Vés al contingut principal

El turista

D’entre tota la fauna que transita per les nostres ciutats, al turista se’l reconeix al primer cop d’ull. No és com nosaltres. Es passegen en estols, amb la mirada vaga i amb mig somriure a la boca redibuixat amb restes de quètxup. El turista és un ésser d’edat indefinida i de sexe dubtós, menys a la platja o als carrers de la Barceloneta on els seus atributs es fan més palpables, i s’expressa en llengües ignotes fins i tot quan no diu res.
Baixar pel Portal de l’Àngel i pujar per Canaletes fins a plaça Catalunya un dia d’agost, és una experiència inquietant. De sobte et veus rodejat completament per aquesta mena de fauna sobrevinguda de no se sap ben bé d’on. Els turistes semblen com una mena de bàrbars, de pell vermella i tatuada, que campen en els indrets més insospitats, sense cap mena de competència amb els habitants habituals de la vila, que han desaparegut de sobte amagats en passadissos subterranis.
Fins i tot les dones que passen amagades darrere d’un vel islàmic et semblen ara més properes i als pakistanesos del kebab de la cantonada te’ls mires com si de sobte haguessin après a ballar sardanes. Però els turistes ho omplen tot i no semblen d’aquest món i et poses a caminar arramblat als murs de les façanes perquè és l’únic indret que et sembla segur, si no vols acabar empastifat per una hamburguesa que va de mà en mà, o per una llauna de cervesa que esclata de tant sacsejada.
Els entesos en el tema diuen que el turisme és una font de riquesa i que els que en dubtem estem molt equivocats, però no sé si tenim en ment la mateixa mena de turisme, perquè aquests que es passegen amb calçotets i xancletes no sé si saben en quin país estan, i no són un o dos, són milers, són tants que han acabat desplaçant completament la gent normal, els que com jo acabem dient que si el turisme és la nostra manera de viure, no hauríem de pensar a canviar de vida?




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…