Ves al contingut principal

La música, assignatura pendent

Quan érem batxillers, just abans que s’implantés l’Educació General Bàsica i molt abans dels plans d’estudis que es cursen ara –els quals confesso que ja no recordo com s’anomenen– la música era una cosa molt rara. Al col·legi dels Hermanos hi havia un piano polsós en un racó del teatre que no es va utilitzar mai, com a mínim en la meva presència, i la música no era una assignatura obligatòria, ni optativa, ni res de res.
És més, si algú de nosaltres hagués mostrat les seves debilitats musicals segur que l’haurien mirat malament. La majoria es dedicava tan sols a jugar a futbol o a algun altre esport de moda en aquella època. De fet, ni música, ni teatre, ni poesia, res de tot això s’ensenyava i res de tot això calia aprendre ni practicar, més enllà del patètic recital del dia de Santa Llúcia, dels Pastorets per Nadal o d’uns poemes tronats que havíem  de memoritzar per omplir algun buit en la classe de Lengua Española.
El dia que els meus fills van començar a anar a escola em va admirar que la música entrés entre les assignatures més o menys obligatòries. Les flautes anaven rondant per casa i aviat els vam inscriure en escoles de música. Jo em pensava que el nostre país havia donat un tomb fonamental i em sentia íntimament orgullós de començar a encalçar altres països europeus. Però ni els meus fills van arribar mai a excel·lir en el tema, ni el país semblava avançar en cultura musical.
La música ha quedat, en el meu cas i en d’altres potser també, reclosa a l’àmbit íntim, l’escolto quan vaig en cotxe o quan en tinc necessitat i gairebé he abdicat d’anar a concerts, que per horaris o pressupost se’m fa difícil d’assistir-hi, i sempre m’ha quedat una buidor en el cos, potser per la recança de no saber tocar cap instrument i de no poder interpretar amb més base el fet musical. Hauré d’esperar a la jubilació per gaudir amb plenitud de la música, però aleshores ja no sé si em quedarà esma per bufar la flauta, ni si el meu sonotone resistirà la força dels decibels dels altaveus del futur. La música, la música, assignatura sempre pendent!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…