Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2014

Zetètica

El 2014 s’ha esgotat, els calendaris eixuts pengen encara com les darreres fulles dels arbres abans de la ventada definitiva que els ha d’acabar de despullar, i un home, amb tants nassos com li queda a l’any, es passeja per les cantonades, incapaç de comprendre els horaris comercials i les novetats tecnològiques que ofereixen els comerços d’electrònica. És hora de tancar balanços i de fer-se bons propòsits. Els deixebles del pensador grec Pirró d’Elis –anomenats zetètics– feien del dubte el problema central de la seva filosofia i pensaven que la saviesa era una determinada qualitat del silenci. Potser per aquesta raó, i per la zeta inicial del seu denominador, mereixen gairebé sempre tancar els tractats de filosofia, ordenats per la jerarquia alfabètica, i perquè, quan ja tot s’ha dit, el silenci s’imposa com una qualitat perdurable. He pensat també que acabaré aquest any 2014 precisament parlant de zetètica, perquè l’ordre alfabètic sempre m’ha captivat i perquè el silenci és el que en…

El cap, l’ull i el cor

Escriure és la millor manera –deia Jules Renard– de parlar sense ser interromput i alguns sempre interrompem el nostre discurs amb aquesta mena de cites, que decoren, il·luminen i, a vegades, ens serveixen de punt de partida per explicar l’inexplicable. De jove tothom es prepara per a desenvolupar alguna professió, però amb el temps la majoria aterra dolorosament en la realitat i treballa del que pot. A mi l’ofici se’m va ensorrar a mitja carrera. Els que estudiàvem Arts Gràfiques vam veure com l’especialitat de caixista tipogràfic s’esfumava després d’haver-se practicat durant més de quatre-cents anys. Orfes del tot no vam quedar, a dir veritat, perquè aquella pràctica va evolucionar ràpidament cap a l’electrònica, el que ja em va costar més va ser definir el meu nou ofici. La primera paraula que vaig trobar, després de molt esforç, fou «editor», perquè descrivia i englobava gairebé tot allò que feia en la meva tasca diària. A aquesta denominació, hi vaig afegir «fotògraf» i «escriptor…

LLUM, LLUM, LLUM

Potser el Nadal només és un desig de llum. Cobegem allò que no tenim i pels volts d’aquestes diades ho demanem d’una manera o d’una altra. Diners, felicitat, amistat, salut, però sobretot llum. Els déus ancestrals eren divinitats solars i el Nadal, passat per tots els sedassos, és la festa del déu infant, del déu de la llum o potser del desig de llum. Quan arriben aquests dies de solstici, i el sol s’esvaeix a mitja tarda, volem conjurar els dimonis amagats en la foscor. Alcem espelmes i bombetes per il·luminar tots els racons de la casa i apaivagar les pors prehistòriques, de pedra picada i negror primigènia, que encara ens tenallen. Per poder gaudir plenament d’aquestes festes i comprendre-les ens hauríem de retirar a l’àmbit rural, en la penombra dels boscos, les muntanyes i els camins amarats d’històries.  L’esperit del Nadal només es pot comprendre vora la silueta d’una esglesiola vetusta, acomboiada per xiprers flamejants i mates de molsa suau. El Nadal és el silenci primordial del …

La llar

Els romans l’anomenaven «laris focis», el lloc de la casa on es preparava el foc, probablement lligat als lars, unes divinitats que formaven part dels cultes familiars. Al voltant de la llar de foc es desenvolupava tota la vida domèstica i durant segles els censos es van comptar per llars. Cada grup familiar era una llar, un teulat, una xemeneia, un fil de fum que s’enlairava entre la boira dels dies. El caliu de la llar familiar es mantenia gairebé encès durant tot el dia. Les velles feien mitja mentre vigilaven que el foc no s’apagués i els homes hi escalfaven el vi amb un ansat. A la vora del foc s’explicaven les històries ancestrals de generació en generació, i s’hi covaven les ires i els odis fraterns. El foc era vida i tot girava a l’entorn de la llar.  Ara un dels problemes de les grans ciutats europees, sobretot quan arriba l’hivern, és el núvol de contaminació que les cobreix, per aquesta raó  l’alcaldia de París, governada per la socialista Anne Hidalgo, ha prohibit per primer…

