Vés al contingut principal

El cap, l’ull i el cor

Escriure és la millor manera –deia Jules Renard– de parlar sense ser interromput i alguns sempre interrompem el nostre discurs amb aquesta mena de cites, que decoren, il·luminen i, a vegades, ens serveixen de punt de partida per explicar l’inexplicable.
De jove tothom es prepara per a desenvolupar alguna professió, però amb el temps la majoria aterra dolorosament en la realitat i treballa del que pot. A mi l’ofici se’m va ensorrar a mitja carrera. Els que estudiàvem Arts Gràfiques vam veure com l’especialitat de caixista tipogràfic s’esfumava després d’haver-se practicat durant més de quatre-cents anys. Orfes del tot no vam quedar, a dir veritat, perquè aquella pràctica va evolucionar ràpidament cap a l’electrònica, el que ja em va costar més va ser definir el meu nou ofici.
La primera paraula que vaig trobar, després de molt esforç, fou «editor», perquè descrivia i englobava gairebé tot allò que feia en la meva tasca diària. A aquesta denominació, hi vaig afegir «fotògraf» i «escriptor», dos termes que m’ajudaven a acabar d’emmarcar la meva activitat. El que passa és que quan has de descriure el que fas amb més d’una paraula la gent s’acaba despistant i no comprèn si ets del tot una cosa o l’altra, o la de més enllà.
De fet, he de confessar que no sóc ben bé cap de les tres, però em calen  aquests termes per a triangular el meu currículum. Segurament no tinc la preparació suficient com per a tractar-me d’igual a igual amb altres editors, la meva dedicació inconstant a la fotografia no em permet estar a l’altura de molts fotògrafs i la meva obra escrita no és suficient perquè els escriptors em sentin com un dels seus, i, malgrat tot, sóc la suma i la mitjana d’aquestes tres ànimes i sé que hauré d’aprendre a conviure-hi sempre.
Henri Cartier-Bresson, el gran mestre de la fotografia, deia –maleïdes interrupcions– que fotografiar és el resultat de posar el cap, l’ull i el cor en un mateix eix, potser és el mateix que he acabat fent jo, però a partir de premisses diferents.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…