Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

Tres cites de divendres

«Hem de tenir més interès en l’enigma de les flames que en l’enigma de les cendres.»
(Hanna Arendt)

«Que la meva herència no sigui precedida per cap testament.»
(René Char)

«Ser lliure és no fer-se trobar allà on t’esperen.»
(Virgina Woolf)

ELS PARAIGÜES PERDUTS

Qui no ha perdut mai un paraigua? Sembla estrany, no perdem altres coses tan sovint, suposo que els paraigües no són eines essencials, ni prou valuoses per despertar les alarmes en el nostre inconscient.Des de temps immemorials els humans perdem paraigües o els intercanviem. L’endemà d’un dia de pluja, les oficines d’objectes perduts s’omplen de paraigües que la gent només troba a faltar quan torna a ploure. De pluja en pluja, aquests estris sense amo ploren desconsoladament, abandonats i sols.Són paraigües de gent atrafegada, que van amunt i avall amb paquets i criatures, de treballadors que caminen pensant en la nòmina o el conveni laboral, o d’amants que es troben a hores convingudes. Són paraigües de clients de la Caixa o del Banc Sabadell, que no tenen el compte amb números vermells i que van despreocupats per la ciutat.La pluja decanta la vida i els paraigües es carreguen d’idees i de raons, de misèries i de dolors, i nosaltres, alliberats de tan feixuga càrrega,  els oblidem en…

El capitalisme

Sembla un mot inventat pels seus detractors, de fet ningú s’autodefineix com a capitalista i molts com a tot el contrari. Semblava que el temps havia posat definitivament les coses al seu lloc i aquests grans conceptes s’havien diluït en les clavegueres de la història. Però el capitalisme, com aquell dinosaure de Monterroso, continuava allà després del nostre somni d’igualtat i de prosperitat.El capitalisme, gairebé assumit a tot el món, és un sistema econòmic fonamentat en la propietat privada dels mitjans de producció i que es podria dibuixar en forma de triangle: els clients i els assalariats són la base, els accionistes, el vèrtex superior. Però el capitalisme també es podria resumir en una frase molt simple: és un sistema que serveix bàsicament –i simplement– perquè el diner produeixi més diner.Al contrari del que es podria pensar a primera vista, un no és capitalista per tenir un feix de bitllets guardats sota una rajola, perquè aquests diners no produeixen res. En canvi, si ten…
«Com a ciutadans d’una societat lliure tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d’actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs –com bé sap tothom– només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.»
(Tony Judt)

El romanticisme

Els erudits encara no es posen d’acord en l’origen del terme «romanticisme», uns diuen que prové del terme «roman», que en francès vol dir «novel·la», i els altres asseguren que sorgeix de l’expressió «in lingua romana» perquè el romanticisme s’expressava amb llengua vernacla enfront del classicisme més donat al domini de les llengües clàssiques.Però sigui d’una manera o de l’altra vénen a dir el mateix: en literatura és romàntic tot allò que només es pot expressar a través del llenguatge escrit i, per extensió, allò que l’art només pot expressar per ell mateix. Samuel Taylor Coleridge, un dels fundadors del romanticisme a Anglaterra, deia que «Voler definir cada mot és tancar la porta a la veritat». Perdre el temps en la recerca d’aquest origen del romanticisme, probablement només és una aspiració romàntica.D’alguna manera tots som fills del romanticisme, igual que el romanticisme ho va ser del classicisme i aquest va beure directament de les fonts barroques. El que passa és que el r…

