Ves al contingut principal

Botigues que tanquen

A vegades per Nadal penso que només som allò que comprem, o que podem comprar. L’oferta és immensa i invasiva. La publicitat ambiental ens empeny a adquirir el que no necessitem, això és així des de fa molt de temps, però ara, en època de crisi, encara se m’apareix com un fet més aclaparador. M’adono que passo pel Nadal de puntetes, per no haver de despertar els diversos dimonis que estan a l’aguait a cada cantonada.
Però no volia parlar del Nadal, sinó de cantonades i de locals comercials. L’any 2014 passarà a la història, entre altres coses, per ser la data en què s’acabava la pròrroga de la Llei d’Arrendaments Urbans, un any en què molts establiments comercials han hagut de plantejar-se una difícil renegociació del seu contracte de lloguer, o directament el tancament o el trasllat del seu negoci abans del 31 de desembre.
S’ha de reconèixer que alguns d’aquests establiments només anaven fent la viu-viu, però la qüestió és que el panorama resultant a final d’any, que ja tenim a la vista, és enormement decebedor. Sobretot a Barcelona: sembla mentida que l’Ajuntament no hagi estat capaç de promoure cap mena d’iniciativa per aturar el que ja es pot considerar com un gran desastre. Tot un reguitzell de botigues de tota mena han deixat pas a franquícies redundants i innecessàries, i a altres establiments que fan ben bé l’efecte que es dediquin directament al blanqueig de diners.

Som el que comprem, però també acabem sent el que se’ns ofereix, i a hores d’ara ja podem assegurar que aviat serem com una mena d’outlet col·lectiu, carn de badulaque i de franquícia. Entre tots –però fonamentalment amb l’ajuda dels més poderosos– haurem dilapidat un patrimoni col·lectiu que ja mai més recuperarem. 2014 serà la data d’aquest desastre, ja ho podem començar a gravar en els llibres d’història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…