Ves al contingut principal

Josep Pla, un article de records

Josep Pla, l’escriptor de Llofriu, ja és un clàssic. La literatura catalana li deu un lloc d’honor, però s’ha de relativitzar: l’honor a l’escriptor no a la persona. A mi sempre m’ha quedat clara la seva vinculació a l’antic règim, un lligam que fa uns anys tampoc era res d’excepcional, molts catalans van pertànyer amb més o menys entusiasme al bàndol dels vencedors. Sense anar més lluny, un personatge tan entranyable com Joan Capri confessava que va pujar a un dels tancs que baixaven per la diagonal el 26 de gener de 1939 tot cridant: «Viva España, Arriba Franco!».
De Josep Pla en tinc un parell, o tres, de records físics, d’aquells que es poden tocar amb la memòria personal. La primera vegada que el vaig veure  va ser en un dinar al Motel, a Figueres, un acte d’homenatge organitzat pel Col·legi de Veterinaris i presidit per les màximes autoritats locals, que l’any 1977 eren bàsicament el governador civil i altres càrrecs que encara pudien a franquisme pels quatre costats. Jo anava de comparsa amb la colla de periodistes que cobrien l’acte, molts d’ells amb més ganes de menjar de restaurant que altra cosa.
Vaig poder veure un Josep Pla de prop, sorrut i malparlat, amb un got llarg a la mà i una boina de pagès com la que duia el meu avi. De fet, ara que hi penso, no sóc l’únic que lliga la figura de Pla amb la de l’avi. Un dia vaig  escoltar una curta entrevista, d’aquelles tipus test que fan sovint a la ràdio, on es preguntava a diversos personatges què és el que llegien. L’Albert Boadella va dir que ell llegia molt sovint llibres de Josep Pla, però que no ho feia perquè fos literatura, per ell –deia– llegir-los era com escoltar novament la veu ja desapareguda dels seus avis.
Després d’aquell dia vaig tornar a veure Pla alguna vegada al Motel, però el darrer record que en tinc, de contacte visual directe, és a la porta de l’exposició de flors de Girona –a Sant Pere de Galligants–, esperant impacient l’aleshores president de la Generalitat Josep Tarradellas. Els dos personatges es van fondre en una abraçada cordial i des d’aquell instant ha desaparegut del tot de la meva memòria el Josep Pla com a personatge públic per a esdevenir tan sols un escriptor, no sé si un gran escriptor, però sí el més gran que hem tingut per aquestes terres i que ara em surtin amb documents que acreditin la seva vinculació al franquisme francament ja no em fan ni fred ni calor.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…