Ves al contingut principal

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen.
Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no?
Això de pensar en la vida més enllà de la mort és com un luxe intel·lectual que ens prenem des de sempre els humans, perquè, de fet, la vida s’esgota just en el moment de la mort i poca cosa en farem de la decoració que ens posin a l’urna. A qui li toqui ja li dic ara que en el meu cas se la pot estalviar perfectament. Fins i tot es poden estalviar l’urna, perquè a mi em podrien posar en un pot de colacao familiar i tan panxo. Les cendres cendres són, més val que tornin a la terra i com menys intermediaris millor.
Les úniques urnes importants són les de la democràcia –Ai!, havia dit que no parlaria d’això!– i aquestes encara no s’ha trobat la manera de personalitzar-les. S’imaginen que el dia de les eleccions tothom portés al col·legi electoral la seva urna personalitzada amb la seva papereta amb disseny especial? Seria com la cançó de l’enfadós... Però, ara que hi penso, si aquesta situació continua potser serà l’única manera de poder votar, no?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…