Ves al contingut principal

Contra la propina

Us imagineu comprant un llibre a la llibreria i deixant una propina al llibreter? O una propina a la caixera del súper? O una propina al revisor del tren? O una propina al director de la sucursal del banc que us acaba de fer signar un crèdit? No? Per què? Són treballadors que cobren un salari justet i que tenen dret a arrodonir-se’l amb la gratificació extra del client agraït. 
Us veieu deixant un euro per al «bote» a la carnisseria? O a la sabateria? O al quiosc? O a Correus? O a la botiga xinesa de la cantonada? O, posem-ho encara més difícil– una propineta al policia, o a l’interventor municipal, o al jutge... que tots han de menjar! Oi? No us hi veieu? I doncs? Per què deixeu propina al bar o al restaurant, o al taxista? Quan no es parla en prosa poètica, d’això se’n diu corrupció. 
Quan deixes propina al bar estàs contribuint –pel cap baix– a perpetuar una tradició absurda que va néixer en una època molt llunyana en què els drets dels treballadors eren una cosa que sonava a utopia socialista. Actualment, tots els assalariats han de cobrar un sou digne i coherent amb la feina que desenvolupen i el client ha de pagar allò que se li reclama, ni més ni menys. I si perceps que algun treballador està sobreexplotat, el que has de fer és denunciar-ho, no donar propina!
Potser em direu revolucionari, però jo vaig deixar de pagar aquesta mena d’impost surrealista ja fa anys, quan un vell militant republicà em va explicar amb orgull que l’any 1936 es van abolir les propines. Des d’aleshores ha plogut molt, s’ha anat endavant i endarrere,  les dones van obtenir el dret al vot, els homosexuals ja es poden casar, hi ha tribunals que jutgen crims de guerra, el dret a la sanitat s’ha fet universal, però el costum de donar propina continua inexplicablement vigent entre nosaltres. Ara en què volem encetar tants debats, per què deixar de banda aquest?



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …