Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2014

TEMPS DE MOSQUES

Totes les ciutats amb pedigrí fan ostentació de símbols, moltes vegades expressats a través dels valors que tradicionalment representen els animals. El cérvol, l’àliga, l’os, el toro, fins i tot el gall o la vaca, són emblema altiu de molts indrets. Els catalans vam decidir, no sé com ni per què, que l’animal que millor ens representa és el burro, i els gironins –fa més temps encara– vam triar la mosca, o les mosques, perquè a vegades van soles o en eixam. Sí senyors!, la mosca ens representa i la majoria, per molt que en la intimitat les perseguim amb tota mena d’insecticides, ens en sentim ben orgullosos. La mosca és un insecte força comú i ben repugnant que emprenya a tot hora i que deixa les seves minúscules deposicions on més els convé. A les mosques els agrada la brutícia i la matèria fecal i Girona fou el seu paradís durant segles, per tant, tampoc ens ha d’estranyar que ens hagin fet algun favor llegendari. De fet això de les mosques no deixa de ser un caprici de la història, be p…

El dia del sant patró

Vivim en un país de sants i de santets, totes les religions superposades han anat deixant el seu pòsit d’adoracions diverses i de supersticions. Qui més qui menys s’encomana al seu sant preferit i li encén una espelma per si de cas. La cosa ve de lluny, els romans hi eren molt afeccionats i els ibers també devien tenir els seus. Els sants són com uns intermediaris entre els homes i els déus, com una mena d’agent d’assegurances al qual es truca en cas de necessitat i al qual es paga amb una festa una vegada a l’any. El sant patró presideix altars i portes, i és invocat en tota mena d’auques, corrandes i dites. Se li adjudica un dia en el calendari i se’l venera amb una devoció cega. Bé, cega del tot tampoc, hi ha casos de localitats en què han canviat de sant quan no se’ls han acomplert exactament les expectatives. Com en el cas de les assegurances, de tant en tant convé mirar, i comparar, per si hi ha alguna proposta millor. Però vaja, el sant sol durar i durar. Es fa difícil a vegades…

Enginyeria estètica

Amb aquell mig somriure en blanc i negre que posava entre cigarreta i cigarreta, Albert Camus deia que, a partir de determinada edat, un home és responsable de la seva cara. Qui més qui menys intentem cada matí mirar-nos al mirall i somriure, ens pentinem, els que encara tenim cabells, i ens rentem la cara amb sabó de PH neutre, que és el que recomanen el 98% dels dermatòlegs. L’altre 2% recomana xiclet sense sucre, però això suposo que és d’una altra enquesta. Les dones ho tenen més complex, perquè la bellesa femenina sembla que es regeix per altres cànons, i els dermatòlegs els recomanem innumerables cremes i altres potingues que acaben omplint totes les lleixes del quarto de bany. Ser dona és una complicació exagerada; s’ha de reconèixer que Déu els va posar el paper difícil des del principi. I si a més de dona es dediquen al negoci de l’entreteniment, encara ho tenen més magre. Aquesta setmana hem vist com una actriu americana de nom impronunciable, Renée Zellweger, canviava de cara…

DE SOBTE LA TARDOR

A les terres de Girona tot sovint el mes d’octubre sembla que no acabi mai d’arribar. La tardor –emplomallada i juganera– quan pot, o quan vol, s’entreté passejant-se pels estanys de Sils i per les deveses del Ter, pentinant els joncs als aiguamolls i escalfant entremeliadament les roques punxegudes del Cap de Creus. La tardor fa voleiar les primeres fulles seques entre les bardisses dels marges, mentre els magraners orgullosos remenen els seus fruits davant els ulls ambrats dels ocells, i es perd en infinites passejades pels vells camins empedrats d’Empúries o del Capsacosta. La tardor té aquests capricis de femella madura, però de sobte, un dia el cel es lleva entintat d’un blau fosc, fosforescent i el calendari del pagès que tenim penjat a la cuina comença a balancejar-se lleument. Els dies van passant embravits i displicents, i de cop tornem a l’hora vella. La tramuntana ens empeny irremissiblement cap als darrers mesos de l’any, la gent desempolsa les gavardines i els cobrellits més…

