Ves al contingut principal

Final de cicle

Ja em perdonaran tots els que potser em tenen sobrevalorat en l’ofici d’escriure articles d’opinió, però jo no sóc ni periodista ni analista polític. Escric el que em passa pel cap –o pel barret– i no sempre hi circulen grans coses, ni idees brillants. Enfilo paraules com el modest artesà que fabrica collarets de colors, i la política la visc com la viu la majoria, o sigui: a través de la premsa, dels telenotícies o entrebancant-m’hi pel carrer.
Per tant, suposo que el que pugui dir aquí no servirà de gaire, però intentaré expressar-ho el millor que sàpiga. Em sembla evident que hem arribat, col·lectivament parlant, a un final de cicle. La generació que a finals dels anys setanta va agafar les regnes del carro, o el timó de la nau... –posin aquí la metàfora que més els agradi– ha periclitat definitivament amb la mort política i moral de Jordi Pujol i amb la davallada constant dels signes vitals i ètics de Felipe González i altres que, utilitzant el mètode de la porta giratòria, han continuat ben aposentats durant dècades. 
El cicle s’ha esgotat, i no només el polític sinó també l’econòmic, el social i el cultural. El paradigma s’ha esfumat, però no s’albira cap nou model, i –em sembla a mi– aquest és realment el problema. Les velles ideologies ja no ens serveixen, però ningú en proposa de noves. Si del que es tracta és simplement de col·locar en el poder una nova generació de polítics, sense cap mena de brúixola moral, tornarem a perdre el rumb sense remei.
Hi ha molta gent que confia cegament que aconseguirem superar automàticament aquest atzucac amb la independència. Cada dia que passa estic més convençut que aquest camí és transitable i desitjable, però tot dependrà de nosaltres, de la capacitat que tinguem de desempallegar-nos de la vella i enquistada política que ara encara governa a la Generalitat i al Parlament de Catalunya, però sobretot també de la capacitat que tinguem de proposar nous projectes de regeneració social. Abans, d’això, en deien «revolució», oi?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…