Ves al contingut principal

Fotocòpies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara.
Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit.
Cada dia és el mateix dia, encara que els mitjans de comunicació s’entestin a dissimular-ho. La terra tarda sempre els mateixos dies a donar la volta al sol i quan s’acosta el final d’any ens venen els mateixos resums amb amargors i tragèdies, però amb el final feliç d’un somriure plastificat. Ara que hi penso: la fotocòpia plastificada potser va ser el punt  culminant en la carrera tecnològica cap al no-res.
La nostra vida és una història que va de la fotocòpia al trènding tòpic, sense passar per cap lloc en concret. Ens hem fos en una bassa de banalitat extrema, res importa del tot i tot s’explica en menys de 140 caràcters, i tot, tot s’acabarà difuminant com en el paper tèrmic d’aquelles fotocòpies dels primers temps, en què les imatges desapareixien sense deixar rastre. Potser aleshores ens adonarem que Macbeth tenia raó i que la vida només és un conte narrat per un idiota, ple de fúria i de soroll, i sense cap sentit.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…