El cau de tots els blaus

L’any 1968, el meu pare va organitzar una excursió d’empresa a Sitges per celebrar la festa patronal dels impressors. D’aquell viatge, en què també vaig poder participar, en servo un record difús i unes quantes fotografies mig esvaïdes, en una de les quals encara es pot contemplar el grup de treballadors fotografiats darrere l’autocar, d’on penjava una pancarta –en català– on se’ls identifica com «Els productors de Gràfiques Curbet».
Recordo aquell Sitges passat pel tamís del temps dels meus ulls de 9 anys, però sobretot aquell bigarrat somni que fou cau i refugi noucentista de Santiago Rusiñol. I entre tot aquell embalum de peces i de quadres de tota mena, una imatge i una sensació a dins i a fora del museu: la d’estar rodejat per tots els blaus possibles. Des d’aleshores Sitges per mi ha estat el cau de tots els blaus. Recordo un munt de sales plenes a vessar d’aquella meravella d’objectes rovellats, tan semblants als que les àvies relegaven al quarto dels mals endreços, i d’entre tot…

PAISATGE D’HIVERN

Si bé tècnicament l’hivern encara no ha començat, el paisatge ja ha fet el tomb. La terra humida, flonja i coberta de podridura de fulles, s’escampa sota les arbredes i entre els camins. Els grocs i els ocres s’esvaeixen dissolts entre tons infinits de gris, i unes gotes de pluja dibuixen sinuoses traces en les carrosseries metal·litzades dels automòbils. Els ancians remuguen frases intel·ligibles darrere els vidres entelats de les cases i els rius s’enterboleixen amb el fang dels dies que encara pengen precàriament dels calendaris exhausts. Uns núvols  d’aparença immutable s’arrapen fins i tot a les muntanyes més baixes, als campanars de les esglesioles foranes i als xiprers dels cementiris. La llum d’un sol desinflat flota damunt les basses, formant grumolls que es dissolen en una substància purulenta i les branques dels arbres semblen arrels que fugen de la fredor de la terra i de l’asfalt. L’hivern treu el nas cada matí, entre la foscor dels dies més curts de l’any. Sota el reflex d…

Fotocòpies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara. Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit. Cada dia és el mateix dia, encara que els mitjans de comunicació s’entestin a dissimular-ho. La terra tarda sempre els mateixos dies a donar la volta al sol i quan s…

Botigues que tanquen

A vegades per Nadal penso que només som allò que comprem, o que podem comprar. L’oferta és immensa i invasiva. La publicitat ambiental ens empeny a adquirir el que no necessitem, això és així des de fa molt de temps, però ara, en època de crisi, encara se m’apareix com un fet més aclaparador. M’adono que passo pel Nadal de puntetes, per no haver de despertar els diversos dimonis que estan a l’aguait a cada cantonada. Però no volia parlar del Nadal, sinó de cantonades i de locals comercials. L’any 2014 passarà a la història, entre altres coses, per ser la data en què s’acabava la pròrroga de la Llei d’Arrendaments Urbans, un any en què molts establiments comercials han hagut de plantejar-se una difícil renegociació del seu contracte de lloguer, o directament el tancament o el trasllat del seu negoci abans del 31 de desembre. S’ha de reconèixer que alguns d’aquests establiments només anaven fent la viu-viu, però la qüestió és que el panorama resultant a final d’any, que ja tenim a la vist…

AMARCORD, AMARCORD

Amarcord és una expressió que prové de l’Emilià-Romanyol, una llengua parlada encara a la regió de Rímini a la costa adriàtica italiana. “A m’arcord” vol dir literalment “Jo recordo” i ha derivat cap un neologisme que en italià pren el significat d’evocació en clau nostàlgica. Podem dir que tenim un amacord, per exemple, quan recordem una vella cançó o una pel·lícula. Amarcord fou precisament el títol que donà Federico Fellini a una de les seves obres magistrals, en la qual va abocar records onírics de la seva infantesa, al borgo de Rímini, barri de San Giuliano, en un espai de temps limitat entre la primavera de 1932 i la primavera de 1933. El film és un reguitzell d’escenes que alguns recordem amb devoció, perquè probablement són també records compartits amb molta altra gent de generacions i indrets diversos. Aquella Rímini dels anys trenta, passada pel sedàs del somnis de Fellini, podria ser també la Badalona dels anys quaranta, o la Tarragona dels cinquanta, o algun barri de Girona a…

