Ves al contingut principal

El passat ja no és el que era

El futur és un bon indret per estar-s’hi una estoneta, però per viure és millor el passat. Tot i que gairebé la major part de la nostra vida la passem  anant amunt i avall pel present, sempre ens agrada retornar allà on tenim guardats gelosament els records i els somnis. Les noves tecnologies ens ajuden a viatjar en el temps i aquella màquina que imaginà H.G. Wells s’ha fet finalment realitat, en la realitat virtual de la xarxa.
Sí senyors, estic parlant de la Vikipèdia, un pou insondable de coneixements que ens transporta, si volem, a qualsevol dia del passat. Si li preguntes, posem per cas, pel 17 de setembre, t’explicarà, entre moltes altres coses que, tal dia com aquest de l’any 456, el general romà Remistus va ser vençut pels gots a Ravena i que el 1787 a Filadèlfia van promulgar la constitució dels Estats Units. També podem saber que un 17 de setembre de 1916 el baró Richthofen va abatre el seu primer avió a prop de Cambrai i que, l’any 1944, els aliats van iniciar l’operació Market Garden, que el 1977 Richard Attemborough va convertir en pel·lícula amb el títol de «Un pont massa llunyà».
Si continues utilitzant aquesta màquina del temps et podràs passejar entre naixements i morts de personatges cèlebres, entre els quals cal destacar el naixement de Tito Vilanova, en la versió catalana, i del Niño de la Capea en la castellana. I també et pots entretenir entre els noms del santoral del dia: Santa Agatòclia, Santa Hildegarda, Sant Sàtir –hi ha algun Sàtir a la sala?– o el Stanislaus Papczyński, fundador de la Congregació dels Clergues Marians.
Ah el passat!, quin agradable paisatge. Si ara mateix m’hagués de fer una casa no dubtaria ni per un instant i buscaria un solar en els prats verds de la infantesa, o en algun d’aquells hiverns sempre nevats del record dels meus avis. Intentaria aconsellar el pobre Remistus i aniria a la caça del baró roig tal com ho feia l’Snoopy. Però als que hem viscut el present per sobre de les nostres possibilitats, ja no ens queda ni aquest consol i la vida ens empeny cap al futur amb la fúria irrefrenable de tota la història que encara està per escriure.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…