PAISATGE AMB GAT

La gent del meu país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat. Les grans extensions glaçades del nord, els deserts, les tundres i les selves ens queden molt lluny. El més semblant que tenim a una imatge del National Geographic és algun parc natural i tot i així sempre ens topem visualment amb un campanar o el teulat d’una casa .Vivim en un país de pobles i de ciutats, de camins i de carreteres. Tot està apamat, mesurat i catalogat. Miris cap on miris sempre veuràs les traces que ha deixat l’home al seu pas, si escoltes més enllà del brogit del teu cap percebràs els sorolls somorts de la vida humana, toquis on toquis notaràs a la punta dels dits el remoreig constant del traginar de la humanitat i, si flaires ­–allà on en diem natura– t’envairà l’olor inconfusible de fems i de fum.No hi ha cap racó de l’angle visual en què no hi sorgeixi un tractor, un automòbil o la traça vaporosa d’un avió en el cel. Però, a pagès, generalment el primer senyal de presència humana no so…

La dignitat

La dignitat és una cosa que no té preu, ni és objecte de desig ni de comerç. La dignitat és un valor absolut que tots portem a dins i que no podem vendre, ni ens poden comprar. L’esclavatge o el proxenetisme poden negar aquesta dignitat, però de cap manera la poden eliminar, la dignitat no desapareix mai, ni tan sols per les xemeneies dels forns crematoris. Això sí, a vegades ens fa nosa, com els objectes voluminosos que corren per casa i que no sabem ben bé on col·locar. La dignitat sembla aquella gerra valuosa, però de gust dubtós, que et regalen quan et cases i que només exhibeixes, forçat per les circumstàncies, quan els que te la van regalar vénen de visita.Tots sabem que viure costa molt, i a vegades morir també, però per poder llevar-te cada matí i afrontar el destí que t’ha tocat viure, cal treure alguna dosi de dignitat d’allà on la tinguis amagada. N’hi ha que d’això en diuen «amor propi», però aquesta mena d’estima a un mateix –tal com deia l’escriptor Henri Murger– no deix…

La tossuderia de la història

En aquests moments en què ja no em sento lligat al PSC de cap manera, m’ha vingut al cap que, que l’any 2003 ja deia el que avui reclamen els que em tenien per un beneit, per sort està escrit. A Dietari 2003 (Apunts d’un any electoral), editat per la Fundació Campalans, Joaquim Nadal diu: «Dimarts 1 de juliol (...) Assemblea d’Agrupació de Girona. En Quim Curbet reclama la refundació del partit i de l’agrupació. Fa una intervenció crítica sobre les inèrcies i les mancances de funcionament intern.» i uns mesos abans, el 27 de març: «A l’Assemblea d’agrupació tot és unanimitat. La llista surt amb el 100% dels vots: 45! En Quim Curbet fa una intervenció pessimista i negativa per la manca de debat. Contesta la Marina en defensa del partit.».No em tinc per un visionari, però els mals del socialisme català venen de lluny, probablement dels seus orígens, en aquell inquietant congrés d’unificació. En tot cas jo ja no tinc res més a dir, ni a afegir. Ha passat el que havia de passar en un mome…

El vol de l’ibis ermità

Volen en formació, amb precisió mil·limètrica baten les ales en un ordre exacte. El vol de l’ibis ermità es pot visualitzar com una onada permanent. Mentrestant, a baix, els dies passen i el temps es diposita entre la gent, com les cendres d’un volcà boreal en erupció. Dilluns de gener, la vida comença, el temps s’esgota, amb una precisió mil·limètrica.

La identitat

La vida és una corrua incomptable d’experiències que s’acumulen en la memòria de cadascú, a vegades de manera atrabiliària i incontrolable. Viure és gaudir de la vida, intentant aportar alguna cosa a aquest món on ens ha tocat viure i que, si la tecnologia no ho canvia, és encara el millor dels mons possibles. Actualment hi ha massa gent que confon viure amb fer-se un currículum i a tocar-se el seu melic, encarnat definitivament en el botó del seu smartphone, no entenen que viure és acceptar la realitat i sobretot consisteix a ser conscients de la nostra pròpia identitat.Si no trenquéssim el silenci amb paraules, probablement no hi hauria llenguatge, ni discurs, ni diàleg. Les paraules tenen sempre aquesta forma punxeguda de tascó, per poder  obrir aquest vel invisible que ens separa de la realitat, però les paraules tampoc són realitat en si mateixes. La paraula «patata» no és una patata, és un convencionalisme per a designar aquests tubercles que ens serveixen mal fregits a les hamb…

