Ves al contingut principal

Ja és Nadal!

Ja fa temps que les grans superfícies s’han convertit en una mena de país de les meravelles, com una Disneylandia particular, on la gent va a comprar, però també a passejar i a gaudir del clima, de la música de fons i de tots els somnis més o menys enllaunats que els ofereixen. Ara, quan amb prou feines hem entrat al mes de novembre, ja comencen a treure el nas papà noels de cartró que ens recorden que només falten set setmanetes per a les festes de Nadal.
Vivim en un país on la neu amb prou feines arriba un any sí i dos anys no, però malgrat tot els paisatges nevats poblen exhaustivament els anuncis de torrons, de cava i de xocolatines, i les seccions de roba ens ofereixen abrics només aptes per als hiverns polars. La gent es prepara per anar a esquiar en estacions d’esquí que s’han de fabricar la neu, de la mateixa manera que a l’estiu van a parar el sol en platges que l’ajuntament ha de proveir de sorra.
Els carrers s’ompliran de llums i d’individus més aviat patètics amb un sac a l’esquena i una campaneta a la mà. És el Nadal, una espècie invasiva que va colonitzant el calendari de mica en mica. Ara per ara de Tots Sants fins a Reis i vés a saber tu on acabarà la cosa. Una època en la qual hem de ser feliços per obligació i en què, sobretot, hem d’adquirir totes aquelles coses supèrflues que la resta de l’any no compraríem ni borratxos.
Però, què hi farem, suposo que si les coses són així és perquè entre tots ho hem volgut, o ho hem permès, i a mi no és que no m’agradi, de fet, estic per comprar-me un equip d’esquí nòrdic per anar a treballar cada dia. Segur que amb l’anorac folrat dels materials més moderns, unes ulleres d’aquelles que realcen la bellesa masculina i uns llargs esquís de marca faré prou patxoca per no desentonar amb el paisatge. Espero, això sí, que com a mínim l’ajuntament tingui la delicadesa de posar canons de neu als carrers per no fer el ridícul.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…