Vés al contingut principal

El dia del sant patró

Vivim en un país de sants i de santets, totes les religions superposades han anat deixant el seu pòsit d’adoracions diverses i de supersticions. Qui més qui menys s’encomana al seu sant preferit i li encén una espelma per si de cas. La cosa ve de lluny, els romans hi eren molt afeccionats i els ibers també devien tenir els seus. Els sants són com uns intermediaris entre els homes i els déus, com una mena d’agent d’assegurances al qual es truca en cas de necessitat i al qual es paga amb una festa una vegada a l’any.
El sant patró presideix altars i portes, i és invocat en tota mena d’auques, corrandes i dites. Se li adjudica un dia en el calendari i se’l venera amb una devoció cega. Bé, cega del tot tampoc, hi ha casos de localitats en què han canviat de sant quan no se’ls han acomplert exactament les expectatives. Com en el cas de les assegurances, de tant en tant convé mirar, i comparar, per si hi ha alguna proposta millor. Però vaja, el sant sol durar i durar. Es fa difícil a vegades canviar-lo, sobretot quan els hereus de les millors cases s’anomenem amb el seu patronímic. Si el sant no fa del tot la seva feina, tant se val, millor no complicar les coses que prou complicades estan.
De sants i santes n’hi ha de moltes menes, però els millors són els més rancis, els de la primera fornada, tots aquells que corrien davant dels lleons, o dels pagans, amb més o menys fortuna. Els sants nous, aquests que tenen nom i cognoms, currículum i fotografia en color, ja han arribat tard i no hi ha cap indret que els aculli ni per una suplència temporal. Per ser sant de debò, s’ha de tenir com a mínim una imatge amb túnica i cara de no haver trencat mai cap plat, i s’han de fer miracles a hores convingudes, a l’engròs o a la menuda. De sant i de senyor se n’ha de venir de mena.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…