Ves al contingut principal

El parany de l’aranya

El telèfon ja és un invent vell, com a concepte està totalment superat i la prova són aquests nous aparells que la majoria portem a sobre, que bàsicament serveixen per a distreure’ns i només molt ocasionalment per a parlar. Abans el telèfon era un objecte respectat, es despenjava amb la veneració amb què es truca a la porta d’un palau i es parlava amb el cap alçat, mirant cap un horitzó teòric on se suposava que hi havia l’interlocutor.
Ens miràvem el telèfon de reüll, per si de cas sonava i era per a nosaltres. Tenir telèfon era tenir un estatus, però sobretot ho era si tenies qui et truqués. Després es van inventar els contestadors automàtics i el fax, i tot es va començar a embolicar, fins a arribar a aquest punt de no retorn en què envies un correu electrònic i et contesten amb un whatsaap, poses un comentari al Facebook i te’l reboten al Twitter, deixes un avís al contestador i t’envien un burofax, el món és complicat, recoi.
Però no hi ha res fer, ja ho cantava Dylan, els temps estan canviant i sobretot s’estan enredant com més va, més. Contínuament sorgeixen canals de comunicació a través de les xarxes, on et conviden o t’empenyen. Internet, la gran xarxa, cada dia sembla més el parany d’una gran aranya, i les víctimes, com gairebé tot en aquest món, acabem afluixant la mosca, o sigui, pagant.
Una vegada vaig sentir algú que comparava Internet amb la febre d’or, quan a finals del segle XIX centenars de milers de persones van a anar a Califòrnia atrets per la perspectiva d’enriquir-se fàcilment. El cert és que molt pocs ho van aconseguir, la majoria van sobreviure com van poder i realment només van fer negoci els que venien pales i pics, allò que a les pel·lícules de l’oest en deien Hardware, i també es va enriquir un senyor que es deia Levis Strauss i que venia pantalons als pobres miners.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…