Vés al contingut principal

No vull

He tardat uns dies a reaccionar, a vegades sóc lent de reflexos, però finalment he comprès el missatge del president del govern espanyol: No puc. No puc, però sobretot no vull. D’acord, és l’argument definitiu. No vull continuar amb el DNI espanyol a la butxaca, em crema. He decidit que ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat. No vull continuar suportant l’arrogància d’una estatocràcia enquistada des de fa centenars d’anys, no puc esperar res d’un estat centralitzat i centralitzador, un estat que no pot, però que sobretot no vol.
Espanya, aquesta idea d’Espanya que s’ha acabat imposant, l‘Espanya dels registradors de la propietat, dels advocats de l’Estat i dels franquistes d’abans, de durant i de després. Una Espanya amb mentalitat de taxista madrileny i amb casc de guàrdia civil, una Espanya que para la mà pel davant i pel darrere, una Espanya que enganya quan promet, però que finalment t’ho diu a la cara: «no vull». Tu no ets res ni seràs res, perquè jo no vull.
Sé que no visc ni viuré mai en el millor dels mons, sé que els meus líders són gent mediocre com jo, però Catalunya és el meu món, la meva gent, la meva llengua. Sé que ho sóc sense haver-ho triat, però ara també sé que ho sóc perquè vull i perquè així ho vull expressar. Són ja masses tardors com per esperar més, vull que el meu país sigui ni més ni menys com altres països d’Europa, però sobretot, sobretot, no vull ser com Espanya.
El dia 9 aniré a votar, no sé encara on, ni com, no sé si amb papereta o a mà alçada, o amb un cop de puny. Ho faré perquè vull, perquè em surt de l’ànima i perquè no tinc cap alternativa millor. Si Espanya no vol canviar, li haurem de dir adéu, un adéu sense més rancúnies, però un adéu definitiu. Li haurem de dir clarament: «no puc», no puc, però sobretot no vull.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…