Ves al contingut principal

Novel·la Negra

La literatura és com una mena de tija d’heura que s’arrapa al mur de la nostra consciència a través de la lectura i que forma  una espècie de trena llenyosa. Els gèneres literaris són la saba que flueix pel seu interior mentre la planta va serpentejant, intentant trobar la llum de la saviesa, o de les certeses, que només brillen entre els núvols molt de tant en tant.
Manolo Vázquez Montalbán –no sé si a La soledad del mánager o en algun dels seus altres llibres– li feia dir a l’inspector Carvalho que a Espanya «La verdad» és només un diari de Múrcia. Però la veritat literària és una altra cosa i es barreja constantment amb aquesta saba. Els gèneres s’encreuen i es superposen, i el que abans era una cosa després és una altra, però acaben formant una massa compacta i arrapada.
La novel·la negra, o groga, o novel·la dura, o de detectius i policies, ha anat evolucionant des dels anys vint del segle passat fins ara. Va sorgir com una mena de transposició del western a la cultura urbana, dels grans horitzons als carrers foscos, del lladre de cavalls al gàngster. Des dels Pulp-magazines de quiosc la novel·la negra va anar ocupant per mèrits propis un racó concret de les llibreries, i els escriptors l’han anat cultivant amb més o menys fidelitat a les arrels inicials.
La sèrie negra francesa –un nom nom ideat pel poeta Jacques Prévert– fou fundada el 1945 per Marcel Duhamel i ja ens prevenia amb aquestes paraules:

«Que el lector sense prejudicis no se’n refiï: els volums de la sèrie negra no poden acabar en qualsevol mà. Els amants dels misteris de Sherlock Holmes no els hi agradaran [...] Veiem policies més corruptes que els criminals que persegueixen. El detectiu simpàtic no sempre resol el misteri. A vegades no hi ha cap misteri. I a vegades ni tan sols hi ha detectiu... Però hi ha acció, angoixa i violència.»

Al nostre país sempre hem tingut un plus de dificultat al tractar el tema, sobretot en català, perquè durant molts anys el llenguatge de la delinqüència i el de la policia eren exclusivament en castellà i s’hi barrejaven altres elements que desdibuixaven el plantejament lineal d’aquesta tendència estètica i de fons de la novel·la, que a més portava d’ofici una forta càrrega de crítica social.
Ara potser és diferent, hem  evolucionat fins i tot en això. El país s’ha anat normalitzant i avui ja tenim delinqüents amb vuit cognoms catalans, polítics honorablement corruptes, prostitutes de carretera que saben utilitzar els pronoms febles, policies que es posen en posició de ferms quan toquen Els segadors i fins i tot detectius que parlen un català estàndard i postfabrià.
Llegir la premsa cada dia és com entrar de nou en les trames més tèrboles de les novel·les de Raymond Chandler o de Dashiell Hammett. Assassinats, esquarteraments, corrupteles, segrestaments, profanacions i fins i tot detectius que posen micròfons en un pom de flors al bell mig d’una taula d’un restaurant.
Tenim el país que ens mereixem i també els escriptors que ens mereixem, probablement una mica més d’una cosa i de l’altra, perquè per ser un país petit hem de reconèixer que és força variat i la nostra llengua per no ser la llengua d’un estat fort, deunidó el talent que raja.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…