Ves al contingut principal

La música, assignatura pendent

Quan érem batxillers, just abans que s’implantés l’Educació General Bàsica i molt abans dels plans d’estudis que es cursen ara –els quals confesso que ja no recordo com s’anomenen– la música era una cosa molt rara. Al col·legi dels Hermanos hi havia un piano polsós en un racó del teatre que no es va utilitzar mai, com a mínim en la meva presència, i la música no era una assignatura obligatòria, ni optativa, ni res de res.
És més, si algú de nosaltres hagués mostrat les seves debilitats musicals segur que l’haurien mirat malament. La majoria es dedicava tan sols a jugar a futbol o a algun altre esport de moda en aquella època. De fet, ni música, ni teatre, ni poesia, res de tot això s’ensenyava i res de tot això calia aprendre ni practicar, més enllà del patètic recital del dia de Santa Llúcia, dels Pastorets per Nadal o d’uns poemes tronats que havíem  de memoritzar per omplir algun buit en la classe de Lengua Española.
El dia que els meus fills van començar a anar a escola em va admirar que la música entrés entre les assignatures més o menys obligatòries. Les flautes anaven rondant per casa i aviat els vam inscriure en escoles de música. Jo em pensava que el nostre país havia donat un tomb fonamental i em sentia íntimament orgullós de començar a encalçar altres països europeus. Però ni els meus fills van arribar mai a excel·lir en el tema, ni el país semblava avançar en cultura musical.
La música ha quedat, en el meu cas i en d’altres potser també, reclosa a l’àmbit íntim, l’escolto quan vaig en cotxe o quan en tinc necessitat i gairebé he abdicat d’anar a concerts, que per horaris o pressupost se’m fa difícil d’assistir-hi, i sempre m’ha quedat una buidor en el cos, potser per la recança de no saber tocar cap instrument i de no poder interpretar amb més base el fet musical. Hauré d’esperar a la jubilació per gaudir amb plenitud de la música, però aleshores ja no sé si em quedarà esma per bufar la flauta, ni si el meu sonotone resistirà la força dels decibels dels altaveus del futur. La música, la música, assignatura sempre pendent!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…