Ves al contingut principal

La música, assignatura pendent

Quan érem batxillers, just abans que s’implantés l’Educació General Bàsica i molt abans dels plans d’estudis que es cursen ara –els quals confesso que ja no recordo com s’anomenen– la música era una cosa molt rara. Al col·legi dels Hermanos hi havia un piano polsós en un racó del teatre que no es va utilitzar mai, com a mínim en la meva presència, i la música no era una assignatura obligatòria, ni optativa, ni res de res.
És més, si algú de nosaltres hagués mostrat les seves debilitats musicals segur que l’haurien mirat malament. La majoria es dedicava tan sols a jugar a futbol o a algun altre esport de moda en aquella època. De fet, ni música, ni teatre, ni poesia, res de tot això s’ensenyava i res de tot això calia aprendre ni practicar, més enllà del patètic recital del dia de Santa Llúcia, dels Pastorets per Nadal o d’uns poemes tronats que havíem  de memoritzar per omplir algun buit en la classe de Lengua Española.
El dia que els meus fills van començar a anar a escola em va admirar que la música entrés entre les assignatures més o menys obligatòries. Les flautes anaven rondant per casa i aviat els vam inscriure en escoles de música. Jo em pensava que el nostre país havia donat un tomb fonamental i em sentia íntimament orgullós de començar a encalçar altres països europeus. Però ni els meus fills van arribar mai a excel·lir en el tema, ni el país semblava avançar en cultura musical.
La música ha quedat, en el meu cas i en d’altres potser també, reclosa a l’àmbit íntim, l’escolto quan vaig en cotxe o quan en tinc necessitat i gairebé he abdicat d’anar a concerts, que per horaris o pressupost se’m fa difícil d’assistir-hi, i sempre m’ha quedat una buidor en el cos, potser per la recança de no saber tocar cap instrument i de no poder interpretar amb més base el fet musical. Hauré d’esperar a la jubilació per gaudir amb plenitud de la música, però aleshores ja no sé si em quedarà esma per bufar la flauta, ni si el meu sonotone resistirà la força dels decibels dels altaveus del futur. La música, la música, assignatura sempre pendent!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…