Ves al contingut principal

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen.
Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no?
Això de pensar en la vida més enllà de la mort és com un luxe intel·lectual que ens prenem des de sempre els humans, perquè, de fet, la vida s’esgota just en el moment de la mort i poca cosa en farem de la decoració que ens posin a l’urna. A qui li toqui ja li dic ara que en el meu cas se la pot estalviar perfectament. Fins i tot es poden estalviar l’urna, perquè a mi em podrien posar en un pot de colacao familiar i tan panxo. Les cendres cendres són, més val que tornin a la terra i com menys intermediaris millor.
Les úniques urnes importants són les de la democràcia –Ai!, havia dit que no parlaria d’això!– i aquestes encara no s’ha trobat la manera de personalitzar-les. S’imaginen que el dia de les eleccions tothom portés al col·legi electoral la seva urna personalitzada amb la seva papereta amb disseny especial? Seria com la cançó de l’enfadós... Però, ara que hi penso, si aquesta situació continua potser serà l’única manera de poder votar, no?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…