No vull

He tardat uns dies a reaccionar, a vegades sóc lent de reflexos, però finalment he comprès el missatge del president del govern espanyol: No puc. No puc, però sobretot no vull. D’acord, és l’argument definitiu. No vull continuar amb el DNI espanyol a la butxaca, em crema. He decidit que ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat. No vull continuar suportant l’arrogància d’una estatocràcia enquistada des de fa centenars d’anys, no puc esperar res d’un estat centralitzat i centralitzador, un estat que no pot, però que sobretot no vol. Espanya, aquesta idea d’Espanya que s’ha acabat imposant, l‘Espanya dels registradors de la propietat, dels advocats de l’Estat i dels franquistes d’abans, de durant i de després. Una Espanya amb mentalitat de taxista madrileny i amb casc de guàrdia civil, una Espanya que para la mà pel davant i pel darrere, una Espanya que enganya quan promet, però que finalment t’ho diu a la cara: «no vull». Tu no ets res ni seràs res, perquè jo no vull. Sé que no visc ni viur…

No quiero

He tardado unos días en reaccionar, a veces soy lento de reflejos, pero finalmente he comprendido el mensaje del presidente del gobierno español: No puedo. No puedo, pero sobre todo no quiero. De acuerdo, es el argumento definitivo. No quiero continuar con el DNI español en el bolsillo, me quema. He decidido que ya basta, hasta aquí hemos llegado. No quiero seguir soportando la arrogancia de una estatocracia enquistada desde hace cientos de años, no puedo esperar nada de un estado centralizado y centralizador, un estado que no puede, pero que sobre todo no quiere.  España, esta idea de España que se ha acabado imponiendo, la España de los registradores de la propiedad, los abogados del Estado y de los franquistas de antes, de durante y de después. Una España con mentalidad de taxista madrileño y con casco de guardia civil, una España que exige por delante y por detrás, una España que engaña cuando promete, pero que finalmente te lo dice a la cara: «no quiero». Tú no eres nada ni serás …

Universititis

En un moment donat de la nostra història recent, a Catalunya es va produir un fenomen semblant al «cafè para todos» i es va fomentar alegrement la creació d’universitats a dojo i, el que encara és pitjor, es va permetre que totes oferissin les mateixes carreres en una mena de competició diàbolica. En un país on pràcticament només podem mantenir un club a primera divisió, ens permetem el luxe de tenir una dotzena d’universitats. El resultat de tot això ha estat la mediocratització, i la banalització, dels estudis universitaris. Tothom s’ha vist amb cor d’iniciar una carrera, com qui va al gimnàs de la cantonada i hem deixat de banda la formació professional. Ara en veiem els resultats i el panorama és dramàtic. Per un costat les retallades estan deixant el sistema universitari en calçotets, però per l’altre ningú es veu capaç de posar-hi remei. Es tracta de trobar solucions polítiques i els polítics estan immersos en una mena de campanya electoral permanent que els té paralitzats. D’aq…

TOCATS DEL BOLET

Ens ha tocat viure en un país on el bolet és una espècie fonamental. Sense bolets els llibres de refranys i de frases fetes s’aprimarien fins a la meitat, com mínim, els botànics s’haurien de dedicar a contemplar ocells i els experts en gastronomia–cada dia més nombrosos– plorarien pels vorals sense res a dir ni res a fer. Vivim entre bolets, els bolets ens creixen en els indrets més curiosos i quan el nen comença a fer de les seves, li etzibem un bolet. Tots estem d’alguna manera tocats del bolet. Anem per la vida amb la mirada perduda del boletaire, amb un ull mirant a terra i amb l’altre vigilant que ningú més no s’adoni dels tresors que anem trobant. És igual si, entre una cosa i l’altra, l’únic que anem recollint amb la sola de la sabata són cagarades de gos. Seria fàcil fer un paral·lelisme entre la vida política local i els bolets –“lladres, bolets i conills, per la vora dels camins”–, però jo prefereixo dedicar-me a la lírica. Les desgràcies ja vénen soles, surten com bolets, i n…

