la consulta democrática), distintos son los contextos (la frontera Este y la frontera Sur), pero triste es la moraleja: gana la fuerza. Rusia habrá conseguido la separación de Crimea de Ucrania por la intimidación y la violencia sin que Occidente pueda evitarlo, cuando a Cataluña no se le permite siquiera tantear la posibilidad por medios democráticos (un referéndum)." (Josep Ramoneda)

La ciutadania

És la consciència de pertànyer a una comunitat. Ser ciutadà implica uns drets i uns deures que no necessàriament van lligats els uns amb els altres, uns drets que no van lligats a uns deures concrets i uns deures que no tenen com a contrapartida uns drets determinats. Ser un bon ciutadà no implica, posem per cas, haver de donar forçosament la vida a canvi i una bona ciutat no ha d’exigir mai el sacrifici de cap dels seus fills.Quan això passa és que la ciutat i els seus ciutadans han caigut pel precipici de la decadència i de l’obscurantisme. És fàcil que en el curs d’una guerra passin  coses terribles, que no haurien de passar mai en temps de pau, però la ciutat, la ciutadania, precisament serveixen per aguantar el bàsic contínuum de civilització entre les puntes de barbàrie. Quan es trenca aquesta fràgil corda que ho lliga tot, es produeix un desastre que només el temps i l’oblit són capaços de transcendir.Però les ciutats són memòria viva i l’oblit és com una mena de quimioteràpia …

Carles Rahola

Demà, 15 de març, serà el 75è aniversari de l'afusellament de Carles Rahola, dos articles van servir de prova concloent en el seu consell de guerra sumaríssim, aquest és un d'ells:
“S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren –en plena civilització!–, èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir en aquesta “terra de gestes i beutat” que és Girona Immortal, nous Jardins de la infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per aquells altres infants que són els vellets.“Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’i…

TERRA DE FRONTERA

Els gironins en general no ens adonem que vivim en terra de frontera. Des d’una perspectiva global, o sigui, a l’escala dels mapes dels turistes americans, russos, o d’altres països més grans que el nostre, localitats com Girona o Figueres, són indistingibles –topogràficament parlant– de Tijuana o Ciudad Juárez o Ceuta i Melilla, sense anar més lluny. Però no només és una qüestió de situació en relació amb una línia imaginària dibuixada damunt del paper –o del Google maps–, la frontera existeix, es nota, es palpa i es veu. Hi ha clarament un abans i un després, un “cap aquí” i un “cap enllà”, vigilat més o menys discretament per guàrdies civils i gendarmes. Als indígenes de les zona se’ls fa més difícil apreciar-ho, perquè han viscut immersos sempre en aquest paisatge. Les Alberes de fet no separen res important, a un costat i l’altre hi ha una terra molt semblant i en la línia de costa, s’hi pot apreciar un mateix blau des de Sant Feliu de Guíxols fins a Seta. I, malgrat tot, la fron…

La curiositat

La curiositat és un gos que aixeca les orelles, és un ocell que fita silenciós entre les branques i és un gat que mira per la finestra. La curiositat és algú que s’atura a la cantonada i que llegeix de reüll la portada d’un diari o que intenta comprendre el missatge gravat en l’escorça d’un arbre. La curiositat ens empeny i ens frena, i –tal com deia Eça de Queiroz– ens mena als indrets més impensats: a escoltar darrere les portes i a descobrir Amèrica.A tots ens interessa conèixer i mirar al nostre voltant i més enllà; la vida és una curiositat insatisfeta i la mort també. La curiositat és el desig de saber, és estimar una veritat que ignorem i que se’ns oculta sistemàticament. Els historiadors i els periodistes són els primers xafarders, però totes les ciències neixen d’aquesta curiositat humana, de l’etern desig de conèixer el qui, què, quan, on, com i per què. A vegades és un defecte i altres una virtut, o al revés, i també les dues coses. El món suposa que hi ha veritats que no h…

Ovidi

Tal dia com avui, ja fa 19 anys, 
va morir Ovidi Montllor:
«Serà blava i tranquil·la la mar.Serà espessa i verda la vall.Serà gran i dolça la muntanya.Serà un dia que durarà anys.»

