Ves al contingut principal

Som de la ceba

Avui en dia quan tenim gana a deshora ens mengem qualsevol llamineria de brioxeria industrial, d’aquestes que et venen embolicades amb plàstics de colors. Els avis i els besavis, a pagès, esbardellaven una ceba d’un cop de puny i se la menjaven amb un tall de pa, perquè el pa no té cames però fa caminar. Som de la cultura del pa, però també de la ceba, no hi plat popular que no la tingui com a ingredient i l’olor de ceba sofregida envaeix encara els carrers dels pobles menuts.
Som del pa i de la ceba, però sobretot de la ceba, un bulb que exhibim en blasons importants, com el de la ciutat de Sabadell o, evidentment, el de l’empordanesa vila de Sant Climent Sescebes. Els empordanesos, ja se sap, ho són molt, de la ceba, i la cultiven en camps oberts a la tramuntana, perquè –diuen– val més dos dies de vent que una ensulfatada.
Però ser de la ceba també era sinònim de ser catalanista, sovint sense més fonament, com una mena de fe del carboner, la fe dels de la ceba. No sé exactament d’on sorgeix aquesta dita, però a mi sempre m’ha agradat la imatge, la ceba com a metàfora del país, de la pàtria. Hi ha nacionalismes de pedra picada que exhibeixen armes i animals heràldics, nosaltres som de la ceba, ni més ni menys.
La ceba és un bulb embolicat amb moltes capes, potser a cada una d’elles li correspon una característica comuna entre tots els que hem nascut, o que vivim en aquesta terra, però si «som de la ceba» és perquè en el fons del fons, allà on ja no es pot gratar cap més estrat hi ha allò que anomenem llengua, una manera d’entendre’ns que ens fa dir «ceba» justament a una ceba. La ceba és la llengua, la llengua és la nostra pàtria i no hi ha gaire més; probablement així ho entenia també el Dr. Badia i Margarit i així ho entenc jo, i la resta són cebes d’un altre planter.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…