Vés al contingut principal

El passat ja no és el que era

El futur és un bon indret per estar-s’hi una estoneta, però per viure és millor el passat. Tot i que gairebé la major part de la nostra vida la passem  anant amunt i avall pel present, sempre ens agrada retornar allà on tenim guardats gelosament els records i els somnis. Les noves tecnologies ens ajuden a viatjar en el temps i aquella màquina que imaginà H.G. Wells s’ha fet finalment realitat, en la realitat virtual de la xarxa.
Sí senyors, estic parlant de la Vikipèdia, un pou insondable de coneixements que ens transporta, si volem, a qualsevol dia del passat. Si li preguntes, posem per cas, pel 17 de setembre, t’explicarà, entre moltes altres coses que, tal dia com aquest de l’any 456, el general romà Remistus va ser vençut pels gots a Ravena i que el 1787 a Filadèlfia van promulgar la constitució dels Estats Units. També podem saber que un 17 de setembre de 1916 el baró Richthofen va abatre el seu primer avió a prop de Cambrai i que, l’any 1944, els aliats van iniciar l’operació Market Garden, que el 1977 Richard Attemborough va convertir en pel·lícula amb el títol de «Un pont massa llunyà».
Si continues utilitzant aquesta màquina del temps et podràs passejar entre naixements i morts de personatges cèlebres, entre els quals cal destacar el naixement de Tito Vilanova, en la versió catalana, i del Niño de la Capea en la castellana. I també et pots entretenir entre els noms del santoral del dia: Santa Agatòclia, Santa Hildegarda, Sant Sàtir –hi ha algun Sàtir a la sala?– o el Stanislaus Papczyński, fundador de la Congregació dels Clergues Marians.
Ah el passat!, quin agradable paisatge. Si ara mateix m’hagués de fer una casa no dubtaria ni per un instant i buscaria un solar en els prats verds de la infantesa, o en algun d’aquells hiverns sempre nevats del record dels meus avis. Intentaria aconsellar el pobre Remistus i aniria a la caça del baró roig tal com ho feia l’Snoopy. Però als que hem viscut el present per sobre de les nostres possibilitats, ja no ens queda ni aquest consol i la vida ens empeny cap al futur amb la fúria irrefrenable de tota la història que encara està per escriure.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…