Vés al contingut principal

Urnes

No, avui no parlaré del procés soberanista, no em refereixo a les urnes que s’utilitzen per dipositar-hi el nostre vot, quan ens deixen, no. Parlaré d’urnes funeràries. Aquests dies, quan s’apropa el dia de difunts, les funeràries, o més ben dit: les oficines de premsa de les funeràries, aprofiten per enviar als mitjans de comunicació notícies i noticietes que saben que els agradaran, perquè els diaris  estan tan àvids d’aquestes coses com del pa que mengen.
Aquest any la notícia són les urnes i els taüts personalitzats, o sigui, amb un vinil imprès amb el disseny preferit del mort, o del qui el vetlla. Ara ja ens podem morir exhibint les nostres preferències: els socis del Barça els seus colors i la resta tota una sèrie de motius inesgotables, perquè personalitzar vol dir precisament posar-hi el que es vulgui. Imagino que tot això suposarà un increment en la factura de la funerària, però tant se val, per una vegada a la vida ens podem fer passar el capritxet, no?
Això de pensar en la vida més enllà de la mort és com un luxe intel·lectual que ens prenem des de sempre els humans, perquè, de fet, la vida s’esgota just en el moment de la mort i poca cosa en farem de la decoració que ens posin a l’urna. A qui li toqui ja li dic ara que en el meu cas se la pot estalviar perfectament. Fins i tot es poden estalviar l’urna, perquè a mi em podrien posar en un pot de colacao familiar i tan panxo. Les cendres cendres són, més val que tornin a la terra i com menys intermediaris millor.
Les úniques urnes importants són les de la democràcia –Ai!, havia dit que no parlaria d’això!– i aquestes encara no s’ha trobat la manera de personalitzar-les. S’imaginen que el dia de les eleccions tothom portés al col·legi electoral la seva urna personalitzada amb la seva papereta amb disseny especial? Seria com la cançó de l’enfadós... Però, ara que hi penso, si aquesta situació continua potser serà l’única manera de poder votar, no?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…