Vés al contingut principal

El Puig d'en Roca

Tots tenim un passat, i als gironins en concret encara ens sembla que en tenim més. Vull dir que el nostre passat és de pedra picada i això, vulguis que no, sempre perdura. El barri vell de la ciutat està gairebé cisellat entre grans carreus de roca nummulítica, que els gironins hem anat acumulant, ordenant (o desordenant), muntant (o desmuntant), durant els segles dels segles, i ens mirem aquests murs com qui llegeix les pàgines d’un llibre d’història amb els fulls sempre oberts.
Però si volem recular més enllà, per intentar imaginar-nos tal com érem fa 500.000 anys, hem d’alçar la vista als encontorns, cap a la muntanya de les Pedreres, cap a Montjuïc o cap al turonet que es dibuixa just a l’altre costat del Ter, el Puig d’en Roca. Aquest promontori, com molts altres d’aquest país, va sorgir d’entre les aigües del Plistocè per quedar-se embarrancat entre nosaltres.
Durant molts més anys dels que ja hem comptat des de l’arribada dels romans, el Puig d’en Roca va estar habitat per gironins i gironines, que es reunien a punta de fosc l’entorn d’un foc per explicar-se les coses que els havien succeït durant el dia, probablement no molt lluny d’on ara els vellets reuneixen les seves cadires de rodes al voltant d’unes taules carregades de fitxes de dominó.
La residència geriàtrica del Puig d’en Roca domina la plana, i vigila la ciutat dels quatre rius des de la seva atalaia. Els ulls cansats dels ancians recorren des de les finestres la mateixa trajectòria que fa 200 anys recorrien les granades dels artillers de l’exèrcit napoleònic que esclataven al baluard de Sant Pere i ens commouen amb la força inusitada del record i de l’oblit. Tots tenim un passat i per a molts de nosaltres ara arrela definitivament al Puig d’en Roca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…