Ves al contingut principal

Josep Pla, un article de records

Josep Pla, l’escriptor de Llofriu, ja és un clàssic. La literatura catalana li deu un lloc d’honor, però s’ha de relativitzar: l’honor a l’escriptor no a la persona. A mi sempre m’ha quedat clara la seva vinculació a l’antic règim, un lligam que fa uns anys tampoc era res d’excepcional, molts catalans van pertànyer amb més o menys entusiasme al bàndol dels vencedors. Sense anar més lluny, un personatge tan entranyable com Joan Capri confessava que va pujar a un dels tancs que baixaven per la diagonal el 26 de gener de 1939 tot cridant: «Viva España, Arriba Franco!».
De Josep Pla en tinc un parell, o tres, de records físics, d’aquells que es poden tocar amb la memòria personal. La primera vegada que el vaig veure  va ser en un dinar al Motel, a Figueres, un acte d’homenatge organitzat pel Col·legi de Veterinaris i presidit per les màximes autoritats locals, que l’any 1977 eren bàsicament el governador civil i altres càrrecs que encara pudien a franquisme pels quatre costats. Jo anava de comparsa amb la colla de periodistes que cobrien l’acte, molts d’ells amb més ganes de menjar de restaurant que altra cosa.
Vaig poder veure un Josep Pla de prop, sorrut i malparlat, amb un got llarg a la mà i una boina de pagès com la que duia el meu avi. De fet, ara que hi penso, no sóc l’únic que lliga la figura de Pla amb la de l’avi. Un dia vaig  escoltar una curta entrevista, d’aquelles tipus test que fan sovint a la ràdio, on es preguntava a diversos personatges què és el que llegien. L’Albert Boadella va dir que ell llegia molt sovint llibres de Josep Pla, però que no ho feia perquè fos literatura, per ell –deia– llegir-los era com escoltar novament la veu ja desapareguda dels seus avis.
Després d’aquell dia vaig tornar a veure Pla alguna vegada al Motel, però el darrer record que en tinc, de contacte visual directe, és a la porta de l’exposició de flors de Girona –a Sant Pere de Galligants–, esperant impacient l’aleshores president de la Generalitat Josep Tarradellas. Els dos personatges es van fondre en una abraçada cordial i des d’aquell instant ha desaparegut del tot de la meva memòria el Josep Pla com a personatge públic per a esdevenir tan sols un escriptor, no sé si un gran escriptor, però sí el més gran que hem tingut per aquestes terres i que ara em surtin amb documents que acreditin la seva vinculació al franquisme francament ja no em fan ni fred ni calor.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…