Ves al contingut principal

Estat d’incredulitat

Vivim dies intensos de descomposició política. Ja sé que és difícil exercir la crítica en moments crítics, però penso que la reflexió no pot ser mai dolenta. Ens llevem cada dia amb núvols obscurs damunt nostre –núvols reals i núvols metafòrics– a punt de descarregar grans tempestes o petits ruixats que inunden de tinta els diaris i d’activitat elèctrica les xarxes. La història d’aquests dies s’escriurà algun dia i no m’agradaria que fos el relat d’un desencís, ni la constatació d’un ridícul fenomenal.
Però el que ja és segur és que de tot aquest atzucac no en sortirem indemnes, i no ens en sortirem fins que no puguem expressar la nostra opinió posant el vot en una urna, ja sigui de paper o de metacrilat. Veig molt difícil que els actuals actors d’aquest teatre burlesc en què s’ha convertit la política ens treguin les castanyes del foc. Hi massa en joc, interessos de tota mena, des de sous fins a targetes de crèdit, des d’interessos petits de moneda menuda fals que mouen milers de milions.
La vella casta de polítics sorgida d’aquest règim de partitocràcia ja no ens serveix i tampoc ens serveixen els funcionaris nomenats a dit, producte de dècades d’amiguisme i de nepotisme. Tot ha de canviar i ho ha de fer ràpid. No crec que cap dels partits actuals estigui en disposició d’oferir-nos una sortida creïble, s’han dit moltes mentides, s’han proclamat promeses sempre inassumibles. Si volem un canvi l’haurem de buscar nosaltres mateixos i haurem d’apostar per partits nous i líders nous, alguns dels quals tímidament ja comencen a treure el nas entre les enquestes.
Ells, i nosaltres també, hauran de d’assumir aquests nous reptes i les responsabilitats enormes que comporten. Haurem de posar fi als vells privilegis, a l’endogàmia i a la tràgica mediocritat en què estem immersos. Arribats a aquest extrem sempre hi ha qui ens recorda aquella frase del Gattopardo, on el nebot de l’aristòcrata li diu allò de «fa falta que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual». D’acord, fan bé de recordar-ho, però no per aquesta raó nosaltres no hem de fer el possible perquè alguna cosa canviï d’una punyetera vegada.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…