Ves al contingut principal

El turista

D’entre tota la fauna que transita per les nostres ciutats, al turista se’l reconeix al primer cop d’ull. No és com nosaltres. Es passegen en estols, amb la mirada vaga i amb mig somriure a la boca redibuixat amb restes de quètxup. El turista és un ésser d’edat indefinida i de sexe dubtós, menys a la platja o als carrers de la Barceloneta on els seus atributs es fan més palpables, i s’expressa en llengües ignotes fins i tot quan no diu res.
Baixar pel Portal de l’Àngel i pujar per Canaletes fins a plaça Catalunya un dia d’agost, és una experiència inquietant. De sobte et veus rodejat completament per aquesta mena de fauna sobrevinguda de no se sap ben bé d’on. Els turistes semblen com una mena de bàrbars, de pell vermella i tatuada, que campen en els indrets més insospitats, sense cap mena de competència amb els habitants habituals de la vila, que han desaparegut de sobte amagats en passadissos subterranis.
Fins i tot les dones que passen amagades darrere d’un vel islàmic et semblen ara més properes i als pakistanesos del kebab de la cantonada te’ls mires com si de sobte haguessin après a ballar sardanes. Però els turistes ho omplen tot i no semblen d’aquest món i et poses a caminar arramblat als murs de les façanes perquè és l’únic indret que et sembla segur, si no vols acabar empastifat per una hamburguesa que va de mà en mà, o per una llauna de cervesa que esclata de tant sacsejada.
Els entesos en el tema diuen que el turisme és una font de riquesa i que els que en dubtem estem molt equivocats, però no sé si tenim en ment la mateixa mena de turisme, perquè aquests que es passegen amb calçotets i xancletes no sé si saben en quin país estan, i no són un o dos, són milers, són tants que han acabat desplaçant completament la gent normal, els que com jo acabem dient que si el turisme és la nostra manera de viure, no hauríem de pensar a canviar de vida?




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…