Ves al contingut principal

El passat ja no és el que era

El futur és un bon indret per estar-s’hi una estoneta, però per viure és millor el passat. Tot i que gairebé la major part de la nostra vida la passem  anant amunt i avall pel present, sempre ens agrada retornar allà on tenim guardats gelosament els records i els somnis. Les noves tecnologies ens ajuden a viatjar en el temps i aquella màquina que imaginà H.G. Wells s’ha fet finalment realitat, en la realitat virtual de la xarxa.
Sí senyors, estic parlant de la Vikipèdia, un pou insondable de coneixements que ens transporta, si volem, a qualsevol dia del passat. Si li preguntes, posem per cas, pel 17 de setembre, t’explicarà, entre moltes altres coses que, tal dia com aquest de l’any 456, el general romà Remistus va ser vençut pels gots a Ravena i que el 1787 a Filadèlfia van promulgar la constitució dels Estats Units. També podem saber que un 17 de setembre de 1916 el baró Richthofen va abatre el seu primer avió a prop de Cambrai i que, l’any 1944, els aliats van iniciar l’operació Market Garden, que el 1977 Richard Attemborough va convertir en pel·lícula amb el títol de «Un pont massa llunyà».
Si continues utilitzant aquesta màquina del temps et podràs passejar entre naixements i morts de personatges cèlebres, entre els quals cal destacar el naixement de Tito Vilanova, en la versió catalana, i del Niño de la Capea en la castellana. I també et pots entretenir entre els noms del santoral del dia: Santa Agatòclia, Santa Hildegarda, Sant Sàtir –hi ha algun Sàtir a la sala?– o el Stanislaus Papczyński, fundador de la Congregació dels Clergues Marians.
Ah el passat!, quin agradable paisatge. Si ara mateix m’hagués de fer una casa no dubtaria ni per un instant i buscaria un solar en els prats verds de la infantesa, o en algun d’aquells hiverns sempre nevats del record dels meus avis. Intentaria aconsellar el pobre Remistus i aniria a la caça del baró roig tal com ho feia l’Snoopy. Però als que hem viscut el present per sobre de les nostres possibilitats, ja no ens queda ni aquest consol i la vida ens empeny cap al futur amb la fúria irrefrenable de tota la història que encara està per escriure.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…