Ves al contingut principal

Passar pàgina?

Ja em perdonarà qui m’hagi de perdonar, però encara toca continuar parlant de Jordi Pujol, del molt honorable president, del patriota, del pare de família cristiana, de l’estadista i de l’excels corrupte. He de parlar d’ell, haurem, crec jo, de parlar-ne durant molt de temps, d’ell i dels seus, d’ell i dels que com ell van tapar amb la senyera les seves vergonyes i van fer possible que s’hagi arribat a on hem arribat.
La història, que no deixa de ser un resum, acaba il·lustrant els moments més importants d’un país, celebrant dates, centenaris, naixements i decessos. En aquest país, a la llum del que ha passat aquests darrers dies, hauríem de subratllar amb retolador fosforescent aquell 30 de maig de 1984, data de la segona investidura de Pujol. El cas Banca Catalana havia esclatat feia poc i amenaçava directament la credibilitat moral, i alguna cosa més, de Jordi Pujol. Aquell dia, animat per una majoria absoluta al Parlament, va sortir al balcó de la Generalitat per a dir a una gernació enfervorida que no l’atacaven a ell, atacaven Catalunya!
Des d’aleshores la bandera va servir per amagar-ho tot. El president i la seva família, i molts dels seus fidels, van fer i desfer i qui s’atrevia a portar-los la contrària era titllat automàticament d’anticatalà, de botifler i encara d’alguna cosa pitjor.
Però  tot ha canviat. El procés sobiranista, que a alguns del seu propi partit els va semblar d’entrada la conclusió lògica del nacionalisme que pregonaven, comporta un canvi de paradigma. Ja no si val l’«anar fent», el portem «el peix al cove», l’«avui no toca». La possibilitat d’un estat propi comporta per a la majoria un canvi de valors: si hem de fer un país nou, fem-lo bé. I en aquesta Catalunya sobirana, que es vol emmirallar amb els països més avançats d’Europa, no hi ha lloc per a aquesta mena de corrupció tan arrelada en les terres del sud.
Jordi Pujol,  fa quatre anys en un acte a Girona, va dir que «les virtuts són els valors convertits en hàbit». Ara que comencem a conèixer els seus hàbits probablement també podrem comprendre millor les seves virtuts.
Un país, si vol tirar endavant, ha de saber passar pàgina i ha de poder  extreure lliçons dels seus errors. Una amiga em diu que els poetes són habitants de la llum i potser aquesta llum dels poetes és la que ens ha de permetre encara il·luminar el nostre camí, i poder dir –com ho feia Salvador Espriu– que «Fidels al temps, retornem al nostre callat origen».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…