Ves al contingut principal

Geografia física

Quan era petit em pensava que el planeta era immutable, cada dia em mirava la bola del món i res no canviava, tot era perenne, les línies, els noms i els colors. Se’m feia difícil imaginar-me els països més enllà dels tons que tenien assignats. França era d’un verd maragda, Anglaterra d’un vermell terrós, Itàlia d’un blau esvaït i la gran taca de la Unió Soviètica era d’un verd clar, potser perquè no ressaltés tant en els nostres ulls d’infant.
Espanya era d’un color tirant a bombona de butà, però aquesta és una altra història. A mi m’agradava perdre’m per indrets més exòtics, allunyar-me més enllà de Grècia per les obscures aigües del mar Negre, que per alguna raó més obscura em pintaven d’un blau molt clar. Donava un saltiró amb el dit damunt l’estepa on encara s’hi veien fresques les petjades del cavall de Miquel Strogoff i apareixia el mar Caspi, com una mena de ronyó, i just una mica més enllà la silueta rodanxona del mar d’Aral.
En les darreres dècades del segle vint vam veure com canviaven de color molts territoris, la Unió Soviètica va minvar ostensiblement i els Balcans van tornar a ser el mosaic acolorit que havien vist els nostres avis. Les fronteres polítiques trontollaven i els mapes van haver de ser actualitzats a cada moment, però mai ens podíem imaginar que també canviaria la geografia física.
Ara diuen que el mar d’Aral es mor, de fet les proves són concloents, les fotografies dels satèl·lits no deixen marge a cap mena de dubte, el que fou el tercer dipòsit d’aigua dolça més gran del món s’ha reduït fins a la mínima expressió i d’aquella taca rodanxona només en queden unes restes esfilagarsades. Les imatges de vaixells rovellats il·lustren la fi irremissible d’una part del planeta que ens pertany a tots, però que sobretot em pertanyia a mi.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…