Ves al contingut principal

Estat d’incredulitat

Vivim dies intensos de descomposició política. Ja sé que és difícil exercir la crítica en moments crítics, però penso que la reflexió no pot ser mai dolenta. Ens llevem cada dia amb núvols obscurs damunt nostre –núvols reals i núvols metafòrics– a punt de descarregar grans tempestes o petits ruixats que inunden de tinta els diaris i d’activitat elèctrica les xarxes. La història d’aquests dies s’escriurà algun dia i no m’agradaria que fos el relat d’un desencís, ni la constatació d’un ridícul fenomenal.
Però el que ja és segur és que de tot aquest atzucac no en sortirem indemnes, i no ens en sortirem fins que no puguem expressar la nostra opinió posant el vot en una urna, ja sigui de paper o de metacrilat. Veig molt difícil que els actuals actors d’aquest teatre burlesc en què s’ha convertit la política ens treguin les castanyes del foc. Hi massa en joc, interessos de tota mena, des de sous fins a targetes de crèdit, des d’interessos petits de moneda menuda fals que mouen milers de milions.
La vella casta de polítics sorgida d’aquest règim de partitocràcia ja no ens serveix i tampoc ens serveixen els funcionaris nomenats a dit, producte de dècades d’amiguisme i de nepotisme. Tot ha de canviar i ho ha de fer ràpid. No crec que cap dels partits actuals estigui en disposició d’oferir-nos una sortida creïble, s’han dit moltes mentides, s’han proclamat promeses sempre inassumibles. Si volem un canvi l’haurem de buscar nosaltres mateixos i haurem d’apostar per partits nous i líders nous, alguns dels quals tímidament ja comencen a treure el nas entre les enquestes.
Ells, i nosaltres també, hauran de d’assumir aquests nous reptes i les responsabilitats enormes que comporten. Haurem de posar fi als vells privilegis, a l’endogàmia i a la tràgica mediocritat en què estem immersos. Arribats a aquest extrem sempre hi ha qui ens recorda aquella frase del Gattopardo, on el nebot de l’aristòcrata li diu allò de «fa falta que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual». D’acord, fan bé de recordar-ho, però no per aquesta raó nosaltres no hem de fer el possible perquè alguna cosa canviï d’una punyetera vegada.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…