Ves al contingut principal

El turista

D’entre tota la fauna que transita per les nostres ciutats, al turista se’l reconeix al primer cop d’ull. No és com nosaltres. Es passegen en estols, amb la mirada vaga i amb mig somriure a la boca redibuixat amb restes de quètxup. El turista és un ésser d’edat indefinida i de sexe dubtós, menys a la platja o als carrers de la Barceloneta on els seus atributs es fan més palpables, i s’expressa en llengües ignotes fins i tot quan no diu res.
Baixar pel Portal de l’Àngel i pujar per Canaletes fins a plaça Catalunya un dia d’agost, és una experiència inquietant. De sobte et veus rodejat completament per aquesta mena de fauna sobrevinguda de no se sap ben bé d’on. Els turistes semblen com una mena de bàrbars, de pell vermella i tatuada, que campen en els indrets més insospitats, sense cap mena de competència amb els habitants habituals de la vila, que han desaparegut de sobte amagats en passadissos subterranis.
Fins i tot les dones que passen amagades darrere d’un vel islàmic et semblen ara més properes i als pakistanesos del kebab de la cantonada te’ls mires com si de sobte haguessin après a ballar sardanes. Però els turistes ho omplen tot i no semblen d’aquest món i et poses a caminar arramblat als murs de les façanes perquè és l’únic indret que et sembla segur, si no vols acabar empastifat per una hamburguesa que va de mà en mà, o per una llauna de cervesa que esclata de tant sacsejada.
Els entesos en el tema diuen que el turisme és una font de riquesa i que els que en dubtem estem molt equivocats, però no sé si tenim en ment la mateixa mena de turisme, perquè aquests que es passegen amb calçotets i xancletes no sé si saben en quin país estan, i no són un o dos, són milers, són tants que han acabat desplaçant completament la gent normal, els que com jo acabem dient que si el turisme és la nostra manera de viure, no hauríem de pensar a canviar de vida?




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…