Ves al contingut principal

Josep Pla, un article de records

Josep Pla, l’escriptor de Llofriu, ja és un clàssic. La literatura catalana li deu un lloc d’honor, però s’ha de relativitzar: l’honor a l’escriptor no a la persona. A mi sempre m’ha quedat clara la seva vinculació a l’antic règim, un lligam que fa uns anys tampoc era res d’excepcional, molts catalans van pertànyer amb més o menys entusiasme al bàndol dels vencedors. Sense anar més lluny, un personatge tan entranyable com Joan Capri confessava que va pujar a un dels tancs que baixaven per la diagonal el 26 de gener de 1939 tot cridant: «Viva España, Arriba Franco!».
De Josep Pla en tinc un parell, o tres, de records físics, d’aquells que es poden tocar amb la memòria personal. La primera vegada que el vaig veure  va ser en un dinar al Motel, a Figueres, un acte d’homenatge organitzat pel Col·legi de Veterinaris i presidit per les màximes autoritats locals, que l’any 1977 eren bàsicament el governador civil i altres càrrecs que encara pudien a franquisme pels quatre costats. Jo anava de comparsa amb la colla de periodistes que cobrien l’acte, molts d’ells amb més ganes de menjar de restaurant que altra cosa.
Vaig poder veure un Josep Pla de prop, sorrut i malparlat, amb un got llarg a la mà i una boina de pagès com la que duia el meu avi. De fet, ara que hi penso, no sóc l’únic que lliga la figura de Pla amb la de l’avi. Un dia vaig  escoltar una curta entrevista, d’aquelles tipus test que fan sovint a la ràdio, on es preguntava a diversos personatges què és el que llegien. L’Albert Boadella va dir que ell llegia molt sovint llibres de Josep Pla, però que no ho feia perquè fos literatura, per ell –deia– llegir-los era com escoltar novament la veu ja desapareguda dels seus avis.
Després d’aquell dia vaig tornar a veure Pla alguna vegada al Motel, però el darrer record que en tinc, de contacte visual directe, és a la porta de l’exposició de flors de Girona –a Sant Pere de Galligants–, esperant impacient l’aleshores president de la Generalitat Josep Tarradellas. Els dos personatges es van fondre en una abraçada cordial i des d’aquell instant ha desaparegut del tot de la meva memòria el Josep Pla com a personatge públic per a esdevenir tan sols un escriptor, no sé si un gran escriptor, però sí el més gran que hem tingut per aquestes terres i que ara em surtin amb documents que acreditin la seva vinculació al franquisme francament ja no em fan ni fred ni calor.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…