Ves al contingut principal

Contra la propina

Us imagineu comprant un llibre a la llibreria i deixant una propina al llibreter? O una propina a la caixera del súper? O una propina al revisor del tren? O una propina al director de la sucursal del banc que us acaba de fer signar un crèdit? No? Per què? Són treballadors que cobren un salari justet i que tenen dret a arrodonir-se’l amb la gratificació extra del client agraït. 
Us veieu deixant un euro per al «bote» a la carnisseria? O a la sabateria? O al quiosc? O a Correus? O a la botiga xinesa de la cantonada? O, posem-ho encara més difícil– una propineta al policia, o a l’interventor municipal, o al jutge... que tots han de menjar! Oi? No us hi veieu? I doncs? Per què deixeu propina al bar o al restaurant, o al taxista? Quan no es parla en prosa poètica, d’això se’n diu corrupció. 
Quan deixes propina al bar estàs contribuint –pel cap baix– a perpetuar una tradició absurda que va néixer en una època molt llunyana en què els drets dels treballadors eren una cosa que sonava a utopia socialista. Actualment, tots els assalariats han de cobrar un sou digne i coherent amb la feina que desenvolupen i el client ha de pagar allò que se li reclama, ni més ni menys. I si perceps que algun treballador està sobreexplotat, el que has de fer és denunciar-ho, no donar propina!
Potser em direu revolucionari, però jo vaig deixar de pagar aquesta mena d’impost surrealista ja fa anys, quan un vell militant republicà em va explicar amb orgull que l’any 1936 es van abolir les propines. Des d’aleshores ha plogut molt, s’ha anat endavant i endarrere,  les dones van obtenir el dret al vot, els homosexuals ja es poden casar, hi ha tribunals que jutgen crims de guerra, el dret a la sanitat s’ha fet universal, però el costum de donar propina continua inexplicablement vigent entre nosaltres. Ara en què volem encetar tants debats, per què deixar de banda aquest?



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…