Vés al contingut principal

Estat d’incredulitat

Vivim dies intensos de descomposició política. Ja sé que és difícil exercir la crítica en moments crítics, però penso que la reflexió no pot ser mai dolenta. Ens llevem cada dia amb núvols obscurs damunt nostre –núvols reals i núvols metafòrics– a punt de descarregar grans tempestes o petits ruixats que inunden de tinta els diaris i d’activitat elèctrica les xarxes. La història d’aquests dies s’escriurà algun dia i no m’agradaria que fos el relat d’un desencís, ni la constatació d’un ridícul fenomenal.
Però el que ja és segur és que de tot aquest atzucac no en sortirem indemnes, i no ens en sortirem fins que no puguem expressar la nostra opinió posant el vot en una urna, ja sigui de paper o de metacrilat. Veig molt difícil que els actuals actors d’aquest teatre burlesc en què s’ha convertit la política ens treguin les castanyes del foc. Hi massa en joc, interessos de tota mena, des de sous fins a targetes de crèdit, des d’interessos petits de moneda menuda fals que mouen milers de milions.
La vella casta de polítics sorgida d’aquest règim de partitocràcia ja no ens serveix i tampoc ens serveixen els funcionaris nomenats a dit, producte de dècades d’amiguisme i de nepotisme. Tot ha de canviar i ho ha de fer ràpid. No crec que cap dels partits actuals estigui en disposició d’oferir-nos una sortida creïble, s’han dit moltes mentides, s’han proclamat promeses sempre inassumibles. Si volem un canvi l’haurem de buscar nosaltres mateixos i haurem d’apostar per partits nous i líders nous, alguns dels quals tímidament ja comencen a treure el nas entre les enquestes.
Ells, i nosaltres també, hauran de d’assumir aquests nous reptes i les responsabilitats enormes que comporten. Haurem de posar fi als vells privilegis, a l’endogàmia i a la tràgica mediocritat en què estem immersos. Arribats a aquest extrem sempre hi ha qui ens recorda aquella frase del Gattopardo, on el nebot de l’aristòcrata li diu allò de «fa falta que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual». D’acord, fan bé de recordar-ho, però no per aquesta raó nosaltres no hem de fer el possible perquè alguna cosa canviï d’una punyetera vegada.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…