Vés al contingut principal

Vostè perdoni

–Vostè perdoni. No era la meva intenció trepitjar-li l’ull de poll, ni robar-li la cartera, no ho tornaré a fer, en pot estar ben segur. Em sap greu haver-lo humiliat d’aquesta manera, jo no sóc així. Vaig treure la pistola perquè tenia por, el vaig agredir perquè em van obligar. Quan em vaig despertar l’elefant era allà, quina altra cosa podia fer? Vostè perdoni, són tonteries de jove, no tornarà a passar i, sobretot, a les properes eleccions torni’m a votar perquè sóc la millor opció.
–Només faltaria! El comprenc perfectament, s’ha de ser comprensiu. Tants anys de governar-nos desgasta molt. Segur que s’ha regenerat, que ja és un altre. I tant que el tornaré a votar, tantes vegades com faci falta, i encara que l’engarjolin creuré en la seva innocència. Està perdonat! I, és més, crec que la culpa és meva, vaig ser jo que el vaig incitar a robar-me, vaig ser jo que vaig posar el clatell sota el seu puny, en el fons m’agrada, sóc d’aquests, sap?
–Però vostè perdoni, insisteixo, m’ha de perdonar. A partir d’ara governaré com un gínjol i només el molestaré una vegada cada quatre anys. És ben poca cosa, eh? I, si vol que li digui la veritat, de tot això que diuen de mi, ni la meitat de la meitat... Qui és que no té un compte a Suïssa? Qui és que no té una targeta amb crèdit il·limitat? Qui és que no para la mà? S’ha de ser burro, i jo no ho sóc pas. Miri, precisament per això m’ha de tornar a votar, veu?
–I tant! I jo em sento realment orgullós de tenir uns governants ben espavilats. Vostè faci la seva, sense vergonya, segur que ho farà molt bé. Vagi i vingui de Suïssa tant com vulgui i carregui les despeses al pressupost general, que això no s’ho mira ningú, home! Però m’ha de prometre que quan vingui de campanya electoral, si és que ho considera procedent, em deixarà que em faci una foto al seu costat. Els meus fills la miraran orgullosos tota la seva vida.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…