Ves al contingut principal

Passar pàgina?

Ja em perdonarà qui m’hagi de perdonar, però encara toca continuar parlant de Jordi Pujol, del molt honorable president, del patriota, del pare de família cristiana, de l’estadista i de l’excels corrupte. He de parlar d’ell, haurem, crec jo, de parlar-ne durant molt de temps, d’ell i dels seus, d’ell i dels que com ell van tapar amb la senyera les seves vergonyes i van fer possible que s’hagi arribat a on hem arribat.
La història, que no deixa de ser un resum, acaba il·lustrant els moments més importants d’un país, celebrant dates, centenaris, naixements i decessos. En aquest país, a la llum del que ha passat aquests darrers dies, hauríem de subratllar amb retolador fosforescent aquell 30 de maig de 1984, data de la segona investidura de Pujol. El cas Banca Catalana havia esclatat feia poc i amenaçava directament la credibilitat moral, i alguna cosa més, de Jordi Pujol. Aquell dia, animat per una majoria absoluta al Parlament, va sortir al balcó de la Generalitat per a dir a una gernació enfervorida que no l’atacaven a ell, atacaven Catalunya!
Des d’aleshores la bandera va servir per amagar-ho tot. El president i la seva família, i molts dels seus fidels, van fer i desfer i qui s’atrevia a portar-los la contrària era titllat automàticament d’anticatalà, de botifler i encara d’alguna cosa pitjor.
Però  tot ha canviat. El procés sobiranista, que a alguns del seu propi partit els va semblar d’entrada la conclusió lògica del nacionalisme que pregonaven, comporta un canvi de paradigma. Ja no si val l’«anar fent», el portem «el peix al cove», l’«avui no toca». La possibilitat d’un estat propi comporta per a la majoria un canvi de valors: si hem de fer un país nou, fem-lo bé. I en aquesta Catalunya sobirana, que es vol emmirallar amb els països més avançats d’Europa, no hi ha lloc per a aquesta mena de corrupció tan arrelada en les terres del sud.
Jordi Pujol,  fa quatre anys en un acte a Girona, va dir que «les virtuts són els valors convertits en hàbit». Ara que comencem a conèixer els seus hàbits probablement també podrem comprendre millor les seves virtuts.
Un país, si vol tirar endavant, ha de saber passar pàgina i ha de poder  extreure lliçons dels seus errors. Una amiga em diu que els poetes són habitants de la llum i potser aquesta llum dels poetes és la que ens ha de permetre encara il·luminar el nostre camí, i poder dir –com ho feia Salvador Espriu– que «Fidels al temps, retornem al nostre callat origen».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…