Ves al contingut principal

Estat d’incredulitat

Vivim dies intensos de descomposició política. Ja sé que és difícil exercir la crítica en moments crítics, però penso que la reflexió no pot ser mai dolenta. Ens llevem cada dia amb núvols obscurs damunt nostre –núvols reals i núvols metafòrics– a punt de descarregar grans tempestes o petits ruixats que inunden de tinta els diaris i d’activitat elèctrica les xarxes. La història d’aquests dies s’escriurà algun dia i no m’agradaria que fos el relat d’un desencís, ni la constatació d’un ridícul fenomenal.
Però el que ja és segur és que de tot aquest atzucac no en sortirem indemnes, i no ens en sortirem fins que no puguem expressar la nostra opinió posant el vot en una urna, ja sigui de paper o de metacrilat. Veig molt difícil que els actuals actors d’aquest teatre burlesc en què s’ha convertit la política ens treguin les castanyes del foc. Hi massa en joc, interessos de tota mena, des de sous fins a targetes de crèdit, des d’interessos petits de moneda menuda fals que mouen milers de milions.
La vella casta de polítics sorgida d’aquest règim de partitocràcia ja no ens serveix i tampoc ens serveixen els funcionaris nomenats a dit, producte de dècades d’amiguisme i de nepotisme. Tot ha de canviar i ho ha de fer ràpid. No crec que cap dels partits actuals estigui en disposició d’oferir-nos una sortida creïble, s’han dit moltes mentides, s’han proclamat promeses sempre inassumibles. Si volem un canvi l’haurem de buscar nosaltres mateixos i haurem d’apostar per partits nous i líders nous, alguns dels quals tímidament ja comencen a treure el nas entre les enquestes.
Ells, i nosaltres també, hauran de d’assumir aquests nous reptes i les responsabilitats enormes que comporten. Haurem de posar fi als vells privilegis, a l’endogàmia i a la tràgica mediocritat en què estem immersos. Arribats a aquest extrem sempre hi ha qui ens recorda aquella frase del Gattopardo, on el nebot de l’aristòcrata li diu allò de «fa falta que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual». D’acord, fan bé de recordar-ho, però no per aquesta raó nosaltres no hem de fer el possible perquè alguna cosa canviï d’una punyetera vegada.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…