Vés al contingut principal

Hem nascut per esperar

Hi ha gent que neix amb el rellotge retardat i d’altres avançat un bon grapat de minuts. Uns arriben amb el temps just o simplement fan tard, i la resta arribem abans, sempre abans, quan les busques del rellotge no s’han ni despertat i encara no s’albira ningú en l’horitzó. El resultat d’aquesta situació són minuts i minuts d’espera, que en la comptabilitat de la vida sumen hores i dies, que els primers utilitzen per altres coses molt més profitoses.
Però, a més, resulta que hi ha una norma no escrita on se suposa que el rang d’importància social de cadascú es valora precisament per l’ordre invers en què s’arriba a un acte. Els últims d’arribar es presenten just en el moment del primer aplaudiment, quan tots ja estan asseguts en l’indret que els pertoca, si es que es que encara hi ha lloc, tot i que ells, no sé com s’ho fan, sempre troben lloc a primera fila.
Jo intento ser d’aquests, són el meu model a imitar. Dono voltes i voltes per no presentar-me mai abans d’hora, calculo els itineraris més sinuosos en funció del camí més llarg per arribar a l’indret determinat, i a vegades ni tant sols d’aquesta manera faig tard, sempre hi ha algú que em guanya. És com una mena de carrera de cargols en què el premiat és el més lent. Per mesurar l’estatus social de cadascú és infal·lible: si arribes tard és que ets un individu interessant.
Però nosaltres no tenim remei, el rellotge sempre ens aboca cap a l’abisme i ens passem mitja vida instal·lats a la sala d’espera del temps, on només ens hi queda l’amarg consol de poder repassar rebregades revistes del cor. Ho hem de reconèixer, hem nascut per esperar i potser l’únic secret, tal com deia Kipling, consisteix en esperar sense que l’espera ens esgoti.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…