Josep Pla, un article de records

Josep Pla, l’escriptor de Llofriu, ja és un clàssic. La literatura catalana li deu un lloc d’honor, però s’ha de relativitzar: l’honor a l’escriptor no a la persona. A mi sempre m’ha quedat clara la seva vinculació a l’antic règim, un lligam que fa uns anys tampoc era res d’excepcional, molts catalans van pertànyer amb més o menys entusiasme al bàndol dels vencedors. Sense anar més lluny, un personatge tan entranyable com Joan Capri confessava que va pujar a un dels tancs que baixaven per la diagonal el 26 de gener de 1939 tot cridant: «Viva España, Arriba Franco!». De Josep Pla en tinc un parell, o tres, de records físics, d’aquells que es poden tocar amb la memòria personal. La primera vegada que el vaig veure  va ser en un dinar al Motel, a Figueres, un acte d’homenatge organitzat pel Col·legi de Veterinaris i presidit per les màximes autoritats locals, que l’any 1977 eren bàsicament el governador civil i altres càrrecs que encara pudien a franquisme pels quatre costats. Jo anava de…

La ciutat de la memòria

Aquest dilluns comença a Girona el congrés organitzat per l’International Council on Archives que, sota el títol «Arxius i Indústries Culturals», engloba, en la segona Conferència Anual d’Arxius, les novenes Conferències Europees d’Arxius i les tretzenes Jornades Imatge i Recerca. Més de 800 delegats de tot el món debatran durant tres dies sobre estratègies i accions destinades a preservar la informació que, els que escrivim en prosa florida, anomenem «la memòria col·lectiva». No és per casualitat que aquesta destacada reunió internacional tingui lloc a la ciutat de l’eterna tardor. Influeix d’entrada l’important patrimoni documental que serva Girona des de fa més de mil anys en els seus arxius i l’alta capacitació professional dels seus arxivers, i també, suposo que no s’ha d’obviar el fet que l’ajuntament va ser governat durant vint-i-tres anys per un historiador abduït per la força magnètica d’aquest llegat memorialista. Sigui com sigui, Girona ha esdevingut en les darreres dècades u…

MAR D’OCTUBRE

Potser el mar és immutable, però a mi no m’ho sembla. Quan arriben aquests primers dies de tardor, és com si l’aigua és diluís en la tinta dels almanacs i pren una mica dels ocres i els daurats que il·lustren la caiguda de la fulla i es barreja amb el gris plumbi d’un cel sempre disposat a ensopir-se. Les embarcacions apareixen entre les onades, més petites, més pesants i més lentes, i deixen traces d’escuma bavejant, com si fossin cargols bovers. Els pins, amb la seva perenne cabellera eriçada, es vinclen damunt els espadats i els matolls respiren amb el vent i amb el ritme que els imposa un sol que va i ve. El mar d’octubre és discret, suau i ventrut. Entre els replecs de l’aigua sembla que hagi de sorgir tothora aquell monstre, que contava Dino Buzzati –el Colombre–, amb una pedra preciosa a la boca. Acosteu-vos al mar d’octubre, ara que encara podeu, no fugiu del Colombre, perquè està inscrit en el nostre destí que la pedra preciosa ha de ser per a nosaltres. Acosteu-vos a aquest mar…