LA MEVA ILLA

És –encara– un promontori rocós que resisteix l’embat no sempre benigne de les onades. Té amb prou feines la grandària d’un menjador, d’un pis modest. S’hi arriba amb dues braçades contingudes, una barca amb prou feines passa pel lleu canal que deixa entre ell i el continent.De petit em semblava un territori immens, un país salvatge, indòmit, gairebé inexplorat, on jo podia deixar anar lliurement els meus somnis, alimentats amb el tecnicolor de moltes sessions de tarda al cinema parroquial. Tots aquells castells al vent van quedar allà, per sempre més, engrunats entre les roques.Tornar a aquests indrets un diumenge a la tarda d’hivern sempre em produeix com una mena de neguit existencial, perquè em veig reflectit a la roca com si fos un mirall i, si bé l’illa continua en el mateix indret, amb les mateixes rugositats, jo em veig diferent, bandejat ja irremissiblement per la tempesta perfecta del temps.
Penso que, si la devastació urbanística i l’escalfament del planeta ho permeten, segu…

El caos

El caos sempre ha tingut mala premsa, de petit recordo que Kaos –amb «K» de Kommintern– era el nom que designava a l’organització maligna a la qual s’enfrontava el pobre superagent 86. El caos no podia ser res bo, i la imatge que en tenia, en la meva ment infantil, s’assemblava sospitosament a l’estat salvatge en què davallava la classe quan el professor havia de marxar per una estona a fer les seves necessitats. El caos era el súmmum del mal, era l’anarquisme, el comunisme i la llibertat sexual tot en una peça.Semànticament parlant el caos és l’estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món. Això és molt dir, perquè el caos en si mateix no vol dir gran cosa, sempre s’ha de valorar al costat del que entenem per «ordre», «ordo» un mot llatí que en el seu origen servia per a designar la curiosa ordenació dels grans de blat. D’aquí va passar a evocar les fileres de legionaris i, manu militari, a descriure l’estat òptim de les coses, sempre des del punt de vist…

La bogeria

Està boig qui pateix una malaltia mental, dir simplement que ha perdut la raó és massa relatiu, sobretot en els temps que vivim on l’excés és la norma. La raó no deixa de ser una convenció social i no podem titllar de boig algú només per no seguir exactament totes les normes de convivència, com la majoria creiem que s’han de seguir. Estar boig, amb tots els seus ets i uts és molt més complex.D’entrada es necessita el peritatge d’un psiquiatre, un especialista en la matèria. De la mateixa manera que quan et poses la corona del tortell de Reis no et converteixes estrictament en rei, simplement per posar-te un embut al cap no esdevens automàticament boig. Per estar boig, igual que per a moltes altres coses, s’ha de tenir un paperet, un certificat, un diploma, i com en moltes coses més, un no està boig només per caprici, per pròpia voluntat, s’està boig perquè et declaren boig. Al contrari d’altres malalties que tenen cura o pal·liació, la bogeria en la majoria de casos s’arrossega fins a…

PAISATGE DE GENER

Al nostre país, durant el primer mes de l’any, es produeix com una mena d’epifania del paisatge. Els cels d’un blau clar, gairebé blanc, retallen els contorns nítids de les muntanyes i els camps amarats d’ocres i de marrons, omplen tot el primer pla. Els camins, rautats per l’inesgotable traginar de la gent, dibuixen sinuoses línies entre els camps, les arbredes i les cases.De tant en tant apareix un campanar cansat, que deixa anar un alè càlid de campana. Les hores de gener deambulen baixes, com el lleu fumerol que exhalen els rius. Els calendaris tot just s’estrenen i els dies a venir bateguen encara closos entre les pàgines de les agendes.Gener és temps de començar de nou, de mirar i contemplar, mentre la terra descansa i encara fa olor de fems. Trescarem penosament durant onze mesos, potser durant tota la vida, però quan arriba gener sempre pensem que és temps d’aturar-nos, ni que sigui només per un instant, entre les fràgils remors del paisatge.Josep Pla deia a Les hores: «Any no…