El parany de l’aranya

El telèfon ja és un invent vell, com a concepte està totalment superat i la prova són aquests nous aparells que la majoria portem a sobre, que bàsicament serveixen per a distreure’ns i només molt ocasionalment per a parlar. Abans el telèfon era un objecte respectat, es despenjava amb la veneració amb què es truca a la porta d’un palau i es parlava amb el cap alçat, mirant cap un horitzó teòric on se suposava que hi havia l’interlocutor. Ens miràvem el telèfon de reüll, per si de cas sonava i era per a nosaltres. Tenir telèfon era tenir un estatus, però sobretot ho era si tenies qui et truqués. Després es van inventar els contestadors automàtics i el fax, i tot es va començar a embolicar, fins a arribar a aquest punt de no retorn en què envies un correu electrònic i et contesten amb un whatsaap, poses un comentari al Facebook i te’l reboten al Twitter, deixes un avís al contestador i t’envien un burofax, el món és complicat, recoi. Però no hi ha res fer, ja ho cantava Dylan, els temps es…

Tjipetir

El mar és capriciós i font de misteris. Fa gairebé cent anys que apareixien regularment a les costes atlàntiques d’Europa uns estranys blocs d’un material semblant al cautxú. Si mireu per internet trobareu centenars d’imatges de gent que els ha recollit i fotografiat, uns blocs d’una mida semblant a un coixí i sempre amb un enigmàtic missatge gravat al dors: Tjipetir. Com aquell Rosebud de Ciutadà Kane, Tjipetir era una paraula misteriosa, de ressonàncies estranyes. Però la majoria dels misteris al final solen tenir una explicació senzilla i aquest també s’ha pogut resoldre. Ara s’ha sabut, després d’una investigació voluntariosa, que Tjipetir era una plantació de cautxú a Java Oriental a Indonèsia i que aquells blocs misteriosos pertanyien a la càrrega d’un buc japonès enfonsat pels submarins de l’armada imperial Alemanya en algun punt no determinat de l’Atlàntic entre Anglaterra i França, l’any 1917. Aquesta càrrega ha anat sorgint de mica en mica de l’oceà durant aquests anys i és pr…

SESSIÓ CONTÍNUA

En una època molt remota en què el cinema encara no parlava, al meu pare una veïna li pagava l’entrada perquè li llegís els cartells que s’intercalaven entre les escenes, perquè ella –com molts altres– no sabia llegir. Era la prehistòria del cinema. Després va venir el so, Greta Garbo va riure, Chaplin va fer un discurs memorable i Scarlet O’Hara posà a Déu per testimoni que mai més tornaria a passar gana. Durant la llarga postguerra, amb el ventre més buit que ple, la generació dels meus pares anava al cinema a passar l’estona, a veure tot el que projectaven en sessió contínua. Des dels curts de Tom i Jerry, fins al No-Do propagandístic del règim. Plorava amb la tràgica història de Rebeca, reia amb els germans Marx cremant el tren que els conduïa a l’Oest i s’indignava quan un malvat Sr. Potter li negava el crèdit al bo d’en James Stewart. La realitat i el cinema es barrejaven constantment, els actors feien sempre el mateix paper i parlaven amb les mateixes veus. Però després vingué Ja…

Les paraules i els silencis

El blau del cel dels països meridionals, mandrós, avorrit i inerme, seria una plaga si no fos pels núvols. Escumosos i volàtils, els núvols són un element imprescindible en qualsevol paisatge. Els artistes els pinten fins i tot quan no n’hi ha i els fotògrafs juguen amb el photoshop per a realçar-los o per a posar-los directament en els llocs més adients. Passa una mica el mateix amb la paraula i el silenci. No seríem res sense el silenci, aquest fons blau de la nostra condició humana, però necessitem les paraules que passen com núvols errants per fer el món intel·ligible. La paraula, remor inesgotable, omple les boques i les orelles, i ressona indiscriminadament en les nostres consciències, tanmateix només la puresa del silenci la fa perdurable. Res és possible sense el silenci i la paraula, sense el blanc del paper i la foscor cristal·litzada de la tinta, sense el mur emblanquinat que aguanta la casa. La nostra vida avança entre paraules i silencis, com una mena de festa de la insigni…