Ves al contingut principal

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen.
Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no?
Això de pensar en la vida més enllà de la mort és com un luxe intel·lectual que ens prenem des de sempre els humans, perquè, de fet, la vida s’esgota just en el moment de la mort i poca cosa en farem de la decoració que ens posin a l’urna. A qui li toqui ja li dic ara que en el meu cas se la pot estalviar perfectament. Fins i tot es poden estalviar l’urna, perquè a mi em podrien posar en un pot de colacao familiar i tan panxo. Les cendres cendres són, més val que tornin a la terra i com menys intermediaris millor.
Les úniques urnes importants són les de la democràcia –Ai!, havia dit que no parlaria d’això!– i aquestes encara no s’ha trobat la manera de personalitzar-les. S’imaginen que el dia de les eleccions tothom portés al col·legi electoral la seva urna personalitzada amb la seva papereta amb disseny especial? Seria com la cançó de l’enfadós... Però, ara que hi penso, si aquesta situació continua potser serà l’única manera de poder votar, no?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…