Estat d’incredulitat

Vivim dies intensos de descomposició política. Ja sé que és difícil exercir la crítica en moments crítics, però penso que la reflexió no pot ser mai dolenta. Ens llevem cada dia amb núvols obscurs damunt nostre –núvols reals i núvols metafòrics– a punt de descarregar grans tempestes o petits ruixats que inunden de tinta els diaris i d’activitat elèctrica les xarxes. La història d’aquests dies s’escriurà algun dia i no m’agradaria que fos el relat d’un desencís, ni la constatació d’un ridícul fenomenal. Però el que ja és segur és que de tot aquest atzucac no en sortirem indemnes, i no ens en sortirem fins que no puguem expressar la nostra opinió posant el vot en una urna, ja sigui de paper o de metacrilat. Veig molt difícil que els actuals actors d’aquest teatre burlesc en què s’ha convertit la política ens treguin les castanyes del foc. Hi massa en joc, interessos de tota mena, des de sous fins a targetes de crèdit, des d’interessos petits de moneda menuda fals que mouen milers de mili…

Geografia física

Quan era petit em pensava que el planeta era immutable, cada dia em mirava la bola del món i res no canviava, tot era perenne, les línies, els noms i els colors. Se’m feia difícil imaginar-me els països més enllà dels tons que tenien assignats. França era d’un verd maragda, Anglaterra d’un vermell terrós, Itàlia d’un blau esvaït i la gran taca de la Unió Soviètica era d’un verd clar, potser perquè no ressaltés tant en els nostres ulls d’infant. Espanya era d’un color tirant a bombona de butà, però aquesta és una altra història. A mi m’agradava perdre’m per indrets més exòtics, allunyar-me més enllà de Grècia per les obscures aigües del mar Negre, que per alguna raó més obscura em pintaven d’un blau molt clar. Donava un saltiró amb el dit damunt l’estepa on encara s’hi veien fresques les petjades del cavall de Miquel Strogoff i apareixia el mar Caspi, com una mena de ronyó, i just una mica més enllà la silueta rodanxona del mar d’Aral. En les darreres dècades del segle vint vam veure com…

CAPSES DE RECORDS

Abans a cada casa hi havia una capsa plena de records primordials. Imatges de primeres comunions, de casaments, de parents vestits de militar, de nenes amb mitjons blancs i nens amb pantalons curts. Tots els estius i tots els hiverns cabien en el clos magnífic d’una capsa de sabates, perquè les vides de cadascú tampoc eren gran cosa, la gent només viatjava quan es casava i les vacances bàsicament servien per descansar i no per anar-les exhibint a les xarxes socials. Aquelles humils capses contenien a vegades fins i tot més d’una vida, eren el contenidor de records de tota una família i es guardaven amb veneració i amb respecte perquè perdre-les era tant com perdre la memòria.  Tot aquell gavadal de fotografies esgrogueides relataven per si mateixes una història, la història mil vegades explicada de generació en generació, una història que no sortia en els llibres de text i que algú havia de preservar com fos. Aquelles imatges eren presències i absències, modestos fantasmes de cases modes…

Viatjar en temps de crisi

De la mateixa manera que ara ja comencem a estar convençuts que havíem viscut molt per sobre de les nostres possibilitats –allò que els avis en deien «estirar més el braç que la màniga»– aviat podrem arribar a la conclusió que també viatjàvem i fèiem vacances més enllà del que era raonable i ens pertocava. Vosaltres no sé, però jo hauré de renunciar definitivament a molts somnis que algun dia m’havien semblat plausibles. No podré aspirar  a visitar totes les ciutats que m’havia plantejat visitar, ni conèixer els països que la propaganda viatgera i literària em deia que eren imprescindibles. Hauré d’empassar-me sense excusa les inesgotables fotografies d’amics i coneguts, i els articles dels suplements dominicals, amb el posat sofert de qui vol i dol. Per no tenir aviat ja no tindrem ni avions low cost en el nostre aeroport. Viatjar serà cosa de rics, o dels quatre privilegiats que podran conservar un sou digne a final de mes. Els altres haurem d’anar amb una sabata i una espardenya, i u…