Ves al contingut principal

Botigues que tanquen

A vegades per Nadal penso que només som allò que comprem, o que podem comprar. L’oferta és immensa i invasiva. La publicitat ambiental ens empeny a adquirir el que no necessitem, això és així des de fa molt de temps, però ara, en època de crisi, encara se m’apareix com un fet més aclaparador. M’adono que passo pel Nadal de puntetes, per no haver de despertar els diversos dimonis que estan a l’aguait a cada cantonada.
Però no volia parlar del Nadal, sinó de cantonades i de locals comercials. L’any 2014 passarà a la història, entre altres coses, per ser la data en què s’acabava la pròrroga de la Llei d’Arrendaments Urbans, un any en què molts establiments comercials han hagut de plantejar-se una difícil renegociació del seu contracte de lloguer, o directament el tancament o el trasllat del seu negoci abans del 31 de desembre.
S’ha de reconèixer que alguns d’aquests establiments només anaven fent la viu-viu, però la qüestió és que el panorama resultant a final d’any, que ja tenim a la vista, és enormement decebedor. Sobretot a Barcelona: sembla mentida que l’Ajuntament no hagi estat capaç de promoure cap mena d’iniciativa per aturar el que ja es pot considerar com un gran desastre. Tot un reguitzell de botigues de tota mena han deixat pas a franquícies redundants i innecessàries, i a altres establiments que fan ben bé l’efecte que es dediquin directament al blanqueig de diners.

Som el que comprem, però també acabem sent el que se’ns ofereix, i a hores d’ara ja podem assegurar que aviat serem com una mena d’outlet col·lectiu, carn de badulaque i de franquícia. Entre tots –però fonamentalment amb l’ajuda dels més poderosos– haurem dilapidat un patrimoni col·lectiu que ja mai més recuperarem. 2014 serà la data d’aquest desastre, ja ho podem començar a gravar en els llibres d’història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…