La malenconia

És com un dia rúfol en què no acaba de ploure ni de sortir el sol, el termòmetre no indica que faci fred, però la humitat ens penetra fins al moll dels ossos. La melancolia és aquest humor ombrívol, una mena de tristesa que flota entre el ventre i el cap, i que sense saber ben bé perquè no puja ni baixa mai del tot. L’aranya de la malenconia teixeix els seus fils enganxosos en els indrets on alguna vegada hem estat feliços i espera pacientment que caiguem en la trampa. Després de Nadal, quan els dies s’allarguen, però l’hivern encara regalima per les canaleres, és probablement quan la malenconia ens atrapa amb més força.De la mateixa manera que passa amb la teoria cinètica dels gasos, és del tot indiferent el que vulguem fer amb la malenconia, que sempre s’obtindrà el mateix resultat. La malenconia no es crea ni es destrueix, queda per sempre en el fons dels cors, com una boira baixa que cap vent és capaç d’escombrar.La malenconia és essencialment present, un present que beu de les fo…

L'escriptura

L’escriptura és la sublimació del pensament i, com tot procés teòric, a vegades pot semblar complicat, però és extremadament senzill, gairebé tothom és capaç d’escriure, de la mateixa manera que tothom és capaç de pensar. L’escriptura és la sublimació de la humanitat, l’invent fonamental d’una raça de bípedes que navega per l’espai a la increïble velocitat de 107.000 quilòmetres per hora.L’escriptura és un intent d’alliberar el pensament, de deixar-lo anar més enllà del nostre cap i permetre que transcendeixi en l’espai i a través del temps. Morim amb els nostres pensaments, però l’escriptura els pot salvaguardar. La nostra memòria és sinuosa i capriciosa, però l’escriptura la fixa. Les lletres sorgeixen a través de la mà i dibuixen recargolats pensaments damunt del paper o de la pantalla.La humanitat ha inventat tècniques molt diverses, algunes d’elles han estat decisives. La roda, l’agricultura, el ferro, el bronze i el domini del foc han permès avançar en la direcció adequada, però…

1914

L’any 1914 va començar com gairebé tots els anys, els campanars de les esglésies tocaven dotze campanades amb sons de bronze i de pedra picada i, més enllà de les grans ciutats, s’estenia un silenci rural, obscur, esquerdat només a trenc d’alba pel cant de l’alosa i del gall. Però aquell any i els següents van acabar enfangats en les trinxeres del Marne i del Somme, en els boscos descarnats d’Ypres i de Verdum.La història és un animal d’apetit insaciable, que s’alimenta amb el plàncton del temps, aquest tic-tac que es troba ens suspensió eterna en les aigües tenebroses de la vida. Cent anys poden semblar molt o molt poc, depèn de com es miri. Cent anys a escala humana equival a dir quatre generacions, que han sentit entre elles el tacte de la vida.Fa només cent anys, la història va canviar de mans. En un breu lapse de temps van desaparèixer, o van quedar tocats de mort, els grans imperis d’Europa, i tota un generació va quedar desganada en els camps de batalla.Apel·les Mestres, artist…

Oració d'any nou

De cop m’he vist immensament gris i pobre,
jo mateix, dividit en porcions de l’any.
Llaurant paraules, cavant la terra amarga,
he comprès, senyor, que la vida em depassa.
Ja no puc gestionar res ni descansar,
però totes aquestes passions i grandeses
que els meus sentits han acollit sense treva
i que s’arrosseguen al llarg d’aquest segle
m’han de servir, perquè encara he de somiar.


(Potser a la manera de William Butler Yeats)