L'opinió

Hi ha opinions reflexives i teoritzades, i d’altres que sorgeixen tal com raja. Opinar en un diari exigeix, si més no, passar abans pel filtre de l’escriptura, tot i així no deixa de ser opinió, la meva opinió o la de qualsevol altre. Opinar no és una ciència, tot i que hi ha ciències que no deixen de ser pura opinió, com la teologia o, també, la filosofia. I opinions que semblen una ciència, com el discurs inesgotable d’alguns comentaristes esportius.Opinar és pensar malament, és com un detritus, un subproducte del pensament, un cúmul d’idees vagues i provisionals que van conformant de mica en mica una hipòtesis personal d’aparença dura. Però, igual que en el nostre sistema digestiu, un no ha de guardar-se a dins tot el que menja, si no vol explotar com aquell personatge dels Monty Python, que rebentava fastigosament després d’engolir tots els plats de la carta d’un restaurant.El senyor Kant, que suposo que anava de ventre com qualsevol altre, deia que l’opinió és tenir per veritat a…

Nostàlgies de març

Quan arriba el mes de març ens adonem que durant l’hivern hem incubat nostàlgies de primaveres impossibles.
Oh temps esmunyedís!, ets fràgil com una papallona de vidre i metòdic com una veritat que treballa en el ventre d’una màquina.

Avui és divendres fins i tot pels que ahir encara ho dubtaven i un anticicló s’instal·la, amb la follia d'una primavera a deshora, damunt dels nostres caps.

DE BRONZE I D'ACER

El bronze i l’acer són aliatges metàl·lics que tenen molt a veure amb la civilització humana. L’aparició del bronze va ser un avenç tecnològic molt important i després la de l’acer també.De bronze eren les campanes i els canons. En temps de pau es fonien els canons per fer-ne campanes i en temps de guerra al revés. De les campanes als canons, el bronze va transitar per tot Europa, des dels campanars dels Pirineus fins a les batalles napoleòniques en la planura russa.De l’acer en vam sentir parlar molt després. De fet no va ser fins a la segona meitat del segle XIX en que es va poder fabricar en grans quantitats. La Primera Guerra Mundial va ser escenari de terribles batalles d’acer, no per casualitat Ernst Jünger va titular “Tempestes d’acer” la seva novel·la, basada en experiències pròpies en les trinxeres del front occidental.
Menys coneguda és la reutilització que es va fer de l’acer després de la guerra. A conseqüència de l’armistici que va signar Alemanya, tota la flota del Kàiser…

La ciutat

Abans que les pedres o els carrers, en tota la seva extensió, una ciutat és la gent que l’habita, uns des de fa generacions, altres de no fa tant, i també els que només hi estan de pas. Els edificis que il·lustren les postals només són referències estètiques, fites artificioses, il·lusions òptiques creades per una humanitat en ebullició constant. Les ciutats són entitats vives, fetes de carn i ossos, de mirades i records, d’anhels i de somnis.La ciutat acull la civilització humana i les seves lleis des de fa mil·lennis. Els arqueòlegs graten en els seus records més enterrats, intenten desxifrar els missatges que ens envien els ciutadans del passat i nosaltres també intentem transcendir a través del segles deixant marques en les cantonades, per a informar els nostres descendents de qui i què vam ser, i de com volíem que fos la ciutat que ells habitaran.Però les ciutats, a més, són moltes altres coses. Són un gat que miola davant la porta d’una casa, un arbre que arrela en la tènue capa…

Una foto del meu avi

L’avi Jaume plantava patates en un hort de Palau-sacosta. Una fotografia ho corrobora, era un dia de mil nou-cents seixanta. Se’l veu amb tràmec, esclops i boina, i una cigarreta recargolada.Tres rengleres de trumfes i aviat n’hi haurà una de nova. Al fons es dibuixen clarament els grans teulats de les rajoleries, a mà esquerra batega –entre halurs de plata– una ciutat que creix, i a la dreta s’intueixen els murs grisencs dels Químics.El meu avi treballava a la fàbrica traginant sacs d’àcid tartàric del forn fins a la mola. Però això no ha quedat fixat en cap imatge, només queda una xemeneia entre els habitatges d’un barri nou i records obscurs de paraules que volen com gavines, xerricant en la calitja.

El desencant

El desencant sempre deixa al seu pas el perfum de la nostàlgia, és el que queda quan ens sembla que el nostre món ja ha perdut la seva màgia. És un concepte modern, lligat al coneixement i a l’acció racional. No s’ha de confondre amb la banalització general produïda per les noves tecnologies, que amenacen contínuament el nostre equilibri emocional. El desencant és més que això. Chamfort deia que per no caure en aquest parany, no hauríem de veure mai com funciona l’administració i la justícia, i com es preparen les salsitxes.Per a molta gent de la meva generació «El desencanto» era una pel·lícula, un documental més aviat, sobre la decadència de la família Panero, que a la vegada era un retrat també de la decadència final del franquisme. Paradoxalment aquest terme, el desencant, va definir l’estat d’ànim d’aquell temps, després de quaranta anys d’il·lusions, quan per fi arribava la democràcia, tothom es sentia defraudat d’una manera o altra. Lluís Llach hi va posar música, la cançó es t…