Vés al contingut principal

Contra la propina

Us imagineu comprant un llibre a la llibreria i deixant una propina al llibreter? O una propina a la caixera del súper? O una propina al revisor del tren? O una propina al director de la sucursal del banc que us acaba de fer signar un crèdit? No? Per què? Són treballadors que cobren un salari justet i que tenen dret a arrodonir-se’l amb la gratificació extra del client agraït. 
Us veieu deixant un euro per al «bote» a la carnisseria? O a la sabateria? O al quiosc? O a Correus? O a la botiga xinesa de la cantonada? O, posem-ho encara més difícil– una propineta al policia, o a l’interventor municipal, o al jutge... que tots han de menjar! Oi? No us hi veieu? I doncs? Per què deixeu propina al bar o al restaurant, o al taxista? Quan no es parla en prosa poètica, d’això se’n diu corrupció. 
Quan deixes propina al bar estàs contribuint –pel cap baix– a perpetuar una tradició absurda que va néixer en una època molt llunyana en què els drets dels treballadors eren una cosa que sonava a utopia socialista. Actualment, tots els assalariats han de cobrar un sou digne i coherent amb la feina que desenvolupen i el client ha de pagar allò que se li reclama, ni més ni menys. I si perceps que algun treballador està sobreexplotat, el que has de fer és denunciar-ho, no donar propina!
Potser em direu revolucionari, però jo vaig deixar de pagar aquesta mena d’impost surrealista ja fa anys, quan un vell militant republicà em va explicar amb orgull que l’any 1936 es van abolir les propines. Des d’aleshores ha plogut molt, s’ha anat endavant i endarrere,  les dones van obtenir el dret al vot, els homosexuals ja es poden casar, hi ha tribunals que jutgen crims de guerra, el dret a la sanitat s’ha fet universal, però el costum de donar propina continua inexplicablement vigent entre nosaltres. Ara en què volem encetar tants debats, per què deixar de banda aquest?



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…